marginàlies

La sala del club de jazz, a l’hora de començar la sessió, és plena a vessar. L’amo de tot plegat somriu amb satisfacció perquè avui farà calaix suficient per pagar –discretament- els músics i fer guardiola. El
quartet – format feia poc i que no havia actuat mai allí- arranca fort amb una peça compromesa per deixar clar que no va de punyetes, sinó de floritures. I la resolen amb prou solvència. A primera fila, una tirada d’entesos i incondicionals del gènere comenten entre ells, i més amb gestos que amb
paraules, que vist l’inici, s’ho passaran bé. Vora el bateria, una rossa que s’ha abellida per agradar tohom però sobretot al setantí xacrós que l’acompanya i que fa pensar en Cuauhtémoc. No pot negar que disposa de fortuna, l’asteca, perquè rere ell un lacai inca l’ajuda a incorporar-se per anar al lavabo. Tastaneja, el darrer tlatoani asteca rediviu. Fa tot l’aspecte d’haver patit un embòlia però té una rossa de bona planta que li ven companyia. Només té mirada per ella.

El bateria arranca un solo i el vell –que no es pot desempellegar d’una incòmoda repugnància- reclama la mà d’ella per besar-l’hi, mentre el seu esclau, a recer d’una cervesa de poc grau, llança petons a una morena sola, capficada en qui sap què. El baixista toca ulls clucs i fa la impressió que mentre ho fa, sentint molt endins el que interpreta, elabora sonets alexandrins. El pianista sent igualment de veres allò que fa dir al teclat elèctric, no debades és music de l’escola vella. I el saxofonista, el líder del quartet i el més jove, ho percep responent-los amb la mateixa moneda. Enmig de la sala, un obès amb calçons curts i sandàlies, indumentària impròpia d’una sala de jazz, pensa tothom, beu un gintònic rere altre i sua marranament, tot i que no hi fa calor, al local. No sembla que li interessi gens ni la música ni el lloc. Dues dones, a la barra, tamboret per tamboret, s’acaronen i es besen tot esperant ansioses que algú les miri. En un lloc discret, un exdirector general de l’anterior govern del PP conversa amb un home i una dona joves, que donen l’esquena al quartet, la qual cosa pot voler dir que són allí per parlar de les seves cuites i no per sentir el quartet de jazz. Una parella també jove de posat contestatari els observa atentament i hom pot endevinar els llamps i les pestes que dediquen a aquell polític per la brutícia que el seu partit, el PP, tira sobre Mallorca i les altres illes. Invectives semblants a: Quan li arribarà el seu foraster sant Martí, a aquest? Queda qualque pam de net del govern repugnant de Jaume Matas? El saxofonista executa les peces amb l’eficàcia d’un artesà amb
molts anys d’ofici, tot i la seva joventut. En algun passatge hi posa molt de sentiment i els més atents, els de la primera fila, hi responen amb aplaudiments i algun bravo educat. Tres dones, davant la taula de l’exdirector general, cotorregen a les totes; probablement fan la pell a algú o es conten les corrues sentimentals.

I a tocar seu, un columnista amb molts de lectors i encara més influència, que pren notes en el revers del rodal publicitari de la sala. Una dona que ja ha fet els setanta segueix amb cops de cap el ritme de les peces que s’interpreten.

Un grupet de jovenells, sens dubte alumnes del conservatori, su-ran del pianista, pagarien perquè els deixassin imitar els integrants del quartet. De cop, un estrèpit espanta tothom: l’obès, quan es disposava a partir, s’ha desplomat damunt la taula del vell Cuauhtémoc engrunant la seva  acompanyant.

Costarà molt moure aquella mola de carn i greix per veure en quin estat havia quedat la rossa empolainada perquè tothom la miràs, es demana abans d’intervenir el columnista. Si és que es viva, pensa l’amo.