Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: corrupció

“Nazi!”… doncs mira’t al mirall. (Les projeccions)

MIRAR-SE-AL-MIRALL-A-TRAVÉS-DEL-TEATREÉs tant obvi des de la psicologia que el que ens diuen-insulten-matxaquen és de fet un reflex del que ells porten dins… Tant obvi que em feia mandra parlar-ne.

Tota una campanya electoral sentint: “nazis!”… doncs és el que són els que ho diuen.

“Corrumptos, manipuladores”… és el que són els que ens veuen així.

“Es imposible! no cabe en una mente moderna”… vol que que sospita que sigui possible i modern, però l’aterra pensar-ho; no sigui que en realitat hom s’adoni que l’estat aguanta un tinglado.

“antidemocratas, pancatalanes, imperialistas”… no mostra més que el que porten dins (tot i que ho tinguin arraconat a l’inconscient, a les fosques, perquè només volen mostrar la seva cara més homologable  a Europa)

És tant obvi que quan m’insulta algú al FB se’m queda ben classificat, i no perdo el temps contestant sobre el que serà incapaç de veure’s. Però avui l’amic Juanjo explica molt bé el mecanisme (estalvia la feina de reexplicar-m’ho), així que ho reprodueixo aquí:

<<Ahora que tengo un rato para pensar y habiendo visto en el muro, lo fácil que es para tí escribir o pegar un comentario despectivo sobre los que no piensan como tú, o aliarte con los que defienden lo que tú piensas, a pesar que lo hagan con barbaridades, quiero decirte que la personalidad humana funciona, básicamente, mediante dos mecanismos: la PROYECCIÓN, mediante el cual situamos fuera de nosotros lo peor de nosotros mismos y así generamos algo que, en realidad, no existe y que llamamos EL OTRO; y la IDENTIFICACIÓN, mediante el cual nos anulamos como individuos y nos diluimos en un grupo sólo porque genera una corriente de pensamiento con la que parecemos comulgar ya que eso nos evita tener que pensar. Ante eso, que, por si no lo sabías, es intrínsecamente perverso, sólo me queda la esperanza que llegues a emprender la OBSERVACIÓN de tu ser para que pongas en marcha tu EMPATÍA o capacidad para ponerte en lugar del otro, que, como ya te he dicho, no existe, porque en el fondo eres TÚ MISMO.
Desde la diferencia, madre de la diversidad humana, un sincero abrazo.>>

Només insistir en el que 90% del que diem-veiem sobre l’altre no és més que projecció del nostre inconscient. El 90% o més! És a dir, no és la “realitat” de fora, és reflex del nostre interior. Ep! i com més emocional és l’opinió que ens mereix l’altre, més segur podem estar de que es tracta d’una projecció!

Que quan observem aquest mecanisme de la projecció en els altres és molt fàcil. De veritat! Què fàcil és veure en els altres com projecten lo seu en nosaltres! Què fàcil dir-li: “mira’t al mirall!”

Hi ha dites que es refereixen a aquest mecanisme: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Què fàcil veure-ho en els altres!

Però tant fàcil com és veure-ho en els altres, tant o més difícil és veure’ns ho en nosaltres mateixos! Que difícil. Sempre pensem que nosaltres sí veiem la realitat tal com és, però quasi sempre només veiem els nostres aprioris…. Mirem-nos al mirall! (nosaltres també!)

Si de veritat tinguéssim la força de mirar-nos al mirall, veuríem com l’altre el construïm nosaltres. Que anem de gatets per amagar que en una part també ens sentim lleons (però que no ens permetem que se’ns pugui veure res de lleó depredador). Observar-se i observar-se, amb sentit crític, des d’aquest coneixement, és la solució per poder tenir una percepció més adaptada a la realitat real.  Si ho vols veure més clar, mira Fidel Delgado:

https://www.facebook.com/practicamindfulness/videos/642276489250752/?fref=nf

Per altra part, també m’agrada considerar que aquest joc de le projeccions, en ser en tots sentits -jo cap a tu, tu cap a mi- ens dóna l’oportunitat de d’ajuda mútua, fent cadascú de mirall de l’altre. Així Catalunya fa de mirall a Espanya (tard o d’hora haurà de baixar del burro i veure quin tinglado té muntat i a qui beneficia); i Espanya fa de mirall a Catalunya (de moment ens ha fet tota la por que ha pogut i ens ha permès que mirem la por cara a cara…i l’hem superat… els únics del “seny” (és a dir, porucs) s’han quedat a les portes del Parlament). I la festa dels miralls segueix!

Un exemple per acabar. Em flipa aquesta repentina obsessió amb la corrupció, percebent-la socialment com el pitjor dels mals, el més abominable, del que cal fugir-ne com de la peste… Com pot ser en un país on si pots pagues factures sense iva, tires les escombreries on vols si no et veu ningú, t’apuntaries a un “pelotazo” si l’estafat fos tonto… com pot ser, ara, tant de fàstic amb la corrupció? com pot ser tanta desproporció, posant en el mateix sac qui contracta l’assessor del partit, com al que ha cobrat el 3% de tota l’obra pública? …. Doncs m’ho explico així: per enveja (el pecat capital d’Espanya, Catalunya també. Doncs, si hom es mirés dins, es veuria com un “pícaro“, disposat a tenir més que l’altre al preu que sigui, robant si pot i si no tingués conseqüència. I com que no ens volem veure amb aquesta cara tant lletja, l’enterrem a l’ombra. Però automàticament la veiem en els altres: tothom és corrupte! Però nosaltres som angelicals, purs, immaculats!… els corruptes són els altres. I així, som fàcilment manipulables pel poder: la forma més fàcil d’eliminar un adversari és acusar-lo (fals, cert, o mig cert) de corrupte. Queda cremat! Tota defensa serà inútil, la sentència és automàtica en aquest tema. Ell totalment negre, per poder sentir-me jo totalment blanc. Fixem-nos que qui més denúncia la corrupció sol ser un campió de la corrupció (encara no descobert). Sap que ho té fàcil manipular-nos en això.

Si de veritat qui critica tant en Pujol es mirés al mirall, també es veuria en algun aspecte corruptible. Hi hauria més proporcionalitat en aquest cas. No seria diana de tanta projecció massiva, col.lectiva… a qui se li fa carregar tot el pecat col.lectiu per a que cadascú pugui veure’s immaculat i estalviar-se l’esforç cognitiu de coherència. (Ufff! quin treball!). Així quan tornis a pagar una factura sense iva pots seguir dissociant: el “dolent” de torn és el corrupte, i jo puc sentir-me un àngel.

Paisos més avançants i madurs en aquest tema no parlen de “lucha contra la corrupción”, de “erradicar la corrupció”. No tenen discursos de blanc i negre. Parlen amb més saviesa de “gestió del risc de corrupció”; en el sentit de que tothom se sap -sense dissociació- amb alguna corruptela, però que per defensar l’interès públic es posen mecanismes proporcionats al dit interès -la transparència per exemple- per incentivar una conducte honrada generalitzada. I qui no sigui prou honrat, una sanció proporcionada (no una crucifixió ni estigma de per vida).  Com es fa per exemple amb la disciplina de trànsit, que avui ja és un sistema assenyat, proporcionat i madur (t’enganxen amb una copa de més, pagues la multa, et treuen les ganes de tornar-hi, i no passa res…. llevat que vulguis escatimar-ho per allò de “vostè no sap amb qui està parlant!”… però aquest és un altre tema)