FINESTRA FOTOGRÀFICA

7 de novembre de 2021

Una vegada hi havia un noi molt ben plantat i de família benestant; una de les seves passions: la música. El seu art, però, no era del tot apreciat pel seu entorn, cosa que li originava alguns conflictes de convivència. Així que va decidir aïllar-se; i es va construir, a pocs metres de distància de la casa mare, un lloc privat on podria gaudir sense entrebancs del seu estimat piano… Aleshores no sabia que aquella bonica edificació, envoltada originàriament —i encara ara— d’un llac artificial, resistiria a temps convulsos, a una cruenta guerra de tres anys i a canvis dràstics d’usos i costums. I tampoc que, malgrat que s’hi fes a tocar una important via de pas pel trànsit i la pressió urbanística se l’intentés menjar, restaria en peus com a símbol d’un lloc idíl·lic. Avui dia, tot passejant-hi a prop i a recer de les seves parets de totxo, si parem bé l’oïda podrà semblar-nos escoltar encara l’eco d’aquelles melodies que l’Emili Arnús s’esmerçava en aprendre i que tot seguit feia volar.

“CASTELLET”

Un fortí d’aïllament aixecaré / per gaudir la soledat / que l’esperit reclama.

Que s’alci majestuós i ferm / sobre el tranquil llac, inexpugnable / als meus reclams de pau i calma.

Voldré que tingui embarcador / i pont llevadís, i que només jo en guardi / la clau d’obrir la tanca.

Allà hi apilaré els meus tresors, / que no són altres / que la música i la parla.

Convidaré tan sols a les princeses / que vulguin escoltar unes melodies / de piano, a la fresca de rosada.

També per descomptat a tot ocell / que, fent de cor amb el meu so, / s’aixoplugui als finestrals de les estances.

Un castellet airós i punxegut, / delícia de les nits de lluna plena, / cau privat de les albades més romàntiques…

… Així meditava Emili, aquell xicot, / durant les llargues hores que passava / somniant en un futur que ja arribava. 

© Francesc Cabiró (del poemari “Arnús-Solei, o els capricis de la llum”; ed. Círculo Rojo, 2019).