“Ni DIU ni 155” versus o DIU o 155. La irresponsabilitat vers el karma espanyol

Colau: “ni DUI ni 155”

Gran part de l’esquerra espanyola la veig descol·locada. Ara volen reconduir la situació Espanya-Catalunya a la d’abans del procés, com si no hagués passat res, com si no hi hagués hagut un referèndum amb resultats clars: quasi el 50% de participació tot i la repressió, i amb prou vots pel SI com per superar els dels NO fins i tot sumant els vots negatius recomptats amb els que en el pitjor dels cassos podrien ser NO (un 25%) fins arribar a la participació més alta haguda en eleccions catalanes, que va ser la del 27 S.

I, sobretot, com si Rajoy no hagués fet el que ha fet amb el seu suport, per activa o per passiva. (De fet crec que volen que no es faci la DUI, contra el previst a la llei de Transitorietat, com si l’independentisme no hagués guanyat el 27 S)

Porten tot el temps desentenent-se del seu Karma (principi de la causalitat universal que resulta de l’acció o ‘tal fas, tal pagues’). Com si fos suficient el desig intel·lectual de que les coses siguin diferent, de la manera que en un passat era desitjable pel catalanisme:  diàleg, convivència, pactisme, federalisme… la seva ‘nació de nacions’; tot molt macu en el cel imaginat, però que no toca de peus a terra de l’esdevenir històric.

Just si té alguna cosa singular l’època que vivim a tot el món és la llum: és com si un focus potent estigui il·luminant tot el que de sempre ha estat a les fosques. Hi ha prou llum avui com per a que es vegin les caretes de cadascú: corrupcions diverses, supremacismes dissimulats o recolonitzacions (o ‘colonialismes interns’), uniformitzacions injustes, gent i pobles d’arreu que se saben subordinats i s’emancipen…

Ara es queixen de la repressió de Rajoy, tot i que ha tingut sempre el seu suport i si estigués guanyant la partida ara seguirien amb ell. Però Rajoy no pot fer altra cosa que el que fa. No pot negociar, només pot imposar. És el millor i més clar (ja sense careta) valedor de l’imperi castellà. Espanya és un projecte liberal fracassat. Potser en el s. XVIII es va imaginar possible fer una nació sota un estat d’un imperi en retrocés. Ara és un estat que segueix volent màgicament fer-se una nació a mida; però no sap ni pot -pel karma de conqueridors i hidalgos rendistes- fer res més que intentar assimilar les nacions reals, pobles ibèrics veïns, en una mateixa nació de matriu castellana (una, grande y libre).

Per a un imperi l’essencial és el TERRITORI, i així s’interpreta la Constitución des de Madrid; el pacte constitucional, les lleis, i la democràcia és instrumental. En canvi, per a un poble el fonamental és la gent, la democràcia; pel seu estat l’instrumental és el territori.

Rajoy, ni cap que parli en nom d’Espanya, no pot negociar el territori. Espanya és el territori d’un estat que és el que queda d’un imperi castellà en fase de dissolució, i que, per postres, no ha tingut mai, des que existeixen estats, una revolució prou exitosa que posés l’estat al servei de les persones i no del territori (cosa diferent de l’imperi anglès, igualment en fase de dissolució, que va tenir la revolució Gloriosa: per això front als escocesos primer són demòcrates). Aquest és el karma castellà. Per això no és imaginable un referèndum pactat. Si encara el defensen o és cinisme, o és per confondre desitjos amb realitat, incoherentment, com voler fer compatible espanyolisme (amb el karma que té) amb democràcia.

Qui en el conflicte evident que planteja el procés d’Espanya-Catalunya no pren part o intenta mantenir equidistància, primer sempre anirà a remolc dels altres. De fet, per omissió, s’està posant de part del dominant. Però, sobretot, si el que vol és evitar el conflicte (que res diu que no hagi de ser pacífic, democràtic i negociat) i quedar bé amb totes dues parts, el veig infantil, covard, desconnectat del seu adult. Un adult sap discernir, triar, decidir i comprometre’s amb ell mateix (és d’on treu la força). L’Iceta deia que no el farien triar entre papa i mama: com un nen que necessita que l’estimi papa i mama, no vol conflicte tot i que la vida familiar sigui tòxica. També hi ha l’interessat curtplacista i el cínic.

I si el que el domina és la por, cosa ben legítima, no deixa de ser infantil girar-li l’esquena. Fins i tot en el pitjor dels casos, si encara no hi ha prou llum, personalment prefereixo viure sota un règim espanyolista descaradament assimilador, que enganyat sota una autonomia de pacotilla que porta igualment a l’aniquilació com a poble.

Qui es posi de part dels primers (Espanya) -cosa ben legítima- ha d’assumir el karma d’aquesta part. Ha de ser conseqüent. No fer-ho és irresponsable, desfasat, il·lusori, venen fum fantasiós. En algun moment ha d’afrontar-lo de veritat: quan va acabar l’imperi castellà? (no ho sabrà perquè no ha acabat) Algun des règims provats des que s’intenta l’estat espanyol ha estat prou temps a favor de la gent, o sempre han acabat guanyant la casta rendista que el domina? S’ha depurat el franquisme? … Els alemanys van depurar el nazisme tot i el dolor que els fa, però ara poden protegir-se’n lliurament.

Podran dir que no va haver campanya pel NO, però Espanya només podia fer campanya abstencionista; no podia oferir una alternativa de futur junts i respectuós perquè és un imperi que no té futur, s’acaba, com tot acaba.  (Quan un imperi acaba els seus pobles components queden lliures, iguals i sobirans, que també és un bon futur). No podrà fer-ho mentre no saldi el seu karma d’hidalgo conquistador.

Qui es posi de part del poble català també assumeix un karma, que com a poble també estem saldant: sembla que estem ja liquidant la por que teniem a l’ombra de tantes  derrotes passades. També sembla que les accions que fem avui (un procés pacífic, transparent, unitari en la diversitat, integrador…) pot crear-nos un karma evolutivament positiu com el dels paisos nòrdics. Em reservo, per ara, opinar sobre el karma derivat de defectes que com a poble compartim amb el castellà: l’enveja i la baixa autoestima (o complex d’inferioritat), perquè em costa observar-lo en la història del procés.

En fi, que la revolució catalana també pot ajudar a una espanyola, però cadascú per pagar i guanyar el seu propi karma.

Amb tot això, no puc acabar sinó acompanyant el dolor -profund dolor i decepció, sento- dels que estan al costat espanyol i han cregut sincerament en un projecte comú. En un projecte de pobles voluntàriament units que integrés democràticament les dues espanyes, com era a l’esperit de la Transició. Voldria animar-los a transitar aquest dolor -junts, si volen- que si va acompanyat de la presa de consciència de la realitat serà la manera més sana de saldar el karma històric. Aquest escrit vol ser una petita contribució.

(inspirat per l’amic Toni: te amo, poeta!)

Publicat dins de crisi-Espanya, psicologia, sobiranisme | Deixa un comentari

Un imperi no pot negociar la seva ‘qüestió territorial’

Quina diferència hi ha entre un imperi i una nació sobirana? Per l’imperi la democràcia i la llei són instrumentals, allò fundacional és el territori, la qüestió territorial; per a una nació sobirana el territori no arriba a tema polític, allò fundacional avui és la democràcia.

Hi ha imperis fundats en la democràcia? sí, Canadà i Gran Bretanya ho són perquè tenen uns estats que han passat per una revolució triomfant que els va constituir de baix a dalt.

Un imperi acaba quan tots els pobles membres almenys es reconeixen mútuament la sobirania de cadascú, i pot ser que el poble central acabi caminant sol, o assimilant qui vulgui seguir-lo en el camí; és a dir: cap problema amb el dret a l’autodeterminació.

Per això no entenc a un demòcrata que reconeixeria el dret a l’autodeterminació, com el venerable Julio Anguita (Podemos), que pensi com a ideal amb la “Espanya, nación de naciones”.  És un oxímoron, un lio… total per evitar-se reconèixer Espanya com un imperi (en fase final). Ha d’imaginar-se en primer pla que el procés el porten de dalt a baix les antigues elits de la Lliga de Cambó (CiU) que pacten un procés per tapar-se les vergonyes mútuament amb les de Madrid. També té com a premissa fantasiosa que si Castella reconeixes la sobirania dels pobles perifèrics, aquests tindrien algun interès en tenir un estat (estats associats?) conjunt.

No. Avui, aquí estant, és és atractiu anar pel camí d’una unió europea de pobles sobirans, fins i tot en la versió pervertida actual de la UE. Amb internet, aeroports i la OTAN, ja no li veig sentit mantenir un imperi ibèric decadent, sempre dominat per una oligarquia extractiva que fa 500 anys que impedeix qualsevol constitució de baix a dalt.

Publicat dins de crisi-Espanya, General, sobiranisme | Deixa un comentari

Lleis psíquiques que m’ajuden a explicar el procés sobiranista català

1. Tot el que puja baixa. El que comença acaba. Així evolucionem.
Quan va acabar l’imperi castellà (ara dit ‘espanyol’)? No se sap perquè no ha acabat.
Un imperi acaba quan tots els seus pobles components queden lliures, cadascú pel seu camí, o lliurement acompanyant-se -d’igual a igual- pel mateix camí acordat, o integrant-se en un nou imperi (millor un de respectuós i democràtic, tipus UE, oi?). És a dir, cada element té reconegut el dret d’autodeterminar-se per part dels altres. Per això l’imperi espanyol encara no ha acabat. Hi ha pobles -ara dits comunitats autònomes perifèriques- sense drets sobirans, establerts com a parts d’un tot ‘inidivisible’ definit per la metròpoli castellana.
Ara Espanya és un imperi en descomposició. Té parts del seu estat que volen estat propi.
De la mateixa manera que quan es va formar l’imperi tot vent li anava a favor, amb poc temps ajunta al voltant d’una metròpoli central tot una colla de pobles que progressen -o no- pel fet de seguir el seu lideratge central, un nou ordre imperial que fa evolucionar. D’aquesta mateix manera, quan entra en fase de dissolució -perquè res és etern- faci el que faci la metròpoli tot li surt malament. Un imperi acaba, com un matrimoni, perquè a cadascú li va millor per separat.
Tot el que planifica Madrid per acabar amb el procés li va sortint malament i no fan altra cosa que engreixar-lo. Al procés cap a l’alliberament nacional sembla anar amb el vent a favor. És més, diria que el procés, que en essència és una presa de consciència i una voluntat, necessita de l’oposició de Madrid. Perquè es pren consciència per contrast.

2. Res pots fer tu per canviar, però sense tu no hi ha canvi.
Aquesta paradoxa és agradable viure-la quan al procés col.lectiu el vent li va a favor. És que el no entenen a Madrid: només poden concebre que siguem una ‘turba amaestrada’, manipulats per uns malvats independentistes. Com pot ser que ells, a Madrid, amb tots els plans i polítiques coordinades per poders reals com l’Ibex-35, no aconsegueixin res, els surti el tir per la culata? i a Catalunya tot surt bé, amb organitzacions tant simples i transparents com l’ANC-OC-AMI, Junts pel Sí i la CUP, que no fan altra cosa que estar al servei d’un moviment polític transversal -el que els teòrics han definit com a ‘el poble’- que sembla ser d’una intel·ligència col.lectiva, distribuïda, que actua sobretot a traves de l’inconscient col.lectiu, vers a una autoconsciència nacional en procés d’emancipació, a través d’idees catalitzadores universals, simples, clares: democràcia, votar, república… com pot ser? És a dir, “jo” (o tu, o ell) no pinto res en el procés, té vida pròpia, però sense la meva (teva) participació res canviaria.
L’avantatge del procés és que no està teledirigit, és viu, és permeable al que flueix per l’inconscient col.lectiu. El desavantatge del búnquer espanyolista és que es creuen les seves pròpies mentides, amb el que creen una bombolla autoperceptiva que els allunya de la realitat fluida que es viu a política catalana. No entenen res, només veuen el que tenen dins, rígidament preconcebut: constitució sagrada, monarquia intocable, ‘unidad nacional’, control mediàtic, cobdícia financera, capitalisme extractiu. Com més viuen dins la seva bombolla, més la caguen i millor li va al procés català.
Per tant, paradoxalment, no cal que un (tu, jo, ell…) ‘faci’ res!
Repeteixo. El moviment és evolutiu: hi és igualment facis el que facis, independent de les voluntats individuals, alimentat per una part per la dita ‘intel·ligència distribuïda’, i per altra -per contrast- pel mal-fer de la metròpoli. Però tot i que el procés nacional no el ‘dirigeix’ ningú (això només es pot entendre a Catalunya, vivint el procés des de dins) sense l’actuació concreta de cadascun dels catalans res canviaria. És a dir, a tall d’exemple, el referèndum sembla inevitable, tots els fets semblen empènyer cap aquesta direcció, però sense el vot de cadascú no hi haurà referèndum. Simplement només cal que cadascú faci el que li pertoqui dins el que arriba fluidament a través de l’inconscient col.lectiu (metàfora de la dita ‘intel·ligència distribuïda’).

3. Tal fas, tal recolliràs; o les moltes maneres de referir-se a la llei de la causa-efecte que els orientals en diuen “karma”.
Com a col.lectivitat, Castella no pot evitar que els pobles que va aplegar al seu voltant fa segles, ara, vagin volant pel seu cantó, com no pot evitar que això succeeixi a la ‘manera espanyola’, a contracor, amb brega, amb indignitat. Han de tastar el brou que s’han guanyat amb la seva història (com nosaltres amb la nostra). L’imperi es va formar per a que una àrida “meseta” ibèrica visqués a costa de la seva perifèria fèrtil per dret de conquesta. I així és com s’ha desfet i es va desfent. Tot és viscut per Madrid com una pèrdua, un ‘desafio’ innegociable, com independències ‘contra-natura’ indignes… després que han reaccionat sempre amb negació i indignitat a qualsevol intent mínim d’autogovern. Només ells poden saber què ens és bo i què no! Així van perdre les colònies d’ultramar, i ara van perdent les peninsulars, pel tracta colonial que donen a les comunitat perifèriques. Castella ha estat guerrera i només sap tractar guerrejant, o tot o res, com una amputació.
Madrid no és Londres. No pot evitar ignorar que podria fer-ho d’una altra manera… i potser guanyaria (?), com va fer el govern anglès amb Escòcia. El centre ibèric són pobles guerrers, de conqueridors i hidalgos rendistes; i els perifèrics són pobles oberts, comerciants, fenicis. Ningú pot evitar que la geografia marqui els respectius inconscients col.lectius.

4. Qui hi és primer va primer, o l’ordre sistèmic de la pertinença: tothom té el mateix dret a pertànyer, però qui hi pertany abans té més rang.
És admirable la transversalitat del procés. I és admirable el comportament passiu dels conciutadans que se senten espanyols. Tot i els intents de Ciudadanos i Podemos de dividir el poble per origens, tot presentant-se ells com a els defensor dels espanyols, que volen evitar que els ‘separatistas rompan España’, la major part de la població immigrada o ja s’ha integrada i és tant catalana com la que més, o no intervenen. S’ho miren de lluny. Òbviament els seria més còmode no haver de canviar de referent identitari, és a dir, ‘Espanya’ els ha permès immigrar sense passar per estrangers, alhora que els ha permès poder fer vida espanyola a Catalunya estant, evitar-se -si volien- l’esforç d’entendre la llengua del país d’acollida.
Crec que són minoria, diverses minories. Veuen inevitable, com els catalans, el procés d’emancipació. Els dol si s’identifiquen com a espanyols, però també entenen que la Espanya que vol assimilar Catalunya és inaguantable. També els dol ser considerats com peons involuntaris d’una colonització castellana, tot i que -òbviament- estimen i prioritzen la seva llengua.
Passa això perquè la majoria dels ‘nous catalans’ van immigrar per un simple mandat de progrés econòmic. Volien treball. El van trobar, van prosperar i no han tingut cap impediment per integrar-se a la societat d’acollida, diversificant-la, sense que ningú els obligui a renunciar al seu origen, si no la primera sí la segona generació.
Només els que van immigrar amb un doble mandant -conscient o inconscient- de progrés econòmic i d’assimilació espanyola han tingut problemes d’integració. Simplement no volen ser catalans. Són els pocs que viuen la sobirania catalana com un crim i s’alineen amb Madrid.
A aquests els desborda el procés si són demòcrates, d’esquerres o progressistes (que segurament ho són per viure a Catalunya). Han de negar les nacions. Per afavorir l’stato quo de la seva nació, neguen tota nació, són internacionalistes -diuen-, cosmopolites, avançats, etc. Paguen, com a mínim amb incongruències, el desordre sistèmic de no poder reconèixer quan van arribar ja hi havia una cultura i un idioma del territori, que ells no són primers, no són el refent, no són el normatiu. També comparteixen amb els d’esperit conqueridor el sentir-se humiliats si no són primer referent. A vegades he vist que no els incomoda els intents assimiladors que arriben de Madrid, tot i que també en són perjudicats.
Veurem en el referèndum quin pes tenen.

5. L’inconscient col.lectiu dominat per l’ombra col.lectiva, o com perdre el que vols retenir
Tant individualment com col.lectivament, l’ombra la generem nosaltres mateixos, amb tot allò que que forma part de nosaltres però que no volem ser, que neguem i rebutgem. Que només ens veiem com a ‘bona persona’, doncs tot allò de dolen que ho contradiu ho tanquem al soterrani de la psique com a ombra. I és obvi que tothom té de bo i de dolent; tothom crea la seva ombra. Així cadascú crea el seu destí.
Això seria anecdòtic si no fos per tres característiques que té l’ombra:
1r, És mentida, tots som bons i dolents, covards i valents, demòcrata i feixista… som els dos pols de qualsevol tret; més o menys, però cadascú té almenys una mica de cada pol. I la consciència tendeix a la veritat, a ser conscient de què es té de cada pol, a integrar-ho tot sota la seva llum; al consciència no vol res a l’ombra, a l’inconscient.
2n. L’ombra la tenim a l’inconscient, però fa el que pot pet emergir al conscient. I, aquí la gràcia, surt quan pot fer més mal, quan és inesperada. Saboteja. Un mateix es traeix. Fins el punt que quan es mostra l’ombra d’un altre pot ser còmic, però al subjecte no li fa cap gràcia el lapsus: si no preguntem-li a Rajoy quan sense voler, a la campanya del 27S, va dir allò de “… y la europea?“. Per tant, pots reprimir tant com puguis un tret teu, però tard ho d’hora, i segurament en el pitjor moment, et deixarà en evidència.
3r. Aquí el més punyent. El que tens a l’ombra perquè no vols veure’t ho projectes sobre l’altre, ho veus en els altres. Potser el 90% o més del que ‘observem’ en un altre no son més que projeccions nostres en els altres. I com més càrrega emocional tingui el tret que veiem en un altre més segurs podem estar de que es tracta d’una projecció.
Així quan llegim tota la catalanofòbia de la premsa de Madrid no em preocupa com ens veuen, observo com són ells en realitat, com els fem de mirall (si volguessin emmirallar-se, és clar). Quan ens tracten de nazis, d’excloents, de separar, estimbar-nos… veig com en són de feixistes els que ho diuen, d’intolerants a tot el que no sigui ells mateixos, d’evidenciar el que mai ha estat unit tot i que s’omplin la boca de la seva “unidad”, de desitjar reprimir-nos tot culpant-nos… Com més emoció posen presentant-se compulsivament com “una democràcia” i “la ley es para todos”, més mostren que són els franquistes de sempre i que la llei és el que els dóna la gana. Una defensa pot ser el “ni cas”, però personalment prefereixo observar-ho. I observar com van perdent els papers i insultant cada cop més. És que els domina la seva ombra inconscient.
Quan diuen que la culpa és dels catalans no fan més que projectar-nos la seva responsabilitat. La culpa serà dels catalans fins que no puguin trobar un nou subjecte a qui projectar la culpa… recordeu: la culpa de Cuba va ser d’EEUU, no?
A Catalunya ens toca ara fer-los de mirall, perquè vegin el que no volen veure (el conqueridor, l’hidalgo, el fatxa). Com ells ens fan de mirall a nosaltres, però això és un altre tema.
El procés no els a més que augmentar l’emocionalitat, però de moment no la consciència. Potser, com el 1898, no es miraran al mirall fins que no hagin perdut tot. El que és segur és que la darrera forma d’evolucionar del que no ho vol fer és perdre el que vol retenir!
Tot i així no és segur que prenguin consciència i vulguin reconèixer com els veiem. Però això al procés li va molt bé, assegura que la cagaran tant que ens ajudaran a emancipar-nos. De fet, la bombolla perceptiva del búnquer que els allunya de la realitat, no és més que un efecte de la seva ombra col.lectiva.

Publicat dins de General | 1 comentari

Un altre cop les “dues espanyes”: una espanyola i l’altra (ho sento) no-espanya

Amb la crisi del PS?O?E crec que acaba un miratge que distorsionava la visió de la realitat. Encara no sé com em podia creure allò de “nación de naciones”, sense veure l’oximorón.

Ara està més clar que tornen a veure’s les dues espanyes reals. La franquista, la que per aguantar el seu model d’estat (oligàrquic i ineficient) no pot més que imposar el seu model de nació. Estat que de fet és la resta d’un imperi, ara ja només peninsular; que respòn per sobre de tot als interessos d’una casta. Casta adormida (no elit), rendista, obsoleta, que només sap centralitzar per rapinyar, estructuralment corrupte. Que ha pogut retenir la dissolució de l’imperi durant els darrers 80 anys, al preu d’una guerra. Representada a partir d’ara pel PP i les seves crosses: el que resti del partit sudista rural d’en Felipe (mister X) i els neofalangistes C’s.

vendeespanya

L’altra espanya és la perdedora de la guerra civil. Impossible d’articular com “una espanya”. La guerra la va perdre -diuen- per “desorganitzada”… però diria que va ser per “inarticulable”. Aquesta és una no-espanya! Ho sento pels de la segona espanya que volen ser espanyols… com més aviat trobin el seu projecte polític millor! Un de propi, no calcat del de la casta i l’imperi. Per ara, ja saben que volent-lo imposar vas a formar part de la primera espanya: la única viable a curt, però en demolició a mig, com a resta d’un imperi que no té res a oferir a gent (“salvo honor”… perquè glòria ja no). Està acabant el cicle vital. Acceleradament com es veu.

L’antic PSOE -ahir dividit pel mig per la falla de les dues espanyes- distorsionava la percepció de l’imperi en dissolució, fent-nos creure -els darres 40 anys- un projecte polític comú per a la majoria de la gent, modernitzador, democratitzador, alliberador, tolerant a la diversitat, etc. Era miratge. A la hora de la veritat o serveixes als interessos prioritaris de la casta, o vas amb la majoria perdedora però inarticulable, perquè està composta sobretot de pobles diferents (però fraternitzables), que sempre voldran més poder del que tenen.  Des de Madrid en diuen “perifèrics”, com es es tractés d’ interessos. Però no, es tracta d’identitat. I dignitat.

Una majoria -aquella- composta al voltant de les autopercebudes classes mitges -sobretot durant el cicle modernitzador del PSOE- que ara s’adonen que mai han deixat de ser subalternes. I que quan es volen articular es troben que només s’aguanten els projectes polítics que tenen un poble a la base. El poble és real. L’Espanya que van aprendre al batxiller no passa d’ideologia.

Com a català que ha deixat de tenir interès en ser espanyol; independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho… crec que faríem bé d’oferir aquesta visió als que -dins i fora de Catalunya- volen seguir amb això d’”Espanya”. Amb aquesta visió d’imperi en dissolució crec que entendrien millor què els està passant. (Que no hi ha res dolent en la dissolució dels imperis; tots arriben a un final quan deixen de ser útils per la gent: poden ser finals dignes; només es fan dolents quan es tracta de retenir-los. Tampoc hi hauria res dolent en ser espanyol si es tractés d’una identitat que servís a tothom).  Des de Madrid mirant segurament és difícil de percebre.

A les hores també veurien d’on va coix el projecte de Podemos (i del que quedi del PSOE que voti ‘no’ a Rajoy). No es tracta del ‘dret a decidir’ per lo demòcrates que som (tot i que benvingut sigui!). Es tracta de que els cal un projecte pels pobles de la post-Espanya on el fonament estigui en que ‘ningú ha de compatir amb mi si no vol anar junts’.  Que s’acabi ja el que queda de miratge parlant de ‘nación de naciones’ i de ‘solidaridad’.  També entendrien perquè no tenim cap interès substancial en negociar un govern alternatiu al neofranquista.

palomitas

Els sobiranistes ajudarem més compartint aquesta visió que seguint parlant des de l’indepecentrisme: que si ‘ampliar la base social’, que si ‘indecisos’ que hem convèncer, que si la Catalunya maltractada o emprenyada. (Que no som els únics!)… Parlem de la inviabilitat d’una Espanya espanyola democratitzant; de la fi de l’imperi; del futur post-imperial de cadascú; de quin bons mobles (drets) caldria salvar; de què és real a la segona Espanya, la d’abaix. Que ja no ens creiem un nou PSOE-Podemos cohesionant una Espanya espanyola… que és tant inarticulable com més democràtica sigui.

Mirat des d’un altre angle:  sempre he cregut que el procés sobiranista avança més per la crisi espanyol per per la voluntat interna d’emancipació nacional, que també. Anem en camí de ser independents, tot i les nostres febleses.

Publicat dins de crisi-Espanya, país, sobiranisme | 1 comentari

Què en penses? Un imperi en descomposició, una mitja Espanya retenint i l’altra mitja o immadura o cínica

Procuro evitar la pregunta “què en penses?” perquè no vull respondre amb una frase tòpica de cortesia. Però avui no he pogut evitar-la. La he respost i m’he sorprès com:

desconnexio-catalunya-espanyaTot comença entenent el que vivim és la descomposició d’un imperi, per la simple  llei general de que tot el que comença acaba. Que el procés sobiranista català és més mèrit de la crisi d’Espanya, que és de descomposició. Segueix essent un estat sense nació, i com més intenta “crear-se” la “seva” nació (òbviament de matriu castellana) més rebuig genera, més inviable es fa. I no és tant mèrit -que també ho és- del moviment emancipador dels catalans. Per això l’essencial és la necessitat imperiosa d’un estat propi si Catalunya no vol deixar de ser.

Veig que les dinàmiques desimperialització (com el Brexit: ideal per a una Anglaterra que es queda soleta), com d’imperialització (una UE en crisis, tot esperant el lideratge desacomplexat d’Alemania), són inevitables, aclaparadores.

Aquí, en aquesta península, la dinàmica la segueix protagonitzant les dues espanyes: la “nacional” que està en procés d’aprendre allò que les tiranies -sempre presents, intentant, reinventant-se per a què tot segueix igual- han d’aprendre d’una manera o altra: que es perd allò que es reté. Trist per elles. Alliberador per a la resta. Inevitable com a joc,perquè és del que viuen; de les rendes extractives, inclòs immaterials.

I l’altra espanya resistint-se a entendre que o estan defensant l’entelèquia de l’espanya nacional que no volen ser, i l’extracció de rendes que diuen combatre, o entren en una espanyolitat que mai han pogut construir, que en el fons els desespanyolitza, i han d’anar fent el ridícul pel món fent-se el cosmopolita sense pertinences, desarrelats… això sí, en castellà! En bona part l’altra espanya és composta per no espanyols. Sense els no espanyols no té res a fer. Esperem que maduri de veritat, s’obri a negociar i endreci al calaix de les il·lusions la collonada de la seva “plurinacionalidad”.

I el “centre”? No és època de centres. Només té sentit quan socialment hi ha un paradigma central, majoritari. Però estem en època de transició de paradigmes, sense majories centrals; estem passant de l’industrial, modern, que sustenta el règim postfranquista, al postmodern, verd, els que van perdre la Guerra… no hi ha terme mig, ni aquí ni enlloc. Així que si Podemos intenta ‘centrar-se’, perd.

Tinc por que la seva avinença al dret a decidir ho sigui mentre no hi hagi decisió; per seguir veient-se com a ‘progres’, alternatius als ‘fatxes’, somiant que pot haver una Espanya democràtica. Però que si mai han d’escollir, escolliran l’espanya eterna, no la democràcia. No en va, a la Piràmide de Maslow, la necessitat de pertinença és més bàsica que la dels valors ideals dels Drets Humans. Per tant, amb altres matisos, l’aprenentatge inevitable és el mateix: perdre el que intentes retenir.

En realitat, els únics que podem ser demòcrates som els no espanyols, per necessitat!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Superar l’indepecentrisme: de repartir culpes per no sostenir responsabilitats a trobar el full de ruta comú

Quin descans! S’ha acabat la continua renegociació per governar quan només hi ha en comú la independència. S’ha acabat l’agonia. descarga

M’alegra veure que el dia següent la major part de l’energia no  va a repartir-se culpes sinó a reformular el full de ruta. Ruta que només era de la Junts pel Si, pactada per dalt, i barrejant govern transitori amb constitució per fascicles. Tot perquè des d’un (in?)evitable indepecentrisme ens hem cregut el nostre propi relat: som la única solució, si no tenim majoria absoluta és perquè hi ha indecisos, és qüestió de temps i màrqueting (de promeses i fets, no de política) que s’ampliï la base social…. què hem de fer per “ampliar la base social”? etc. Confonent categories estadístiques amb objectius polítics, com un principiant de màrqueting.

Desitjo que l’ANC es revisi d’indepecentrisme. Amb aquest relat vam donar suport a una transició de 18 mesos (per “ampliar la base social” amb fets) sense coalició de govern, donant igual suport a Junts pel Sí i a la CUP, amb una llista electoral provisional sense estructura que no volia repetir eleccions, no reconèixer l’error, ni deixar governar als autonomistes.

Govern i procés constituent són dinàmiques diferents, cadascuna necessita els seus moments i formes. Per això, m’alegraria la formació d’un nou full de ruta comú de la majoria social que realment hi ha Catalunya (plural, que no d’indepes i indecisos), que comenci amb un referèndum. Una moció de confiança fent política entre Junts pel Sí, els comuns, i la CUP, per acabar la legislatura i convocar eleccions d’una única llista sobiranista, per crear un estat propi si guanya. Llista formada amb primàries, amb estructura de la societat civil sobiranista mobilitzada. Tothom que no sigui a la llista ha de ser perquè vol govern autonòmic: si guanyen se’ls deixarà governar. Si guanya la llista de ‘tots pel sí’, el nou parlament no ha d’investir govern, ha de convocar nou parlament constituent i formar govern segons la correlació de forces, sense comptar si són dels autonomistes o dels independentistes, perquè la independència ja estarà feta.

Aquest full de ruta comú a Catalunya, fet des de la pluralitat i la política, serà especialment fàcil ara que unes segones eleccions a Espanya clarificaran el panorama: o la gran coalició per contenir Catalunya o un govern amb Podemos que no podrà pactar un referèndum català. La història s’accelera: noves oportunitats d’esmenar errors i relat.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un manifest comuner realment viscut. Un projecte de vida i de treball ja en realització

Acabo de llegir el recent “Manifiest Comuner” de la cooperativa comunera Las Indias.

manifiesto-comuneroMagnífica aportació pel debat social actual. Té una primera part de diagnosi que explica com mai els perquès de la situació econòmica global actual, en quina evolució històrica estem. No us ho perdeu.

En la part propositiva va molt més enllà del programes econòmics dels més moderns partits; una heterotopia, com diuen ells: l’horitzó de l’abundància per a tothom (o costos marginals propers a cero); reconquerir la centralitat del treball; no entrar en el joc ‘salvaconsumista’ de les rendes bàsiques universals; es desvincula del decreixement econòmic per innecessari; aposta per «mode de producció P2P»; la productivitat de la petita escala -al barri o poble- com a nivell més eficient de producció; el pas de relacions productives industrials a les comuneres, és a dir, realment postindustrials i postcapitalistes; etc.

Els he preguntat -als ‘indinos’- perquè no precisar millor una preferència per un públic-diana de la seva proposta. És a dir, des de la meva perspectiva professional (tècnic d’igualtat de gènere) entenia que a l’hora d’adreçar-se als protagonistes de la transformació social que proposen, el grup més motivat/motivable són les dones, especialment les joves. Perquè les dones -en general- estan molt més exiliades de la feina laboral actual. Són el grup humà ‘objectivament’ més interessat en reconquerir el treball i la vida, tal com proposa el manifest. És més, des del femení hi ha més preparació pel canvi a un nou paradigma relacional enriquit, desmercantilitzat, per compartir de veritat en la petita escala, cooperant en comptes de competir, relacionant-se de manera distribuïda, sense jerarquies piramidals ni autoritarismes. El sumum de l’escenari postmodern! (o ‘meme verd’ pluralista, relativista, tolerant, feminista e igualitarista de Ken Wilber)

La seva resposta ha estat una grata lliçó de vida, des del món comuner. Admirable. Ells diuen: <<Ens costa fer una jerarquia entre les discriminacions arbitràries que ens ocorren o ens tracten d’imposar allà fora [l’economia capitalista vigent]. Per descomptat que ens adonem que la societat allà fora discrimina per cada cosa que pugui discriminar: sexe, posició social/laboral, llengua/dialecte/accent, ingressos, lloc de naixement, color de la pell, cognoms… El que tingui més a mà i sigui més fàcil en cada moment per mantenir una “rentita” per algú o algun grup, li servirà d’argument discriminatori. Però són els símptomes de la malaltia, no la causa. I en una organització sana, com una comunitat igualitària, on no hi ha renda que valgui, simplement no es donen aquests símptomes.

A la nostra comunitat som homes i dones, nascuts i crescuts en tres continents diferents, amb tot un seguit de colors de pell i memòries familiars. Però la nostra història no és la d’una «lluita» per arribar a gaudir la igualtat entre nosaltres perquè ens dividissin el sexe, la raça, l’origen social o el lloc de naixement. Aquestes històries han estat el punt de partida, no un objectiu ni un assoliment.

Al capdavall una comunitat igualitària és… igualitària: no està lluitant per ser-ho o apropant-se a aconseguir-ho. Ho és. I en la nostra experiència podem dir que n’hi ha prou voler ser-ho per ser-ho. N’hi ha prou no pensar en l’altre -ni en la comunitat mateixa- com a instrument de res, com a eina de cap fi, per «superior» que sembli. Només cal tractar a cadascú i al que fem junts com un fi en si mateix.

Quan diem a la gent que s’acosti a les comunitats igualitàries, els estem dient que donin el salt a un món que està a la volta de la cantonada, i on la discriminació ja no existeix. Un món que ells mateixos poden construir. Mirar enrere per centrar-se en els símptomes de la malaltia, i convertir en identitat les barbaritats sofertes per un o per altres, ara o històricament,  no ens agrada perquè és estancar-se en un «ésser», en una d’aquestes suposades essències; quan el que toca és un fer… que, a més, quan es posa en marxa, deixa enrere definitivament, des del primer dia, tota aquesta brutícia masclista, racista, excloent i prejudicis que supuren la descomposició i el poder rendista.

Si et fixes ni tan sols ens dirigim als joves aturats com un grup específic. Diem que les comunitats hem de obrir-nos i treballar per ser una alternativa a la destrucció humana que suposa l’atur i que s’acarnissa amb les generacions més joves. Que podem ser ja aquesta alternativa, que no podem conformar-nos amb seguir com fins ara, i que ha arribat el moment de posar-nos mans a l’obra, que aquest ha de ser un horitzó. Però no cridem primordialment a ningú, cridem a tots, joves i no joves, dones i homes, de tot lloc, a posar-se mans a l’obra i conèixer o experimentar, o almenys tenir en compte, l’alternativa comunitària.>>

Agraït per tant generosa lliçó!

Publicat dins de gènere, sociologia | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

El que m’agradaria veure inclòs en el full de ruta: diàleg amb els federalistes

2012-09-24-federalismoDiàleg d’igual a igual amb els federalistes. No hi ha indecisos, tothom està legitimament posicionat, en tot cas encara hi ha desinteressats amb la república catalana i amb marc mental espanyol. Des de la nostra independència, les bases de diàleg haurien de ser:

  • Demanem que el procés català no sigui subordinat als de regeneració de l’espanyolitat. Agraïm, tot i que no els agrada, com estan respectant la nostra ruta cap a la independència. La democràcia ens uneix i iguala.

  • Som sobirans i estem construint un estat propi, però no ens és indiferent el que passa amb Espanya. Trenquem amb l’estat, no amb Espanya. Hi volem relacions fraternals. Estarem en tot moviment que pugui contribuir a una regeneració de l’espanyolitat, mentre no sigui a costa de l’estat propi o subordinats a l’estat espanyol. Els volem ajudar amb això. No els cal dissimular al seva espanyolitat a Catalunya, per nosaltres és ben vista; el que no volem és una espanyolitat anclada en la tradicional suposada supremacia.

  • En el procés constituent català volem comptar amb ells, en peu d’igualtat, per definir punts necessaris:

    • La política lingüística (a debatre l’obligatorietat de conèixer el català i el castellà, el dret d’usar el català, i l’oficialitat del català a les institucions públiques, l’educació obligatòria i l’acollida, res més)

    • El respecte als signes d’identitat espanyols pels catalans que desitgin seguir essent espanyols: nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat, seleccions esportives, bandera… Ningú ha de perdre identitat per passar a ser ciutadà d’un estat català… en canvi tindrà molt a guanyar (com a espanyols el seu estat els es còmode, però ineficient i injust). Això s’ha de deixar molt clar, deixar-ho per escrit i solemnitzar-ho.

    • Estem oberts a qualsevol relació amb Espanya que respecti la nostra sobirania. Ens comprometem a estar oberts a ofertes als respecte, a debatre-ho, i a tenir un procediment per a que es puguin refrendar.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Necessitem un Junts pel Sí com a moviment polític del centre social català

No sé si serà necessària convocar eleccions el març, però no estaria tant malament que fos així.
governemnosjunts
Ara Junt pel Sí no és més que una coalició sobre dos partits, amb un presidenciable pactat per dalt. Per això el mandat del 27S està avui penjat per les diferències d’estratègia.
En canvi, Junts pel Sí s’ha convertit en -o podria ser-  l’embrió d’un pal de paller del nou país, en l’expressió política del centre de gravetat d’una societat que no en té prou amb Espanya i les seves autonomies.
Crec que primer necessitem estructurar bé el pal de paller, centrat en les classes treballadores i mitges, basculat a l’esquerra inclusiva, que és on hi ha el centre sociològic català. Evitat regalar-lo a la Colau, que no té més que un projecte autonomista. Per això Junts pel Sí, hauria de convertir-se en un moviment polític organitzat (com la CUP va fer amb Crida Constituent): DC+CDC+ERC+AMI+OC+ANC+1/2CUP+PC+CI… i convocar un congrés per elegir el/la presidenciable en primàries. (Molt bona l’editorial d’ahir! Totalment d’acord). Personalment crec que Mas seria el millor president per a l’etapa de ruptura amb la constitución del 78. S’ha guanyat tot el meu respecte: el votaria en unes primàries. Però acceptaria qualsevol altre alternativa més votada.
Un ingredient seria que l’ANC també acceptés concórrer electoralment, almenys com a garantia d’aguantar el pal de paller mercès a la seva implantació territorial i sectorial.
Així tornaríem a tenir el poble en marxa, no com alternativa als partits sinó per anar més enllà dels partits. Tota la força del procés és el poble mobilitzat!
I així millorarien el programa electoral i full de ruta:
– Eleccions sobretot per formar un govern que creï un estat propi, desobeint on calgui. El sobiranisme va guanyar les altres alternatives en el plebiscit del 27S, però sense majoria absoluta… per tant toca anar per la via lenta fins construint amb tots els del dret a decidir.
– Referèndum per decidir si es desconnecta d’Espanya o no. Pot ser per a una constitució catalana o pot ser el de Podemos… hem d’estat oberts a referendar qualsevol proposta negociada que ens arribi d’Espanya, es poden trobar moltes articulacions. La diferència amb Podemos és que Catalunya és sobirana i no es supedita a la política espanyola. No ens desvinculem, acceptem la fraternitat d’igual a igual, ajudarem en el que puguem i ens hi convidin.
– Prioritat en les polítiques de xoc social, la inclusió de tothom per sobre de tot.
– Europeisme crític.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ordre social a la llum dels ordres de l’amor de Hellinguer

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació a la psicologia de Hellinguer, és per a mi del nivell històric de Freud i Jung, Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. Són lleis conegudes de sempre, però ell les sistematitza fenomenològicament com a fonament de les relacions humanes. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor (l’energia unitiva que sustenta la vida). Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

  • El primer, la pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.
  • El segon, la jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això fracassen les “revolucions” com a tals quan intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou, al que aquell ha donat vida.
  • El tercer, l’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és alhora aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema i entre sistemes és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema.  L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses nostres valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent “desordre”, des del reconeixement dels dits ordres, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si un restabliment d’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquells ordres.

Sospeso com a hipòtesi que l’onada neolliberal -que porta caos- és alhora un desordre correspost per un altre desordre assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig en les definicions simplistes d’anticapitalisme.

Així cal, una crítica d’esquerres a l’estat del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Van tenir al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que calgués , amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta del món. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món.  Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que és un desordre la confusió dins el concepte d’“igualtat”, del que seria “inclusió” (del primer ordre o dret a pertànyer), amb el que dret a “rebre tot el que pugui a costa d’altres” (del tercer ordre o equilibri entre donar i rebre)

Com podria ser concebre un ordre social a la llum dels tres ordres de Hellinguer? Primer i fonament de tot, plasmant el principi de la pertinença, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, tant per a rics com per a pobres. Alhora que això es financés amb impostos de tothom: aquest dret a ser-hi s’ha de poder pagar entre tots els que hi som. La inclusió es concreta en el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un podria pensar que té dret a tot a la vida (així ens ho deia la socialdemocràcia, sempre amb alguna nova prestació paternalista-populista a canvi de vots)

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat, de concepció burgesa (“pis de 4 habitacions”). Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… Però en realitat no són drets, són actius. Són el patrimoni que cadascú té: quan un ja pertany, quan ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”, és a dir, si funciona com a tal assigna recursos eficientment. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i això dóna dignitat a la vida.

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre, això és el fonamental. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per decidir sobre el valor.

D’aquesta manera, tant estructurant és la igualtat de dret a pertànyer a una societat, ja que així pot existir la vida, com la desigualtat en els actius, ja que així és com evoluciones els seus membres. És que l’univers tant ens vol vius com evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Però els actius estan en un altre joc, estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

Al neolliberalisme li importa un rave la inclusió. Només es centra en el tercer ordre. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no “es pot pagar”.  En canvi,  a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost. Li ha semblat que sempre hi ha d’haver recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els límits del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem aquí. Així l’esquerra té la decadència assegurada, segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons; són l’excusa per no mirar els límits de la seva política)

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que hi posem en el joc del donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. Tot hi que es tracta d’un endeutament del sector públic per absorció d’endeutament privat.

En aquesta conjuntura, doncs, la clau podria estar en el bisturí fi de discernir el límit dels drets de la pertinença:

(llista en construcció)

Què és pertinença

Què va més enllà de la pertinença i pot esdevenir   paternalisme-populisme

Dret a la vida i a la seguretat

‘isrealitzar’ el país

Dret a l’asil, al refugi, a la migració  

Dret als comuns, a l’accés a comuns i serveis públics

Propietat privada

 

Obtenir de comuns i serveis sense participar-hi i contribuir-hi

Drets polítics, a la participació democràtica

Dret a una identitat col·lectiva

Identitats minoritzades per supremacies, o   identitat “cosmopolita” desarrelada

Dret a l’educació

 

Dret a la salut

 

Renda bàsica de ciutadania incondicionada

“Dret” al treball (o trobar feina en una   empresa d’altri) i amb sou “suficient”

Dret a aportar valor

“dret” a establir el valor de l’aportat

Alberg

“Dret” a l’habitatge de concepció burgesa   d’un mercat especulatiu.

No respectar regles de bon veïnatge

Serveis de democratització del ciutadà   productor i emprenedor

Subvencions financeres

Dret a l’aportació cultural d’una identitat   anterior

“Dret” a d’una identitat anterior ser   referent cultural

Per si no fos suficient el desordre entre el primer i el tercer ordre, vivim aquí un desordre afegit que vol ignorar el segon ordre, el de la jerarquia. Hi ha persones i famílies que han migrat sense reconèixer on han anat a parar. En comptes de respectar els que estaven primer a on s’ha establert, es presenten com si fossin els el model, la matriu sobre la que cal créixer. Per exemple donen per suposat que la llengua o la religió que porten té supremacia aquí, que ha de ser assimilada pels que els han acollit. És la jerarquia inversa, desordenada, i que repercuteix en una vida desubicada, desarrelada i conflictiva. “Hostes vingueren i de casa ens tragueren” diu la dita. Aquesta és la situació típica que es crea el colonitzador.

L’esquerra va negligir a Catalunya durant la transició donant el missatge implícit als immigrants de que no calia que fessin l’esforç d’entendre i respectar el català. Una part, de ments colonitzades, encara considera més autèntic, del poble, o més obert i cosmopolita, viure aquí en castellà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari