A Maó, uns obscens – però per algú decoratius- obusos, rodegen el monument franquista a la memòria dels “seus” caiguts en combat. Molt a prop es troba la residència d’ancians i els encara eixerits usuaris que surten a fer un tomb pels voltants, sovint passen pel costat d’aquests, en el seu temps, destructius artefactes que
Un pa compacte i ben amassat surt cada dia del ’actiu forn de llenya, pans de farina blanca amb sal o sense i el de farina integral, ocupen les senzilles prestatgeries en espera de la fidel clientela i, si s’escau, de tant en tant quatre crespellines també formaran part de la venda del dia. A
La panoràmica és relaxant però no saps ben bé per què, una neguitosa esma t’obliga a enregistrar-la alhora que també veus que dos ullets més l’estan contemplant…, al cap d’una estona un cop més, un fragment d’escriptura memoritzat tal vegada et diu el perquè volies impressionar la imatge: Amb closos ulls hem contemplat cels i
On la ciutat canvia de nom, Barcelona, dècada dels 7O, copiant una definició exacta d’en Paco Candel http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Candel_Tortajada El joc de “la taba” potser era l’últim fins a arribar al joc del matrimoni de feia temps concertat.
L’assentament talaiòtic perpetua el pas de l’ésser humà en la Terra, el lloc i la situació de cada pedra parla als experts en arqueologia, els diu la forma de subsistència d’antics pobladors…, pels neòfits, imaginant les condicions de vida, és la veu del silenci la que ens parla, no en sabem més, i així, sovint
La casa reial passa angoixa, el cas nóos la preocupa, el negoci de la monarquia que té com a empleats tot el reducte de l’escòria franquista, està nerviós, i ho està perquè els vividors incultes s’encallen allí on les coses, gràcies a una prepotència dictatorial els anava bé. No els satisfà gens que un jutge
Com que el territori illenc és petit els “gordo de navidad o del niño”, enguany tampoc hi eren entre l’escàs sortit de números de les poques “ Administración de Loterias y Apuestas del Estado” establertes, i això voldrà dir que els esforçats venedors de l’once, sotmesos a pressions de l’organització per què com sigui augmentin
Els experts aficionats en cercar bolets acostumen a emprar tàctiques d’estratègia gairebé militar per camuflar, en primer lloc, el vehicle per després passar desapercebuts com aquell que no vol la cosa mentre caminen pel bosc i, un cop arribat al lloc secret, aquell reclòs gravat en la ment herència d’avantpassats, amb delicadesa separaran, tallant el
Amb la manca de creences o activitats religioses dels animals, l’exemple diari del pacífic conviure entre algunes espècies que es necessiten, deshumanitza – encara més -, el comportament de la nostra amb la pròpia. Potser sí que la vertadera selva o vida salvatge la tenim dins les ciutats, subtilment presents a l’interior de més d’un
La mediterrània té això, saludables plantes guaridores de mals corporals com l’àloe, i senzilles estàncies vora mar benefactores de l’esperit, també però, malauradament massa sovint topem amb aquells espais construïts demolidors de paisatges que també té la mediterrània.
L’art s’esdevé quan l’artista mostra la seva obra que ens pot agradar o no, també a ell o a ella pot passar-li el mateix i sovint, defugint d’afalacs, els cavil·losos pel resultat final del seu treball acostumen a ser els millors. També es pot donar el cas de què alguna persona, per atzar, fa art
La Fotografia: Acolorida a mà, de fons un teló de flors estampat segurament per tapar la lletjor d’una superfície, sobre la taula, dos gerros amb flors possiblement naturals, dos enormes i gruixuts llibres d’estudi desproporcionats per l’edat de la protagonista i una escrivania amb tres tinters de vidre propis d’un despatx. La Protagonista: A les
Ben segur que qui comandava el gran veler va cercar, davant la imminent ciclogènesi, l’aixopluc del port fent cas del cèlebre almirall Andrea Dòria , que amb la seva popular frase: “juny, juliol, agost i port Maó, els millors ports del mediterrani són”potser va ser el primer promotor de l’illa i avui, com que després d’uns dies
D’un recull d’imatges on l’òxid visual al carrer era el motiu d’atenció de la punyetera afició fotogràfica, va sorgir la dels barrots protectors d’una seu sindical. Ahir, veient el vídeo que circula per la xarxa, vaig creure que, evidentment, la correlació entre una i altre era si més no escaient.
Un arrelat tronc d’ullastre reivindicador visual de la memòria del temps en la natura. L’arbre corferit pel llamp recordarà sempre la negror del núvol que un dia s’atansà damunt del seu espai i provocà l’esclat elèctric de la tempesta. La vida s’esvaeix i sobrevé l’agonia immerescuda fins a arribar a la mort; podríem dir-ne la