Objectiu Shambhala - sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: catalanisme

12 reflexions del 27S

Publicat el 28 de setembre de 2015 per jpruneda

1. 27S: amb una majoria d’escons independentista hem guanyat un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l’acumulació de forces. L’acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L’independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l’àrea metropolitana…). I també en consolidar-se com l’eix real de canvi, com a “revolució”… ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L’èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim “18 mesos” per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

– en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d’entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
– Sumate està fent la part més difícil d’aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge.
– alhora que caldrà contrarestant la previsible “oferta” que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d’acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l’Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l’Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d’Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S’ha d’entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l’ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més “fractura” que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s’esperés que hom s’hagués d’identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s’estigués exclòs d’alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d’inferioritat i rigidesa, de l’ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Catalanisme	Espanyolisme
És obert a noves incorporacions, tolerant, integrador, transversal, bilingüe, proactiu, té projecte per a tothom.És emergent	Aquí és reactiu, arrogant per defensa de la seva idea fossilitzada d’Espanya, intolerant. Monolingüe. El seu projecte és decadent i en crisi. No té iniciativa mentre no regeneri l’espanyolisme.
Pot articular una nova societat amb estat propi al servei de tothom.Il·lusiona per futur	Només defensa l’estato quo, però això comporta defensar l’establishmentextractivista.
Tenim l’hegemonia, tot i tenir en contra la majoria de medis de comunicació. Podria ser que tinguéssim o quasi, la majoria numèrica per guanyar un referèndum	No crec que puguin créixer gaire més, tot i que ho intenta amb la immigració. Però sí cridar. No tenen l’hegemonia. Només es redistribueixen els vots entre ells.

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l’ombra l’arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s’intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya… però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l’independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s’ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l’ATLL.

Publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb catalanisme, Espanya, independència, l'ombra del poble, política, procés sobiranista, psicologia | Deixa un comentari

Pobles despertant

Publicat el 14 de setembre de 2015 per jpruneda

Què és una casta? És una elit que dorm. Una elit diferenciada del poble, però que ja no està al servei de tothom, que ha perdut els papers, l’hegemonia, que ja no convenç i només li queda el domini pel domini. És a dir, és un grup caduc. Quan desperti ja li haurà passat la massa pel cim, s’adonaran que no els escoltava ningú, que no pinten res. Un altre grup, com nova elit, s’haurà posat al davant.

Res desitjaria més ara que una Assemblea Nacional Castellana! A veure si desperta d’un cop el poble castellà (o l’espanyol, si es vol). El 15M va ser presa de consciencia del drama social, però no del nacional. En aquesta part, a Espanya encara té l’hegemonia la casta. Quasi ningú li respon el castell mental que té muntat sobre Catalunya. Inicialment semblava que Podemos podia articular-ho. Però ha navegat en el que ells diuen “lo territorial”.
A Espanya, per molt que critiquin “la casta”, quasi tothom continua tragant amb
el seu relat hegemònic. Que, com bé diu “Societat Anònima”, consisteix en:
<<1) la culpa es de Mas, 2) la corrupción es Pujol, 3) los indepes son nazis, 4) la unidad indivisible de la patria, 5) constitución sagrada, la soberania es de todos los españoles>>. I vinga donar-hi voltes. Això és estar adormit!

Una casta adormida afavoreix el procés català, a la curta. A la llarga, millor que desperti d’una vegada el poble espanyol.

Desitjo de tot cor que acabi de despertar, com està passant amb el català. A les hores, ja conscients dels seu fet nacional, què importa si territorialment el grup cultural (o nacional) acaba a Terol, o a Tarragona? Què importa si la realitat és la que és? Si es veuen com a nació (nació real), hom serà conscient que aquí, i allà, i més enllà… hi ha altres nacions. A les hores estaran lògicament encantats en que altres pobles vulguin viure associats amb el mateix estat; i no els importarà que altres vulguin fer el seu camí amb un estat propi. Acceptant la dignitat dels altres forjaran la seva. Això sí seria bon
veïnatge.

Potser cal una certa contextualització. A Occident almenys, és un fenomen general el de les elits adormides en el discurs de sempre. El pensament únic del neolliberalisme, que a curt termini les ha enriquit, les ha fet perdre l’hegemonia. Amb prou feines hi ha qui les escolta. No del tot, doncs és encara un procés emergent, però sí que ja fa un temps que no generen cap relat engrescador. Per això políticament estan tant en auge els populismes. Populisme vol dir que el poble ja no confia amb la elit i que busca el seu
propi camí. No és ni bo ni dolent. A vegades ho fa regressivament, com Le Pen.
Però d’altres ho fa evolutivament, democràticament, inclusivament, com el procés català; transversal com és. Quan la casta veu que la gent es mobilitza, innova, al marge seu, dóna el crit al cel: “populisme!”. Però com que està adormida no s’adona que és just perquè ella ha caducat.

I, concretament, en què ha caducat? En què ja no aporta solucions a la societat? Doncs crec que està en no adonar-se que els temps han canviat. Des que ja no tenen el monopoli de la comunicació social (internet), i els espantalls s’han desgastat (crisi, atur, exèrcit, caverna mediàtica…), no s’adonen de com han canviat els temps: ara ja no es pot fer política des dels despatxos, a les fosques. La transparència és ara el nucli del sistema. Hi ha arribat per quedar-s’hi. Com diu la CUP: fer política des del poble, pel poble i amb el poble. Qualsevol que faci política, ara, ho ha de fer mirant el retrovisor a cada pas; a veure si la gent segueix, no sigui que vagi per un altre camí. A cada pas, donar explicacions i mirar. Amb altres paraules, crec que aquesta que porten tota la vida fent política per les altures (Duran, Iceta, Herrera…), donant per suposat que els seus els segueixen, ara tenen una sobrerepresentació. Aviat els escombraran del mapa i –adormits- no sabran perquè ningú els dóna la paraula

Publicat dins de país, psicologia, sociologia i etiquetada amb casta, catalanisme, elits, Espanya, política, procés sobiranista | Deixa un comentari

Visca Catalunya lliure, visca Espanya

Publicat el 22 d'agost de 2015 per jpruneda

Entenc que a Catalunya convivim integrats, sense problemes, dos grans grups nacionals, els que ens sentim catalans i els que se senten espanyols. Crec que la majoria de catalans són progressistes i sobiranistes. La majoria d’espanyols a Catalunya també són progressistes. Respiren un ambient més obert, plural, democràtic aquí que el que en general es viu al Sud de l’Ebre.

Però tenen un problema -conscient o inconscient- en reconèixer-se com a espanyols. Íntimament es poden sentir pertanyents a allò espanyol, però no volen veure’s fent costat a l’espanyolitat carca imperant. Tot això no treu que compartim d’igual i igual la ciutadania catalana. Tots fem Catalunya. Tots hi tenim dret. Així, de moment, crec que encara són minoria els que han optat obertament per ser espanyols independentistes.

Crec que la majoria dels conciutadans que se senten espanyols fan el que poden per passar de llarg del tema de la independència. Potser ho senten com una traïció a la seva identitat nacional. S’apunten l’argument que poden per esquivar-ho: que si és una quimera, que si els estats-nació són caducs, que si no hi ha nacionalitats, que si som ciutadans del món, que si només interessa lo social, que si una candidatura amb en Mas és un submarí del neolliberalisme de les retallades, etc.

Alhora penso que aquest és un moment passatger del procés, doncs objectivament som aliats de la mateixa ciutadania. A tots ens convé una república catalana. Ja estem apunt per aliar-nos, sempre que prèviament ens reconeguem mútuament des de les respectives identitats nacionals.

Per una part els catalans hem d’obtenir dels conciutadans espanyols el fi de la supeditació de la nostra política a l’espanyola. El procés català és autònom, autodeterminat, de baix a dalt, amb un objectiu propi: un estat sobirà. Per molt que desitgin que Catalunya empenyi el canvi a Espanya, ens han de reconèixer lliures d’una supeditació.

Per la seva part haurien d’obtenir dels catalans la idea clara que el que passi amb Espanya no ens és indiferent, que des de la nostra situació autodeterminada poden comptar amb el que estigui a les nostres mans per a que ells puguin reformular l’espanyolitat. Per una nova mentalitat espanyola regenerada. Que tingui com a fonament que mai ni ningú ha de ser espanyol si vol ser una altra cosa. Que un és espanyol perquè vol (com ho és un català, o francès, o…). Que així acabi amb la imaginada supremacia castellana. Que és bo que cada poble visqui del que fa, responsablement. I que restem oberts a acordar -d’igual a igual- de qualsevol tipus de relació, integració, moviments, símbols compartits… sempre que se’ns reconegui independents.

Podem ser efectivament els millors amics, per molt dolor que fins ara ens hàgim causat els uns als altres. Un cop reconeguts, amb respecte i en peu d’igualtat deixa de tenir importància qui va començar primer o qui la va fer més grossa.

Un petit exemple simbòlic de l’aliança. Les banderes espanyoles que anem trient de les façanes dels ajuntaments, no haurien d’anar als trasters. Millor seria donar-les un destí digne en alguna “plaça d’Espanya”. No a la plaça major, però sí en una de ben representativa.

Així, aliats catalans i espanyols, definitivament serem una societat civil imparable. Convergint en un mateix projecte de república catalana. Que de retruc farà reformar Espanya en lo més profund. L’Espanya formada pels pobles que volen ser espanyols podria dedicar tota l’energia a construir-se a si mateixa, i no com ara que la major part va a aguantar un tinglado en que el només hi guanya la casta de sempre.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb catalanisme, Espanya, independència, política, procés sobiranista | Deixa un comentari

“S’ha obert una finestra històrica…”

Publicat el 30 de juliol de 2015 per jpruneda

M’encanta la perspicàcia de Manel Delgado en el vídeo a Vilaweb del col·lectiu Esquerres per la Independència. Ell ho explica -referint-se al procés- com una oportunitat de transformació que de tant en tant dóna la història, i que seria una frivolitat no aprofitar-la per empènyer cap a una major justícia social.

Són moments en que tohom s’adona que el canvi és possible, que si espera més tard es pot tancar la finestra d’oportunitat. Són moments on tothom sap distingir entre allò vell i allò nou, on ja no l’enreden amb cosmètics, tot i el risc inherent a la novetat mai assajada. Va passar durant la Transició. Després les noves estructures es consoliden, es naturalitzen, i és molt difícil la transformació.Però com es produeixen aquests períodes generatius de la societat?

M’agradaria estudiar-ho. Potser, fins on sé, s’hauria de començar per l’anomenada llei de tres (a la dialèctica de Hegel i altres filosofies). Diu que tot canvia, i que tot canvi és la creació de tres forces. Les dues primeres són les més conegudes. Surten cada dia a la tele: Catalunya versus Madrid, partits sobiranistes contra partits constitucionalistes, la casta i els polítics antisistema, etc. Entre aquestes dues, una alimenta l’altra. Com més forta es fa una, més condicions posa pel desenvolupament de la contrària. És un pols que mai acaba ni pot guanyar ningú. Només arriba el canvi quan apareix una tercera força que s’alia amb alguna de les dues primeres i muta la correlació de forces. Segurament és quan apareix aquesta tercera força quan s’obra el període d’oportunitat històrica. A la transició va ser fonamentalment el moviment obrer i estudiantil. En l’actual procés és la societat civil catalana.Quan apareix la tercera força aquí, les velles estructures, tant de dretes com d’esquerra, tant sistema com antisistema, tant catalans com espanyols, s’han hagut de redefinir. Les velles explicacions de sempre caduquen.Abans del 9N, quan els protagonistes eren els partits i els governs sols, es va bloquejar el procés amb la suspensió de la consulta… va ser quan de la societat civil es van començar a apuntar voluntaris per organitzar el 9N que es va reiniciar. “Si no us fa res, nosaltres anem tirant” va titular molt encertadament Partal en un editorial que ho resumia tot.Passat el 9N la societat civil va entrar en una etapa de perplexitat passiva donant per suposat que eren els partits qui s’havien de posar d’acord i protagonitzar el canvi. Però no. No funciona així. Ha estat el juny, renovat el Secretariat de l’ANC i prèvia consulta interna, que la societat civil s’ha posat pel mig dels partits i ha realimentat i reprès el procés. Les velles sigles, els vells plans, ja no serveixen. A dreta i esquerra es creen noves confluències i candidatures sense esperar el permís dels líders de sempre que “ho tenien tot sabut i controlat”. La gent no necessita dels vells partits per fer la política que ara vol fer.Per això no em fa cap por que Junts pel sí, els del si se puede, la CUP-Crida, i noves esquerres vagin tots a guanyar el 27S, mentre segueixin alimentats de baix a dalt per la societat civil que s’ha posat a ser política. Ara tot és possible. Mentre aquestes candidatures siguin alimentades per la tercera força, a l’hora de plasmar la transformació es trobaran totes. Faran els canvis junts (o no faran res si la tercera força es retira).Els mapes que tenen fets cadascú de les dues primeres forces, per interessos, per salvar els mobles, no serveixen.

La tercera força és la creativa (amb el material que aporten les dues primeres, amb coses per reutilitzar, altres per llançar definitivament). Mentre hi hagi tercera força en marxa no hi ha estructura que valgui ni la pugui parar… i en el procés és la societat civil mobilitzada.

I per més complexitat, està mobilitzada en dos processos alhora. És difícil entendre però els que és, és. Per ordre d’aparició, primer el moviment del 10J2010, independentista. Segon, el 15M2011, de regeneració democràtica i social. Tant se val si a una candidatura la motiva més un procés o altre; mentre sigui una manifestació de la societat civil, es trobaran en els moments de materialització de la transformació, perquè són la mateixa ‘tercera força’, la creativa. Per ara, el punt de trobada de tothom és el procés constituent d’una nova república sobirana.Els vells líders, que intenten salvar els seus mobles, d’esquerres i dretes, intenten trobar diferències, fer fulls de ruta alternatius, propis, inventar-se metes (patètic!)… Però mentre el canvi estigui obert serà per la tercera força. I a aquesta els plans -els que siguin- li caduquen.

El que es pugui materialitzar de canvi serà creatiu. A la força creativa no la limita cap pla preestablert, passat. El que fa és nou de trinca del moment… o no és canvi, ni fa.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb ANC, antropologia, catalanisme, política, procés sobiranista, psicologia, sociologia | Deixa un comentari

“Contra la revolució”

Publicat el 18 de juliol de 2015 per jpruneda

L’editorial d’aquest títol, de Partal del 17//7/2015, es pregunta perquè hi ha revolucionaris que no coincideixen amb la revolució real del procés? Ell troba dues respostes no tòpiques, de certa profunditat, però conductuals.

Per a mi, per explicar-m’ho, haig d’anar al camp de la psicologia, en el supòsit de que el que és a dins es plasma en la conducta de fora. M’ho explico amb dos perfils psicològics.

Resultat d'imatges de podemos icv proces constituent

Primer, el del revolucionari arrogant (‘narcicista’?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l’empoderament del poble. Viu per representar el mite de l’avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se’ls ha criticat prou. Pel contrari, s’ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d’eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d’aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l’ADN del PSUC… i després de l’ecopijisme d’ICV. Són ells i elles, els grans experts d’avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l’enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d’altres esquerres alternatives també se’ls veu aquest plumero. Com s’ha fet amb el nazisme i l’estalinisme, s’ha de criticar més per vacunar-se’n, començant pel Memorial Democràtic.

Segon, el de l’espanyol progre a Catalunya. Un es pot imaginar fàcilment el món interior d’un espanyol carca (nacionalcatolicisme, casta, uniformisme, parasitisme…), i el d’un català progre (demòcrata obert, lliberal, negociant, tolerant…). Els trets de nacionalitat i els de mentalitat quadren bé. Però imagina’t què ha de ser ser espanyol progre… i més ser progressista pel que has mamat estant a Catalunya… però com a espanyol, no poder identificar-te com a català perquè a l’ADN d’Espanya hi ha la noció de supremacia (només assimilar lo català com a quelcom subespanyol, mai com a personalitat al mateix nivell que l’espanyola). Imagina-t’ho: ha de ser terrible (també ho ha de ser pel català carca, si no que li preguntin a Duran i als Godó). Ha de ser un estat de tensió -si no fractura- interna. No és estrany que neguin les nacions i els nacionalismes (obviant quelcom tant bàsic de que tothom necessitar pertànyer, que no hi ha identitat sense identificar-se amb una societat, que ningú pot identificar-se amb el món si abans no s’ha identificat amb la família, el poble, la nació…). No és estany que només vulguin veure l’eix social (on ells i elles estan al ‘davant’). No ñés estrany declarar el dret d’autodeterminació (com a bon demòcrata) però per a no exercir-lo (com a bon espanyol), etc. Crec que només a qui està en aquest estat de tensió intern pot imaginar com a conciliació un república catalana dins el reialme d’Espanya.

Avui em preocupa molt especialment aquest espanyol progre; primer perquè són majoria entre els meus companys d’ICV; i segon perquè el procés ens obliga a a mirar-se al mirall, desvelar el món de mentides que tinguis muntat i fer-nos grans. De fet això, el procés ens ho exigeix a tots, però amb especial cruesa a l’espanyol progre de Catalunya. M’atreveixo a proposar-li aquest afrontament:

1r. No passa res per reconèixer-se espanyol. Parlis català o castellà. De fet segurament aquí ho veu tothom menys tu. Tot i que això t’obliga a sortir de la zona de confort i fer l’esforç cognitiu d’acceptar-te amb una identitat nacional… que alhora -compte!- t’obligarà a acceptar com a normal la identitat nacional dels altres, per exemple la dels teus conciutadans catalans.

2n. Desacomplexat, com a espanyol que viu a Catalunya, hauràs d’agrair a aquesta terra almenys que t’ha permès desplegar el teu potencial progressista, i decidir què vols fer amb la teva Espanya (aquí estant) i què vols fer amb la nostra Catalunya (aquí estant), que també pot ser teva. Però només si vols! En qualsevol cas hauràs reconegut que els catalans tenen dret a un projecte propi de país, com tu tens el teu projecte d’Espanya progressista. Això et porta al reconeixement de que no està bé que vulguis que supeditem el nostre projecte al teu. Que és dos són projectes sobirans. (Siusplau, no en clavis la tabarra amb la Constitución)

3r. I si vols ser català -que ningú t’obliga a deixar de ser alhora espanyol- benvingut sigues. Encantats amb compartir la revolució amb tu: La de veritat, la d’ara i aquí, altrament dit “procés”. Però has de ser conscient del cost que té aixó: estaràs redefinint què és Espanya (que pot ser sense Catalunya) i què és ser espanyol sense supremacia. I que aquesta nova espanyolitat s’ha de defensar també a Madrid o a Badajoz. És a dir, tens un “karma” nacional del que fer-te càrrec… com els catalans tenim el nostre, amb llum i ombra. Serà dur, però no et desgastaràs defensant mentides que potser només creguis tu.

Publicat dins de General, país, psicologia i etiquetada amb antropologia, catalanisme, política, procés sobiranista, psicologia | Deixa un comentari

Ni paternalismes ni complexes amb l’esquerra autonomista

Publicat el 25 de juny de 2015 per jpruneda

M’inspira Cardús, tot recordant-me que hi ha dos processos en marxa, un de madur impulsat per gent de 50 i més, el sobiranista; i un d’emergent impulsat per gent de 40 i menys. Els dos potencialment confluint en una república catalana, únic projecte real de ruptura a Espanya. Un dia o altre haurem de negociar, però haurà de ser des de la igualtat. No ho farem ni perdonant-nos la vida, ni considerant traïdor a qui no està en el “meu” procés.

Alhora, pel camí les forces espanyolistes faran el possible per usar el procés emergent per fer la pinça contra Mas. Només poden entendre que si hi ha procés és per en Mas.

Aquí estant, què podem fer per facilitar una negociació autèntica, sobirana i catalana?
D’entrada deixant de llegir la realitat com si només hi hagués el procés sobiranista. Encara sento parlar d’ “indecissos”, de “potencials aliats”, de “seducció” als del “sí se puede”. Pur paternalisme, i autocensura front la típica, tòpica i suposada superioritat moral amb la que ens miren als de l’esquerra sobiranista, com si ells fossin l’essència de l’esquerra, els únics compromesos de debò amb la justícia social. Nosaltres, prou de veure “indecisos”, prou, paternalisme, prou condescendència, prou intentar seducció i altres complexes.

No són ingenus. S’ha de contraposar nítidament l’esquerra dependentista, autonomista, amb l’esquerra sobiranista. No n’hi ha una més autèntica que l’altra. I no admetre més ambigüitats, avui no es pot esser catalanista i espanyolista alhora.

La situació em fa pensar amb la generació del 1936. Encara avui ningú critica aquella esquerra que volia República i Revolució alhora. O tot o res, deien, però es dedicaven a la revolució, sense compromís real amb la república. A l’hora de la veritat van fer una pinça amb la que va guanyar l’Espanya eterna. Es van quedar sense revolució ni república… però van seguir sentint-se els autèntics defensors del poble. I sense criticar res, el seus hereus (Solé Tura) ens van ajudar a votar a favor una constitució que ha permès la continuïtat del règim feixista. I seguim. Ningú critica res. El Memorial Democràtic, només ha glorificat aquella generació… I seguim, ara admetent-los superioritat moral.

Viuen millor sempre a la contra, amb el discurs del poble contra la casta. Arrogants. Ja els va bé l’autonomia. No realitzaran cap canvi substancial que prometen. No els importa una derrota general. Els és més gloriós ser un màrtir: així no cal responsabilitat…. això s’ha de criticar!

Sort que la CUP no s’ha deixat acomplexar.

(responent a en Pol)

Publicat dins de país i etiquetada amb catalanisme, política, procés sobiranista | Deixa un comentari

“A Catalunya hi més d’un procés”

Publicat el 26 de maig de 2015 per jpruneda

Aquesta és la millor frase postelectoral que he llegit a la premsa. A l’ ARA de dilluns.

“El procés” ha guanyat pes. El dependentisme ha baixat estrepitosament: no saben llegit el canvi social, es queden amb la seva idea caduca de realitat. Ja només els voten els afiliats i els vellets fidels al vot ‘de tota la vida’.

El segon procés és emergent. Es veia venir. Ara ha tret del tot el cap i comença a tenir influència. Només amb aquesta foto dels barris de Barcelona ja es veu clar quines classe social prefereix CiU.

És només el començament. Es pot dir que l’hegemonia, sobretot a l’esquerra, ja ha passat dels partits moderns als postmoderns.

Es tracta de trobar la manera de que els dos processos sumin. No cal que un intenti anar a càrrec de l’altre. No cal. Tenen sinèrgies… i la república és el punt de trobada.

El que emergeix és anticapitalista, o antisistema?

Què aporta la política postmoderna (CUP, Podemos) sobre la moderna (PSC i ICV)?…m’ho intentaré respondre.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb catalanisme, política, procés sobiranista, sociologia | Deixa un comentari

Reprendre la iniciativa popular del procés sobiranista, cap a una Convenció Constitucional Catalana

Publicat el 22 de gener de 2015 per jpruneda

L’ANC acaba de fer públic el full de ruta que ha estat negociant durant mesos –abans del 9N- junt als partits sobiranistes a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat Propi, que algú ha filtrat a la premsa i acte seguit alguns partits l’han criticada i han deixat d’assisitir-hi. Dels 20 punts diuen que ja hi havia acord amb tots menys en 4. Segurament aquesta Taula ha fet bona feina, però el seu secretisme la ha contribuït a canviar la iniciativa popular per la iniciativa partidista, que al final només ha lligat CDC i ERC.

Per a mi el principal actiu del procés sobiranista és el binomi poble-president. Els dos imprescindibles. Però això no vol dir que la iniciativa política s’hagi de quedar en mans del president.

En el full de ruta consensuat és on ens juguem reprendre la iniciativa popular. De moment, segons el document publicat, aquest té alguns punts que em preocupen.

Per començar, la ‘Convenció Constitucional Catalana‘ (CCC) que preveu el full de ruta havia d’haver funcionat ja obertament
abans del 9N, i ser d’aquí d’on sortís la campanya Ara és l’Hora, per arribar de veritat als 500.000 desinteressats que ens falten. Si
fos en aquest marc obert on s’hagués debatut després del 9N què fer (llistes, pressupostos 2015-avançament eleccions, full de ruta comú per a les candidatures sobiranistes…), potser en Mas no avançaria eleccions, però tindríem la iniciativa i no s’estarien despenjant partits.

Penso que seria bo acordar solemnament a l’ANC no recolzar cap candidatura pel 27S sense que hagi signat el full de ruta acordat en el marc de la CCC i incorporat en el seu programa electoral els punts d’un programa de transició nacional i emergència social que s’acordés en aquell full de ruta. Fins i tot a risc d’acabar cridant a no anar a votar. O bé participar-hi amb una llista pròpia de la CCC.

Ara caldria centrar-se en promoure la CCC. Primer amb les organitzacions socials, i segon -si volen- les polítiques. la CCC s’hauria de mantenir i ser marc de negociació i iniciativa política fins a la ratificació refrendaria de la nova constitució catalana. La CCC hauria de fer tres feines alhora:

– negociar-hi el full de ruta sobiranista i mantenir la iniciativa política.

– negociar-hi els punts programàtics comuns del programes electorals pel 27S; uns punts de mínims i comú denominador del sobiranisme dels eixos nacional i social, que permeti després a cada partit que es presenti mostrar el seu perfil propi.

– promoure el procés participatiu pel nou text constitucional

I ara, des d’aquesta aliança, anar a complementar el que encara no està explicitat en el full de ruta: els punts programàtics de l’eix nacional i els del social, al mateix nivell. Els nacionals ja estant avançats en el document: la transició, estructures d’estat, relacions institucionals, ruptures i desconnexions… Potser un dels nous punts a incloure ara és com participar a les eleccions generals com a país i què fer a las Cortes (o deixarem que ho discuteixin els partits?)

De moment no s’apunten els punts socials. Haurien de ser els punts que restin terreny de joc a Podemos i PSC-PSOE. Tot i tenir caràcter de punts mínims i transversals han de tapar el en bàsic el programa lerrouxisme. Com que l’emergència social és transversal, amb aquests punts s’ha de poder arribar a tota la base social de desinteressats (que no ‘indecisos’) per on hem d’ampliar el sobiranisme. Un primer esbós ja el donava la Gigaenquesta (les 6 preguntes) i alguns lemes de campanya d’Ara és l’Hora. Els moviments socials (sindicats, PAH, mestres…) ja tenen clar els contingut d’aquests punts mínims i bàsics. Per exemple:

Hem de dir amb quanties per càpita, de què en farem de la reabsorició del dèficit fiscal català (8000M€ per variacions de pensions, salari mínim, cotitzacions de treballadors i autònoms, renda mínima pobresa-cero, universalització d’educació 0-3, llei dependència, serveis de l’estat de benestar…).
Les inversions en infraestructure potser poden esperar que siguem independients, però crec que és urgent suspendre la privatizació de l’aigua.
La moratòria de desnonaments i tramitar la ILP de la llei d’Hipoteque que es van carregar a las Cortes, etc.
No oblidar les altres preguntes de la gigaenquesta: què farem amb el castellà i amb els altres signes d’identitat espanyola (nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat…) per a que els espanyols de Catalunya puguin votar candidatures sobiranistes.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb ANC, catalanisme, política, procés sobiranista | Deixa un comentari

Emergència també és transversal

Publicat el 21 de desembre de 2014 per jpruneda

Per molt que la primera idea de l’ANC, per mantenir la transversalitat com a moviment, era allò de “primer la independència i després ja s’ha faran entre els patits”, ara veiem que això no és sostenible. Aquesta idea ha mobilitzat bé les classes mitjanes, és de la seva lògica. Amb això s’arriba als 2.000.000 de vots, però en falten 500.000 per anar segur.

N’hem dit “indecisos“ a aquestes voluntats que falten. Però no tenen res d’indecís, sí de desinteressades, doncs hi ha urgència socials que, vulguem o no, es poden en primer pla. Ara perds la feina i et desnonen, exclòs i sense esperança.

No podem avançar en cap emancipació, ni la nacional, si anem deixat gent enrere. Per a què la independència si no és per refer la societat? La transició nacional i l’emergència social és el mateix. Necessitem igual guanyar amb un programa de transició i d’emergència. És igualment transversal: suma i suma voluntats.

És per aquí on s’ha de començar la discussió: que si llista única o diverses amb paraigua? I de postres alguna referència a la Catalunya social, per tàctica?

És la legítima visió de molts, però no m’hi sumo. Comencem per construir de baix a dalt el programa d’emergència i transició? M’hi apunto.

Tant se val si hi ha convocatòria de plebiscitàries abans del 23 de gener o ens anem a les generals. Si les eleccions són pel març, magnífic, i si són el novembre, encara millor: tindrem prou temps per construir el programa i estarà més clar que el rival real a superar és Podemos. Ara, els mal dit indecisos miren més cap a Podemos que cap el sobiranisme.

Benvinguts Podemos: està mobilitzant el que no ha mobilitzat “Ara és l’hora”… només segons com ho emfoquem els sobiranistes això sumarà o restarà al procés.

El catalitzador de tot el procés, tant si és el que treballa l’ANC com el de Podemos, és la societat civil. Aquí està la tercera força, l’emergent que porta la transformació real. Pel 23 G no està a les mans de l’ANC convocar-les. Màxim podem ‘exigir’, sabent que tot el mal que causem serà als principals actius del procés, president i oposició.

Sí que és cer que entorn l’ANC hi ha la part hegemònica i central de la societat catalana, en especial la classe mitjana, però no és suficient encara per capgirar la situació. Tenir OC d’ aliat és tenir una còpia de nosaltres mateixos. El procés d’emancipació a
Catalunya l’ha iniciat la classe mitja, però no el pot acabar –ni seria desitjable- si no és junt a les classes populars.

En canvi, sí està a les nostres mans capgirar les eleccions generals 2015, presentant una llista de país, independent dels partits que vulguin presentar-se. I no estaria obligada a treure la majoria, com passa amb les plebiscitàries (només val convocar-les si ha de ser per guanyar-les).

Les generals donen prou temps pel més important: el ‘què’ i amb ‘qui’ pactem. Què: un programa d’emergència i transició. Convençuts que no són els ‘indecisos’ que ens falten, són els ‘desinteressants’ amb qui hem de pactar, completar-nos, per a la majoria social sobirana que culmini el procés. Els desinteressats estan més o menys articulats com els sobiranistes, mitjançant els sindicats, moviments socials… Políticament estan a Podemos i Crida Constituent, junt a un 3/4 parts d’ICV.

Pel novembre 2015, l’ANC tindria prou temps, just, per promoure una convenció civil guanyadora, amb els dits sindicats, moviments civils i organitzacions polítiques d’esquerres partidàries del dret a decidir. El programa d’emergència i transició en les generals caldria que tingués per objectiu la convocatòria d’un referendem legal i atendre a l’emergència social actual que està desconnectant (excloent) a les classes més baixes. Estratègia: desconnexió, donar els vots només a la força estatal que autoritzi el referèndum i després retirar-se dels escons per a tot el que no sigui recursos i transferències per a estructures d’estat que atenguin l’emergència social i la transició nacional.

Aquí el principal competidor a les generals serà Podemos. El programa d’emergència social està ja avui ben desenvolupat en el document econòmic de Podemos. Només caldria adoptar/adaptar si no poguéssim formular-lo millor i amb més transversalitat. Tot, això si, formulat dins un full de ruta que ens porti a un estat català sobirà. L’essencial és pactar-lo amb les organitzacions dels desinteressats, i junts vestir la candidatura de país que guanyi la de Podemos.

Desembre 2014

Publicat dins de General, país i etiquetada amb ANC, catalanisme, política | Deixa un comentari

Què hem après de la campanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9 N?

Publicat el 12 de novembre de 2014 per jpruneda

Converteixo en ‘entrada’ una primera aportació al debat intern obert a l‘ANC:

1. Què hem après de la campanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9N:

a. Constatem que en aquest país hi ha un poble català hegemònic, ja sobirà, i majoritàriament mobilitzat cap a la independència. La minoria depenent o ho és per interessos de classe vers la oligarquia estatal i transestatal, o ho és per por. A més dels catalans d’origen, d’aquest poble en són molts castellanoparlants , alguns espanyols i alguns immigrants, en especial de 2ª generació.
b. Passar col.lectivament per l’experiència del 9N ha estat molt positiu per cohesionar el poble i empoderar-lo contra l’atàvica covardia. Recordem que hi va haver un dia que en Mas es va quedar sol proposant el nou 9N i que va ser el poble entusiasta per votar-mobilitzar-se el que va empènyer als partits sobiranistes.
c. En contrapartida apareix un grup social minoritari però molt important que són els espanyols a Catalunya. La immensa majoria han estat callats perquè no se senten representats pel govern oligàrquic de Madrid, però segueixen tenint l’espanyol com el seu estat referent. Alhora ha estat molt positiu que en tot moment des del catalanisme s’ha respectat aquest grup i s’hi manté la porta oberta per si també volen adoptar com a seu el poble català… Necessitem aquest grup sumat al sobiranisme, també per a ell, per facilitar la transició i per fundar un nou estat inclusiu.
d. La principal feina pendent de l’ANC per aquesta nova etapa hauria de ser promoure una oferta ferma, creïble i irresistible, de grup social a grup social, als espanyols de Catalunya. Posar-se a jugar entre partits polítics sobre les properes eleccions és secundari si comportés oblidar lo principal. L’objectiu és que en un referèndum legal de si o no sobre la independència, aquest grup voti majoritàriament a favor. Entengui que els interessa la sobirania de tots sense que hagin de perdre espanyolitat. S’hauria de començar per una convenció per construir de baix a dalt, des de la societat civil, amb mutu diàleg obert, la dita oferta. I després esmerçar tot l’esforça que calgui per comunicar-la bé el nostre compromís amb ells, amb independència del que facin els partits (no en contra. La Gigaenquesta i molts dels lemes de campanya #SíoSí han anat en aquest sentit, però no ha estat suficient per arribar a que aquest grup i que es desmarqui del seu estat.

2. Cal que mantinguem la proposta de candidatura unitària, tal com indica el nostre full de ruta, com l’única opció a la qual l’Assemblea pugui donar suport?

a. Aquest és un problema que toca als partits polítics i que s’hauria de fonamentar en laciència electoral, estudiant primer els vots que es guanya amb cada alternativa. L’important és guanyar i no està clara la millor alternativa.
b. Una altra cosa és si arribem a les eleccions generals del 2015 sense declarar la independència. Davant d’Espanya sí que caldria a nar-hi amb una candidatura de país, amb l’únic mandat de negociar un referèndum escocès i abstenir-nos de participar en la seva reforma constitucional.

3. Si aquesta candidatura unitària no fos possible, hauria de donar suport l’ANC a aquelles candidatures que portin en el seu programa el compromís de declarar la independència, d’acord amb la proposta del Consell Assessor per a la Transició
Nacional?

a. Sí.

4. Quin grau d’implicació ha de tenir l’ANC en el procés electoral ?

a. Dedicar-se a l’oferta sobiranista als espanyols de Catalunya.

5. Quin ha de ser el treball unitari de les nostres Assemblees (territorials, sectorials i exteriors) a partir d’ara?

a. Fer extensiva al seu territori o sector la dita oferta sobiranista als espanyols de Catalunya… tipus Gigaenquesta.

b. En l’àmbit sectorial segurament el més efectiu seria negociar amb sindicats, patronals i ANC (els partits després) un marc per a una reforma laboral sobirana, no ideològica, amb ‘flexiseguretat’, per a la competitivitat d’un país petit, pensat per a les nostres PIME, però donant garanties a les multinacionals.

c. També negociar un nou marc fiscal aprofitant la sobirania sobre els nostres recursos: traspassar a impostos càrregues socials als treballadors i autònoms, elevar pensions, prestacions de pobresa zero, el que queda de positiu del estat del benestar (sense populismes)…

d. En l’àmbit de la desconnexió de les organitzacions estatals (p.ex. col.legis professionals propis) caldria ja posar-ho en pràctica, però sense deixar de substituir-ho per la cooperació horitzontal (internacional). Des de l’ANC caldria promoure un
marc de referència de substitució de la simple desconnexió per la cooperació horitzontal.

e. En l’àmbit nacional caldria tractar amb molt respecte i generositat, sense por, els elements identitaris dels espanyols a Catalunya (llengua, rei, nacionalitat, festivitats, seleccions…). No han de percebre que hi perdran amb la independència, a part de perdre un estat, que els és còmode però ineficient. I començar-ho a practicar amb naturalitat amb les seves “festes” per exemple (què
fem quan els irlandesos d’aquí celebren el seu dia de Sant Patrici? Fins i tot podem emborratxar-nos amb ells)

Publicat dins de país i etiquetada amb ANC, catalanisme, política | Deixa un comentari

Notes del 10N a Vidreres. Per una oferta als espanyols de Catalunya.

Publicat el 10 de novembre de 2014 per jpruneda

1. Hem desobeït. L’espanyol ja no és l’estat de Catalunya. S’ha acabat l’statu quo. Rajoy amortitzat. Aquí hi ha un poble que ja no té por a la por. Tothom ha fet el que tenia que fer. Érem on havíem de ser.

2. Amb el 9N hem blindat el que ha de ser el referèndum vinculant i binari. Una altra cosa seria ridículament per sota del llistó del 9N. Si es podrà fer acordat o al marge d’Espanya és una altra qüestió, però menys rellevant.

3. No crec que posar terminis, ni formats electorals, ni tipus de llistes hagi de ser una cosa de l’ANC. Podem quedar atrapats ens decisions que en darrera paraula corresponen a altres forces. Podem debatre alternatives, però racionalment, amb càlculs, sense exigències… El pitjor de les darreres setmanes ha estat el caure en el joc de desconfiances recíproques.

4. Ara el més perillós que s’obre per impedir l’emancipació del poble és alguna variant de la tercera via. Penso que passar per l’empoderament col.lectiu del 9N ens haurà blindat davant els cants de sirena sobre el molt que ens estimen i ens necessiten. Crec que col·lectivament ja hem vist el cinisme que corre pels poders espanyols. Hem de posar-nos totalment al marge, ni contestant les invitacions, d’arranjar junts Espanya. Ni opinar al respecte. Que reformin el que vulguin. Si ens convoquen a una reforma constitucional haurem de repartir-nos en tot el que no sigui votar “Sí”, abstenció inclosa.

5. Aquesta 3a via, ara, serà una OPA als que no han votat en el 9N; als que encara tenen per estat l’espanyol. A Vidreres almenys han faltat 800 vots d’espanyols de Catalunya (amb ells la participació, del 40% ahir, hauria almenys al 55%). Aquesta és la debilitat més gran que tenim, coneguda, que la saben i sobre on actuaran (PSC, Podem, lerruxisme…). Potser, amb els voluntaris mobilitzats que hi havia la setmana passada havíem d’haver-nos centrat en la Gigaenquesta; de moment la millor forma provada de fer campanya més enllà de l’àmbit catalanista.

6. Crec que ja ha passat l’hora -necessària fa uns mesos- d’argumentar-nos els avantatges de la independència des del catalanisme. A la nova etapa el més urgent és fer una oferta ferma, creïble, i per això imprescindiblement unitària, de grups social a grup social, amb respecte mutu i en peu d’igualtat… una real oferta catalanista als espanyols de Catalunya per un futur comú. Només es pot fer a nivell nacional, pels mitjans de masses. Si pot ser avalat pel Govern, però no a iniciativa seva. Ja no més crides catalanistes, ara ofertes compromeses. Per exemple, el que crec que necessita escoltar un espanyol de Catalunya, en el seu idioma i estil, és com serà tractat el seu (també nostre) idioma, un compromís sobre com decidir sobre una nova república o la seva monarquia, un respecte i participació catalana en els seus símbols identitaris com el seu dia de festa de l’espanyolitat, el passaport o nacionalitat, les seves seleccions i lligues nacionals, el suport als seus mitjans de comunicació (que no exclou que siguin també dels nostres)… I una oferta il·lusionant pel futur comú en les polítiques més sensibles per a ells, que en això no són diferents de nosaltres: garantir i elevar pensions, reforma laboral catalana no ideològica, rebaixar càrrega social al treball assalariat i autònom, la pobresa zero, l’educació i sanitat pública, etc.

Els lemes de la campanya Ara és l’Hora ho ha començat a fer, però el context del missatge ho ha desdibuixat. En qualsevol cas, hauria de ser una oferta unitària de les forces socials més representatives. Les forces polítiques i el govern ja vindran després. Els que avui es declaren espanyols, i tenen per estat el de Madrid, han de veure l’avantatge real de compartir futur amb un poble català emancipat i obert. Al que quan els doni la gana -són decisions personals- s’hi podrà integrar per voluntat pròpia (ja sabem que sense que s’hagi de renunciar a cap arrel).

En resum, transformar la Gigaenquesta en el Gigapacte.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb ANC, catalanisme, política | Deixa un comentari

Sabrem què és ser un poble

Publicat el 31 d'octubre de 2014 per jpruneda

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m’ha emocionat. És una crònica amb un olor d’epifania: espanyols se senten part d’un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d’origen, si ells volen, els volem en poble originari d’aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre “què és un poble?”. És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d’alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se’ls espera en cap procés d’aquí. De moment no han arrelat, tot i els ‘certificats d’arrelament’ que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d’aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d’origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s’han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l’Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran “inconstitucionals!” i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por…. a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d’aquest poble. Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l’inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s’havia d’anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens… aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

Publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb catalanisme, política, psicologia | Deixa un comentari

El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Publicat el 30 d'octubre de 2014 per jpruneda

Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s’haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l’haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d’Espanya. I no haurà estat obra només de l’ANC, ni del catalanisme.

Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s’han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l’espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita “el que retens ho perds” pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.

En una parella, si un vol retenir a l’altra no fa més que perdre’l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari… i a la llarga beneficiós per a tothom. El “superior” entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l’altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l’altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.

A l’Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l’imperi, Cuba, ‘possessions’ d’Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries… potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l’aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l’altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de “només” 11 milions, som menys que l’Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l’altre o s’en va.

Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes (“muy bonita”), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen ‘normal’ que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s’està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà…. Aquests segurament han de “retenir”, al crit de “és insconstitucional, és il·legal”, per acabar “perdent el que retenen”. És un aprenentatge universal.

Que l’aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.

5/10/2014

Publicat dins de General, Vidreres i etiquetada amb catalanisme, política | Deixa un comentari

Sobre el manifest de Procés Constituent

Publicat el 15 d'abril de 2013 per jpruneda

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació la psicologia de Hellinguer, per a mi és del nivell històric de Freud i Jung, Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor, l’energia unitiva que sustenta la vida. Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

1- La pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.

2- La jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això les revolucions com a tals fracassen, perquè intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou al que aquell ha donat vida.

3- L’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema. L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent desordre, des del reconeixement del dit ordre, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si el restabliment de l’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquell ordre.

A les hores és quan penso que l’onada neolliberal -que porta caos- és resultat d’un desordre previ assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig reproduït en manifestos com el de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades (primer punt: “expropiació de la banca”, etc.)

Ara vaig al gra, criticant els estats del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Han tingut al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que fos, amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món. Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que s’ha confòs dins la “igualtat”, tant el que és “inclusió”, com el que és “rebre tot el que pugui a costa d’altres”.

Com es plasma el principi de la inclusió, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, per rics i pobres. Alhora que paguem impostos tots: aquest dret a ser-hi el podem pagar entre tots els que hi som. La inclusió és el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un pot pensar que té dret a tota la vida (a costa de qui?) -així ens ho deia la socialdemocràcia-

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat. Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… però en realitat no són drets, són actius, són el patrimoni que cadascú té: quan un ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i aixó ens dóna dignitat.

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per dedicir sobre el valor.

La desigualtat és imprescindible per a l’evoluació, i aquest univers ens vol evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta iresoluble contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Els actius estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

Al neolliberalisme li importa un pito la inclusió. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no ens el podem pagar. Però a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost, sempre hi ha recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els limíts del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem.

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que tenim en el joc entre el donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. El

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA crec que persisteix en l’error. L’esquerra segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons- són l’excusa per no mirar-ho). Decadència assegurada.

15/4/2013

—————————-

Marco en vermell, del Manifest, el que entenc com actius:

Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots elstreballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Publicat dins de psicologia, sociologia i etiquetada amb antropologia, catalanisme, política, psicologia | Deixa un comentari

Catalunya-España

Publicat el 25 de desembre de 2011 per jpruneda

Ara que anem cap a una guerra amb España pot ser interessant mirar què pot dir-nos la psicologia jungiana al respecte. Em refereixo en concret a fer servir el concepte d’Ombra, de C. Jung.

Resumint, ombra és aquell “lloc” de la psique on hi posem tot el no volem veure. Tots els atributs tenen una polaritat, però si jo només vull ser conscient d’un pol, l’altre no desapareix, el deixem tancat a l’ombra. L’interessant del cas és com funciona aquest mecanisme del jo: per una part la qualitat que hem desterrat la veiem projectada en els altres (per poc que ens ofereixin un penjador, resseguida hi pengem la peça de roba de la que no volem ser conscients), i per altra part l’energia oculta fa tots els possibles per “fer-se veure”, i, com el bufó a la cort, emergeix compulsivament en el moment més inoportú (et posa en evidència, però reacciones “jo no soc així”… però sí que ho ets, a l’ombra sí). Conseqüentment no et pots veure allò que no vol ser vist: necessites que els altres et facin de mirall. Són els altres el que veuen de què vas, de què t’ocultes. La consciencia sempre tendeix a ser complerta, a considerar les dues parts de qualsevol polaritat; la quan cosa no implica haver de fer el que no vols; pel contrari, si veus les dues parts n’ets realment lliure perquè pots escollir de veritat.

Un exemple de caricatura: la família A i la B. Les dues tenen els estalvis invertits a la borsa. A és tant conscient de la prosperitat com de la ruïna. Ara que la borsa baixa, A segueix a diari les cotitzacions, canvia les inversions si pot, inclòs perdent-ne alguna part, i fa el que pot previsorament per si les coses van a pitjor; estan tots estrenyent-se el cinturo. B no vol saber res amb la potencial ruïna, ni s’ho permet imaginar, és tabú. No segueix la borsa, van gastant com quan es van enriquir, es comporten com nous rics, creuen que tothom els donarà crèdit sempre. Quina família acabarà millor? Quina té més poder real o serà més realista?

Com aplicar això a les dues personalitats, les d’España i de Catalunya? (si som una nació, tenim personalitat pròpia com a col.lectivitat). Quina és l’ombra de Catalunya? La covardia.

Fa temps que m’ho van dir, observo, i crec que és encertat. No volem veure la nostra covardia. Venim d’una derrota per segle. És molt dolorosa. Així anem de “valents”, com si tinguéssim poder real. Però els espanyols ens tenen ben calats, saben que poden fer-nos qualsevol cosa (una sentència roí p.ex.), que protestarem molt com si haguéssim de canviar alguna cosa, però que tot quedarà en manifestacions, gestos i declaracions. Seguirem fent-nos veure que som un país normal, cadascú a la seva, sense haver canviat res, ni dins ni fora.

Tot això de la suposada “amabilitat” canviant d’idioma quan et parlen castellà, la “pedagogia” per explicar-los Catalunya, l’etern “federalisme”, o la famosa “cohesió” social per la que sacrifiquem la personalitat, o la “unitat” per evitar que els espanyolistes es presentin tal com són a Catalunya, i tantes altres coses, no són més que tics compulsius que no s’aguanterien si no fos per la covardia que ens amaguem.

I España? Quina ombra té? Crec que la inconsistència, el tinglado. A l’extrem esperpèntic en diuen “pelotazo”. Per això van de xulos, fent veure que darrera la façana hi ha quelcom semblant a una essència natural. Tenen estat sense nació, i fa molt temps que intenten vertebrar una “nació” impossible. Tot per no veure que no hi ha més vertebració d’aquest suposada nació sobirana, que un exercit, uns cossos de l’estat, una caverna mediàtica i un PPPSOE (curiosament formats per elits aquests cossos)… que no és poc. Déu n’hi do, però en el fons inconsistent.

Sembla com si la missió d’uns sigui mostra-li les febleses a l’altre, com fent-li el favor de que completi la consciència que té de si mateix.

25/12/2011

Publicat dins de país i etiquetada amb catalanisme, política, psicologia | Deixa un comentari