Bloc de notes

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans. Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un espècimen: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant.

Si la nostra llengua ha de sobreviure, és a dir, si el nostre poble ha de sobreviure, ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, patirem. Com és que tanta gent (la majoria?) tenen el mal costum de canviar de llengua a la mínima? Sí, són tres-cents anys de dominació castellana i menyspreu a la nostra llengua, deu ser normal que nosaltres mateixos tinguem en poca consideració la nostra llengua, però ara ja fa temps que ens hauríem d’haver tret del damunt aquest complex d’inferioritat, no?

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

L’èxit de Cs es mesura amb el nou complex per reivindicar el català.

Ciutadans van néixer per carregar-se la llengua catalana i si alguna cosa se’ls ha de reconèixer és que en només 13 anys d’activitat han aconseguit que avui reivindicar el català sigui interpretat inclús per una part de l’independentisme com un acte classista i de supremacisme nacional.

Gràcies per la traducció, Miracle. Com dius tu, tant de bo arribi un Dia Internacional de les Dones que sigui només de celebració i no pas de reivindicació.

Anava seguint la senzilla Z-126 quan de cop i volta, mentre pedalava tranquil·lament, s’ha transformat en una autovia ampla i moderna, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat que he trobat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens entretenim llargament en una conversa molt maca. Al final se m’acomiada amb un “Adiós, majete!”.

El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.

Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; podria trobar-me en territori navajo o a punt d’entrar en alguna ciutat subterrània a Capadòcia.

A Tudela m’agrada especialment la plaça De los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que els catalans no ens hi trobem mai i que en el futur no haguem de recordar la nostra llengua només pel carrerer o els topònims.

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data que penso que deu ser de finals d’any. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però posem-hi que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat, tot i que això no explica les raons històriques del minúscul índex de creixement demogràfic que ha tingut històricament el nostre país (onades migratòries a banda).

Per un costat, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que decideixen no tenir descendència.