Té 43 anys i n’ha passat més de 21, mes amunt mes avall, a la presó per delictes relacionats amb el consum excessiu de drogues, el seu tràfic i altres servituds que surten molt cares. Fa dues setmanes que acabà la darrera condemna i amb una rònega pensió només en tingué prou per pagar-se quatre dies en una habitació d’un pis ruïnós i sense dret a cuina. La cinquena nit en llibertat ja la passà en una finca en obres i la sisena i setena a ca un col·lega que li devia un favor. La vuitena altre pic al carrer i per una indisposició important -que ha acabat sent venturosa- passà la novena nit a l’hospital d’on en sortí divendres amb la recomanació que vingués a Can Gazà per si el podíem aixoplugar.
Vingué poc abans de l’hora de dinar i demanà per dutxar-se tot i venir de l’hospital, o precisament per això. El convidàrem a dinar, òbviament, i va fer un bon cap de taula. Havent dinat ens contà sumàriament la seva vida fortament capolada que li ha afectat molt negativament la salut. A una patologia mental hi afegeix la sida i altres afectacions al fetge. Deixà les drogues en morir sa mare fa sis anys, pagant presó, i d’aleshores ençà segueix el programa de substitució amb metadona. No nega que beu un parell mallorquí de cerveses, però es veu en cor de deixar-ho en voler.
N’Apo, el seu nom de carrer, demanà per poder ingressar a Can Gazà perquè estava molt cansat de no saber què fer, de dormir avui aquí demà allà, de menjar poc i molt malament, i de fer anar el cap com un molinet dematí, migdia, capvespre i nit; que tenia tres dies de marge per dormir a ca un nebot, l’únic familiar que el tracta, però que no el pot acollir més temps perquè dimarts hi aniran els dos fills que ara són amb sa mare i que no el vol amb ells allà, que no és cap bon exemple per a criatures en formació.
De seguida es posaren en marxa els protocols per fer efectiu l’ingrés de n’Apo, que inclouen la confrontació de dades amb altres centres i entitats amb qui ell ha contactat o tractat al llarg del seu itinerari tortuós de marginaire. I és en engegar aquestes indagacions que hom s’adona que l’estigma pitjor dels desheretats de la societat és el de la incredibilitat: no són de fiar, no ens fiam d’ells; no els podem fer confiança. La seva paraula no sols no té cap valor, sinó que és una font de mentides, d’enganys i d’ocultacions.
I quan n’Apo et diu sense parpellejar que per favor l’acollim perquè té molta por de dormir al carrer toques fons, et quedes sense alè i caus en el compte que els marginats menteixen per sobreviure i els que no ho som, els que ens mantenim ben acomodats i acríticament en el més ferotge i alienant consumisme, mentim per vanitat, per quedar bé, per intentar viure a cos de rei sense fotre’n ni brot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Talment la policia local,què combinen a la perfecció mentides en català i en castellà,per quedar bé, per intentar viure a cos de rei sense fotre’n ni brot.Mentres tant,totes les places d’aquesta ciutat,totes les nits,plenes d’energumens què es passen les nits cridant i en música alta desde les 11 del vespre fins a les 5 del matí.I ningú fa res,ningú pot fer res.Una “Democracia” on a l’hora de la veritat no téns cap dret ni un;ni en català ni en castellà.