FINESTRA FOTOGRÀFICA

27 de juliol de 2023

Últimament, han proliferat a les ciutats —i és una tendència fabulosa— els racons d’intercanvi de llibres de segona mà. Petites prestatgeries de carrer, on pots deixar-ne algun (pels motius que siguin) i, recíprocament, endur-te’n un altre cap a casa. Però, fa cosa d’unes tres setmanes, vaig trobar-me llençats a terra, a peu d’uns contenidors, una bona pila de llibres, que, panxa enlaire, reclamaven ser, com a mínim, observats. La majoria —o almenys, els que tenien la coberta més visible— eren en català, i vaig rescatar-ne, del seu destí més que probable, un parell: Història de Catalunya (modèstia a part), escrita amb l’humor sempre irònic del Toni Soler, que ja havia llegit anys enrere; i un altre de la Maria-Antònia Oliver, que va cridar-me l’atenció i, després de fullejar-lo, encara més. Tallats de lluna, novel·la de l’any 2000.

Vaig començar-la aquell mateix dia; i vaig poder descobrir-hi de seguida una prosa directa, tan senzilla com contundent. I una història que, de bon inici t’atrapa en una xarxa invisible; la del Fabrizio i en Tomeu —contada en primera persona per aquest últim—, la d’una parella gai durant els anys noranta, en plena irrupció de la malaltia de la Sida. Una història que —a base de subtils detalls— reflexiona a fons sobre la identitat, l’amor i l’amistat, el pas del temps i l’expectativa de la mort, i et submergeix en les raons, les pors i els anhels dels personatges; però que, sobretot, t’ajuda a comprendre el seu món.

El text flueix d’una manera com no recordo haver-ne llegit abans. Les frases, tant les del narrador com en els diàlegs, van desfilant com si es tractés d’una torrentada. I no sembla que falti ni que sobri res, tot i que, de vegades, es repeteixin volgudament alguns conceptes. Així mateix, va donant força arguments per a la reflexió:  «És ben curiós que les altres persones tinguin, de vegades, una idea de tu força diferent de la que et sembla a tu mateix».

Un cop acabat el llibre, m’he preguntat «Com és possible que una novel·la escrita amb un grau de sensibilitat tan alt pugui acabar llençada a la brossa?». I només se m’acut una explicació: qui va fer-ho no se la va arribar a llegir, perquè, en cas contrari, no l’hauria expulsat mai de la seva llibreria.