marginàlies

Iniciant el caminal que dóna al casal de Can Gazà, pensava que els gazanencs, avui, hauríem de fer 19 minuts de silenci escrupolós per cada una de les víctimes del centre de malalts mentals de Sagamihara, en el Japó.  Cau lluny, el Japó, però no la malaltia mental -la fragilitat humana més extrema-, raó per la qual aquesta tragèdia afecta molt, però molt!, els malalts socials, les persones excloses per qualsevol causa perquè les humanitats que no s’adiuen amb una normalitat insensata, arbitrària i esfereïdora, fan nosa, han de ser confinades en el silenci que millor els invisibilitzi. I en finir, deixen en herència el silenci, el no-res.

Satoshi Uematsu, l’assassí, decidit a redimir per la via ràpida aquestes persones, segons indiquen les primeres investigacions basant-se en escrits que deixà, entrà a mata-degolla en el dormitori d’aquest centre i matà 19 pacients, com dic, i en deixà 25 més malferits, alguns en estat crític.

Hauríem d’haver fet 19 minuts de silenci per les víctimes i, també, per la nostra pobra, bruta, trista i dissortada hipocresia que estableix molts graus en la qualificació de les víctimes de la bogeria. Aquestes 44 víctimes concitaran ben poc plany i dol perquè no ho han estat de cap grup terrorista ni de cap organització criminal. Malauradament, la mort violenta d’aquestes persones de Sagamihara no posen en entredit la nostra seguretat ni fan escac al rei del mambo de la globalització, el mercat i el cretinisme que mana des de l’inici del temps i manarà fins que tot faci un pet com un gla.