21 de setembre, 2019
Travessem encara per un temps de sequera. De sequera d’idees, d’un rumb definit. Temps d’una llarga espera, ja gairebé dos anys, en què el camí s’ha anat fent cada cop més costerut i tortuós, àrid i esborrat per una capa espessa de pols, la pols de la por i la desunió. Temps carregat d’una incertesa que alimenta la malfiança i el desànim. Horitzó emboirat que escurça el pas, insegur pel dubte, i alhora ens desvia del camí que havíem traçat amb il·lusió.
Però el temps és sovint imprevisible. De vegades un petit raig de llum troba una escletxa i pot il·luminar una flor, o posar en moviment l’insecte més minúscul. També pot passar que aquell temps asfixiant i xafogós derivi cap a núvols de tempesta i arrenqui a ploure. Que llavors la pols es vagi convertint en amalgama aglutinada, per córrer després rierols avall acaparant cabals enormes … O que alguna espurna encengui un altre cop la flama de la determinació. Podria ser que un temps ventós ajudés a teixir estratègies vencedores i a aixecar l’ànim, com el d’aquell 2017, quan ens crèiem protegits per un temps brillant i clar, dins del qual tot era possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!