FINESTRA FOTOGRÀFICA

5 d’octubre de 2023

Ahir, dimecres, vaig arribar-me fins al mercat Torner (dit popularment a Badalona “la plaça Nova”), on acostumo a anar un parell de cops per setmana, i del qual ja n’he parlat en alguna ocasió. És un mercat  molt alt de sostre, però no gaire gran en nombre de parades; i les que hi compro estan pràcticament a tocar les unes de les altres. De primer, quatre mongetes cuites i, després, a la polleria del costat. Allà, la Maria Àngels, tot just veurem, em comenta:

    —Escolta, tu li compraves al Jordi, oi?

    Automàticament, miro cap a la carnisseria, la qual, inusualment, té la persiana abaixada.

    —S’ha mort! —em deixa anar de sobte, amb ulls plorosos.

    Em quedo petrificat, mentre ella m’explica que, el passat dissabte a la tarda, al Jordi li va fallar el cor. Cinquanta-nou anys, una persona d’aspecte saludable i, sobretot, de tarannà reposat i tranquil. Resulta del tot inversemblant.

    Ahir, durant tota la resta del dia, no podia treure’m del cap la meva conversa del mateix dissabte al matí amb ell, alhora que em preparava dos talls de mitjana:

    —Ja som a dia trenta. Demà hauràs de canviar el full —li havia dit, tot mirant el calendari que sempre tenia penjat a la paret (d’aquells antics que encara indiquen el Sant del dia). Per, després, rectificar-me jo mateix:— No, que demà és diumenge i no vindràs; ja el canviaràs dilluns!

    —Els dilluns no obro.

    —Doncs el dimarts…

    El Jordi Armengol era una d’aquestes persones que de seguida es fa estimar. D’aquelles de mirada franca. «Sempre se’n van els bons…», havia dit jo (frase tòpica, però ben certa en aquest cas) a la mestressa del pollastre. La veritat és que d’ell —tot i fer uns deu anys que li comprava— no en coneixia gaires detalls (era home de poques paraules), tret que vivia a Arenys de Munt, en una casa a la muntanya, la qual sempre arreglava; i que això l’obligava a recórrer cada dia una bona distància en cotxe fins a la feina. També, que li agradava llegir. Perquè, en el transcurs de les converses amb ell (curtes però sempre agradables), em comentava aspectes de la meva novel·la, que llegia a intermitències, quan podia, m’havia explicat. «El començament em va costar una mica, però ara ja m’hi he enganxat…» I jo, aleshores, quan havia de passar per la parada de la carn, esperava els seus comentaris, saber per quin capítol anava. Sovint no en deia res; però, tot plegat, un dia qualsevol, em sorprenia dient que admirava la inventiva, de com tot estava relatat.

Tinc, per tant, un lector que ja no hi és; I és per això que —a més de per mirar de pair el sotrac de la notícia— he volgut escriure aquest apunt; com una mena d’homenatge a una persona, anònima per a la majoria, però que segur que va deixar una empremta en tothom qui el va conèixer. I em ve de gust pensar que des d’allà on ell sigui li agradarà llegir-lo.