FINESTRA FOTOGRÀFICA

1 d’abril de 2023

El lloc convidava al recolliment, a l’abstracció. La noia llegia amb avidesa. La solitud d’aquell racó de Maricel l’embolcallava. Un llibre obert —ja per les acaballes— requeria concentració màxima fins a l’última pàgina. Era precisament allò, el que traspuava. No crec que sentís el so proper d’una música d’acordió que lligava les notes d’una havanera suau, que arribava al lloc com un minúscul balanceig en homenatge a les ones que petaven allà mateix, a escassos metres, a l’altra banda del museu del Cau Ferrat.

En quin tema estaria submergida, la lectora? Repassava algun tractat de filosofia o era una simple novel·la d’aventures? Potser estava a poques línies de saber qui era l’assassí d’un fet obscur. O bé seguia les cròniques de la vila costanera; la història del mateix porxo i les columnes que la resguardaven; o una explicació d’art modernista, una lliçó d’arqueologia… O estaria viatjant, en aquell precís moment, per les aigües de l’Atlàntic, damunt d’un vaixell a punt d’ancorar en algun port caribeny, preparada per descobrir els encants de l’illa de Cuba… Evidentment, no m’ho va dir; i tampoc no era qüestió de molestar-la. Crec que ni tan sols va advertir que l’observava. Ho hauria hagut de demanar al seu company-lleó de pedra, que també semblava vigilar-la. Ell hauria sabut, potser, què llegia amb tantes ganes.