Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: independència

12 reflexions del 27S

1. 27S: amb una majoria d’escons independentista hem guanyat un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l’acumulació de forces. L’acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L’independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l’àrea metropolitana…). I també en consolidar-se com l’eix real de canvi, com a “revolució”… ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L’èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim “18 mesos” per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

  • –       en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d’entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
  • –       Sumate està fent la part més difícil d’aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge.
  • –       alhora que caldrà contrarestant la previsible “oferta” que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d’acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l’Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l’Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d’Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S’ha d’entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l’ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més “fractura” que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s’esperés que hom s’hagués d’identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s’estigués exclòs d’alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d’inferioritat i rigidesa, de l’ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Catalanisme Espanyolisme
És obert a noves incorporacions, tolerant, integrador, transversal, bilingüe, proactiu, té projecte per a tothom.És emergent Aquí és reactiu, arrogant per defensa de la seva idea fossilitzada d’Espanya, intolerant. Monolingüe. El seu projecte és decadent i en crisi.
No té iniciativa mentre no regeneri l’espanyolisme.
Pot articular una nova societat amb estat propi al servei de tothom.Il·lusiona per futur Només defensa l’estato quo, però això comporta defensar l’establishmentextractivista.
Tenim l’hegemonia, tot i tenir en contra la majoria de medis de comunicació. Podria ser que tinguéssim o quasi, la majoria numèrica per guanyar un referèndum No crec que puguin créixer gaire més, tot i que ho intenta amb la immigració. Però sí cridar. No tenen l’hegemonia. Només es redistribueixen els vots entre ells.

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l’ombra l’arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s’intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya… però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l’independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s’ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l’ATLL.

Manifest d’11 de setembre de 2015

El 1714 era temps de guerra. La vam perdre i ho commemorem avui, 300 anys després. D’aquí 300 anys més ens jutjaran per si hem sabut viure el nostre temps.
Ha canviat el temps. Ara ja no s’accepten tinglados muntats a les fosques, ni aquí ni enlloc. És temps de transparència, d’estructures autèntiques al servei de la gent, de polítiques de baix a dalt.
Per això, en aquest temps, vivim dos processos. Els dos mobilitzats de baix a dalt. El primer, el del 10 de juliol de 2010, decebuts per una sentència que no ens accepta com a nació, el gruix del poble va començar a pensar que la independència era la sortida. El segon, el del 15 de maig de 2011, noves generacions decebudes amb un sistema que es fonamenta en la desigualtat creixent, van afirmar que un altre món ha de ser possible.
Els dos confluïm… mentre sigui per la mobilització de la gent, de baix a dalt… en una república catalana. Els que estimem Catalunya, la necessitem per defensar-nos d’un estat i una casta que ens vol assimilats com a espanyols, per dret de conquesta o per dret constitucional, tant se val, no hi ha ruptura entre l’un i l’altre.  Els catalans que estimen Espanya, fins i tot els que no sentirien gaire pèrdua amb la dissolució de la nació catalana, necessitem igualment la república, perquè cap estat pot sustentar-se sobre un poble que no vulgui ser-ne. A la llarga cap estat és viable sense reconèixer la sobirania dels seus pobles; i un poble o és sobirà o no serà. I menys si és un estat en contra d’una part que diu “seva”. I encara menys Espanya, incapaç de reformar-se sense ruptures.
Tots confluïm en una nova república catalana. Imprescindible per recuperar un nou estat de benestar, inclusiu, culte, pròsper, obert, democràtic… Per exercir definitivament una sobirania pels nostres interessos, no d’altres, que sabem lligats als de la resta del món. Per negociar d’igual a igual la codependència amb Espanya. Per renegociar la sobirania que cedim a Europa. Per desallotjar del poder una casta caduca, tant de Barcelona com de Madrid. Per preservar i vivificar la nacionalitat catalana. Per poder integrar de veritat tot aquell conciutadà que vulgui ser també català.
Ara decidirem el 27. Tenim ja en contra tota l’artilleria, cada dia de calibre més gros, d’un estat que es defensa a mort. És un establishment de dretes i d’esquerres, d’allà i d’aquí, d’interessos ocults, que es resisteix al canvi. És l’artilleria de la POR. No tenen més munició que mentida i por. És la por que ha canviat de costat, la por que tenen al canvi que els arriba. Però només és artilleria. La infanteria som nosaltres. I nosaltres ja estem al carrer i a les urnes. Aquest és el nostre temps: que en siguem dignes!
Via lliure a la república catalana!
Vidreres per la independència 

Visca Catalunya lliure, visca Espanya

Resultat d'imatges de bandera española
Entenc que a Catalunya convivim integrats, sense problemes, dos grans grups nacionals, els que ens sentim catalans i els que se senten espanyols. Crec que la majoria de catalans són progressistes i sobiranistes. La majoria d’espanyols a Catalunya també són progressistes. Respiren un ambient més obert, plural, democràtic aquí que el que en general es viu al Sud de l’Ebre. 
Però tenen un problema -conscient o inconscient- en reconèixer-se com a espanyols. Íntimament es poden sentir pertanyents a allò espanyol, però no volen veure’s fent costat a l’espanyolitat carca imperant. Tot això no treu que compartim d’igual i igual la ciutadania catalana. Tots fem Catalunya. Tots hi tenim dret. Així, de moment, crec que encara són minoria els que han optat obertament per ser espanyols independentistes.
Crec que la majoria dels conciutadans que se senten espanyols fan el que poden per passar de llarg del tema de la independència. Potser ho senten com una traïció a la seva identitat nacional. S’apunten l’argument que poden per esquivar-ho: que si és una quimera, que si els estats-nació són caducs, que si no hi ha nacionalitats, que si som ciutadans del món, que si només interessa lo social, que si una candidatura amb en Mas és un submarí del neolliberalisme de les retallades, etc.
Alhora penso que aquest és un moment passatger del procés, doncs objectivament som aliats de la mateixa ciutadania. A tots ens convé una república catalana. Ja estem apunt per aliar-nos, sempre que prèviament ens reconeguem mútuament des de les respectives identitats nacionals.
Per una part els catalans hem d’obtenir dels conciutadans espanyols el fi de la supeditació de la nostra política a l’espanyola. El procés català és autònom, autodeterminat, de baix a dalt, amb un objectiu propi: un estat sobirà. Per molt que desitgin que Catalunya empenyi el canvi a Espanya, ens han de reconèixer lliures d’una supeditació.
Per la seva part haurien d’obtenir dels catalans la idea clara que el que passi amb Espanya no ens és indiferent, que des de la nostra situació autodeterminada poden comptar amb el que estigui a les nostres mans per a que ells puguin reformular l’espanyolitat. Per una nova mentalitat espanyola regenerada. Que tingui com a fonament que mai ni ningú ha de ser espanyol si vol ser una altra cosa. Que un és espanyol perquè vol (com ho és un català, o francès, o…). Que així acabi amb la imaginada supremacia castellana. Que és bo que cada poble visqui del que fa, responsablement. I que restem oberts a acordar -d’igual a igual- de qualsevol tipus de relació, integració, moviments, símbols compartits… sempre que se’ns reconegui independents.
Podem ser efectivament els millors amics, per molt dolor que fins ara ens hàgim causat els uns als altres. Un cop reconeguts, amb respecte i en peu d’igualtat deixa de tenir importància qui va començar primer o qui la va fer més grossa.
Un petit exemple simbòlic de l’aliança. Les banderes espanyoles que anem trient de les façanes dels ajuntaments, no haurien d’anar als trasters. Millor seria donar-les un destí digne en alguna “plaça d’Espanya”. No a la plaça major, però sí en una de ben representativa.
Així, aliats catalans i espanyols, definitivament serem una societat civil imparable. Convergint en un mateix projecte de república catalana. Que de retruc farà reformar Espanya en lo més profund. L’Espanya formada pels pobles que volen ser espanyols podria dedicar tota l’energia a construir-se a si mateixa, i no com ara que la major part va a aguantar un tinglado en que el només hi guanya la casta de sempre.