Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: ANC

Manifest d’11 de setembre de 2015

Publicat el 9 de setembre de 2015 per jpruneda
El 1714 era temps de guerra. La vam perdre i ho commemorem avui, 300 anys després. D’aquí 300 anys més ens jutjaran per si hem sabut viure el nostre temps.
Ha canviat el temps. Ara ja no s’accepten tinglados muntats a les fosques, ni aquí ni enlloc. És temps de transparència, d’estructures autèntiques al servei de la gent, de polítiques de baix a dalt.
Per això, en aquest temps, vivim dos processos. Els dos mobilitzats de baix a dalt. El primer, el del 10 de juliol de 2010, decebuts per una sentència que no ens accepta com a nació, el gruix del poble va començar a pensar que la independència era la sortida. El segon, el del 15 de maig de 2011, noves generacions decebudes amb un sistema que es fonamenta en la desigualtat creixent, van afirmar que un altre món ha de ser possible.
Els dos confluïm… mentre sigui per la mobilització de la gent, de baix a dalt… en una república catalana. Els que estimem Catalunya, la necessitem per defensar-nos d’un estat i una casta que ens vol assimilats com a espanyols, per dret de conquesta o per dret constitucional, tant se val, no hi ha ruptura entre l’un i l’altre.  Els catalans que estimen Espanya, fins i tot els que no sentirien gaire pèrdua amb la dissolució de la nació catalana, necessitem igualment la república, perquè cap estat pot sustentar-se sobre un poble que no vulgui ser-ne. A la llarga cap estat és viable sense reconèixer la sobirania dels seus pobles; i un poble o és sobirà o no serà. I menys si és un estat en contra d’una part que diu “seva”. I encara menys Espanya, incapaç de reformar-se sense ruptures.
Tots confluïm en una nova república catalana. Imprescindible per recuperar un nou estat de benestar, inclusiu, culte, pròsper, obert, democràtic… Per exercir definitivament una sobirania pels nostres interessos, no d’altres, que sabem lligats als de la resta del món. Per negociar d’igual a igual la codependència amb Espanya. Per renegociar la sobirania que cedim a Europa. Per desallotjar del poder una casta caduca, tant de Barcelona com de Madrid. Per preservar i vivificar la nacionalitat catalana. Per poder integrar de veritat tot aquell conciutadà que vulgui ser també català.
Ara decidirem el 27. Tenim ja en contra tota l’artilleria, cada dia de calibre més gros, d’un estat que es defensa a mort. És un establishment de dretes i d’esquerres, d’allà i d’aquí, d’interessos ocults, que es resisteix al canvi. És l’artilleria de la POR. No tenen més munició que mentida i por. És la por que ha canviat de costat, la por que tenen al canvi que els arriba. Però només és artilleria. La infanteria som nosaltres. I nosaltres ja estem al carrer i a les urnes. Aquest és el nostre temps: que en siguem dignes!
Via lliure a la república catalana!
Vidreres per la independència 
Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

“S’ha obert una finestra històrica…”

Publicat el 30 de juliol de 2015 per jpruneda
M’encanta la perspicàcia de Manel Delgado en el vídeo a Vilaweb del  col·lectiu Esquerres per la Independència. Ell ho explica -referint-se al procés- com una oportunitat de transformació que de tant en tant dóna la història, i que seria una frivolitat no aprofitar-la per empènyer cap a una major justícia social.

Són moments en que tohom s’adona que el canvi és possible, que si espera més tard es pot tancar la finestra d’oportunitat. Són moments on tothom sap distingir entre allò vell i allò nou, on ja no l’enreden amb cosmètics, tot i el risc inherent a la novetat mai assajada. Va passar durant la Transició. Després les noves estructures es consoliden, es naturalitzen, i és molt difícil la transformació.Però com es produeixen aquests períodes generatius de la societat?

M’agradaria estudiar-ho. Potser, fins on sé, s’hauria de començar per l’anomenada llei de tres (a la dialèctica de Hegel i altres filosofies). Diu que tot canvia, i que tot canvi és la creació de tres forces. Les dues primeres són les més conegudes. Surten cada dia a la tele: Catalunya versus Madrid, partits sobiranistes contra partits constitucionalistes, la casta i els polítics antisistema, etc. Entre aquestes dues, una alimenta l’altra. Com més forta es fa una, més condicions posa pel desenvolupament de la contrària. És un pols que mai acaba ni pot guanyar ningú. Només arriba el canvi quan apareix una tercera força que s’alia amb alguna de les dues primeres i muta la correlació de forces. Segurament és quan apareix aquesta tercera força quan s’obra el període d’oportunitat històrica. A la transició va ser fonamentalment el moviment obrer i estudiantil. En l’actual procés és la societat civil catalana.Quan apareix la tercera força aquí, les velles estructures, tant de dretes com d’esquerra, tant sistema com antisistema, tant catalans com espanyols, s’han hagut de redefinir. Les velles explicacions de sempre caduquen.Abans del 9N, quan els protagonistes eren els partits i els governs sols, es va bloquejar el procés amb la suspensió de la consulta… va ser quan de la societat civil es van començar a apuntar voluntaris per organitzar el 9N que es va reiniciar. “Si no us fa res, nosaltres anem tirant” va titular molt encertadament Partal en un editorial que ho resumia tot.Passat el 9N la societat civil va entrar en una etapa de perplexitat passiva donant per suposat que eren els partits qui s’havien de posar d’acord i protagonitzar el canvi. Però no. No funciona així. Ha estat el juny, renovat el Secretariat de l’ANC i prèvia consulta interna, que la societat civil s’ha posat pel mig dels partits i ha realimentat i reprès el procés. Les velles sigles, els vells plans, ja no serveixen. A dreta i esquerra es creen noves confluències i candidatures sense esperar el permís dels líders de sempre que “ho tenien tot sabut i controlat”. La gent no necessita dels vells partits per fer la política que ara vol fer.Per això no em fa cap por que Junts pel sí, els del si se puede, la CUP-Crida, i noves esquerres vagin tots a guanyar el 27S, mentre segueixin alimentats de baix a dalt per la societat civil que s’ha posat a ser política. Ara tot és possible. Mentre aquestes candidatures siguin alimentades per la tercera força, a l’hora de plasmar la transformació es trobaran totes. Faran els canvis junts (o no faran res si la tercera força es retira).Els mapes que  tenen fets cadascú de les dues primeres forces, per interessos, per salvar els mobles, no serveixen.
La tercera força és la creativa (amb el material que aporten les dues primeres, amb coses per reutilitzar, altres per llançar definitivament). Mentre hi hagi tercera força en marxa no hi ha estructura que valgui ni la pugui parar… i en el procés és la societat civil mobilitzada.
I per més complexitat, està mobilitzada en dos processos alhora. És difícil entendre però els que és, és. Per ordre d’aparició, primer el moviment del 10J2010, independentista. Segon, el 15M2011, de regeneració democràtica i social.  Tant se val si a una candidatura la motiva més un procés o altre; mentre sigui una manifestació de la societat civil, es trobaran en els moments de materialització de la transformació, perquè són la mateixa ‘tercera força’, la creativa. Per ara, el punt de trobada de tothom és el procés constituent d’una nova república sobirana.Els vells líders, que intenten salvar els seus mobles, d’esquerres i dretes, intenten trobar diferències, fer fulls de ruta alternatius, propis, inventar-se metes (patètic!)… Però mentre el canvi estigui obert serà per la tercera força. I a aquesta els plans -els que siguin- li caduquen.
El que es pugui materialitzar de canvi serà creatiu. A la força creativa no la limita cap pla preestablert, passat. El que fa és nou de trinca del moment… o no és canvi, ni fa.
Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

Reprendre la iniciativa popular del procés sobiranista, cap a una Convenció Constitucional Catalana

Publicat el 22 de gener de 2015 per jpruneda
L’ANC acaba de fer públic el full de ruta que ha estat negociant durant mesos –abans del 9N- junt als partits sobiranistes a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat Propi, que algú ha filtrat a la premsa i acte seguit alguns partits l’han criticada i han deixat d’assisitir-hi. Dels 20 punts diuen que ja hi havia acord amb tots menys en 4. Segurament aquesta Taula ha fet bona feina, però el seu secretisme la ha contribuït a canviar la iniciativa popular per la iniciativa partidista, que al final només ha lligat CDC i ERC.
Per a mi el principal actiu del procés sobiranista és el binomi poble-president. Els dos imprescindibles. Però això no vol dir que la iniciativa política s’hagi de quedar en mans del president.
En el full de ruta consensuat és on ens juguem reprendre la iniciativa popular. De moment, segons el document publicat, aquest té alguns punts que em preocupen.
Per començar, la ‘Convenció Constitucional Catalana‘ (CCC) que preveu el full de ruta havia d’haver funcionat ja obertament
abans del 9N, i ser d’aquí d’on sortís la campanya Ara és l’Hora, per arribar de veritat als 500.000 desinteressats que ens falten. Si
fos en aquest marc obert on s’hagués debatut després del 9N què fer (llistes, pressupostos 2015-avançament eleccions, full de ruta comú per a les candidatures sobiranistes…), potser en Mas no avançaria eleccions, però tindríem la iniciativa i no s’estarien despenjant partits.
Penso que seria bo acordar solemnament a l’ANC no recolzar cap candidatura pel 27S sense que hagi signat el full de ruta acordat en el marc de la CCC i incorporat en el seu programa electoral els punts d’un programa de transició nacional i emergència social que s’acordés en aquell full de ruta. Fins i tot a risc d’acabar cridant a no anar a votar. O bé participar-hi amb una llista pròpia de la CCC.
Ara caldria centrar-se en promoure la CCC. Primer amb les organitzacions socials, i segon -si volen- les polítiques. la CCC s’hauria de mantenir i ser marc de negociació i iniciativa política fins a la ratificació refrendaria de la nova constitució catalana. La CCC hauria de fer tres feines alhora:
–  negociar-hi el full de ruta sobiranista i mantenir la iniciativa política.
– negociar-hi els punts programàtics comuns del programes electorals pel 27S; uns punts de mínims i comú denominador del sobiranisme dels eixos nacional i social, que permeti després a cada partit que es presenti mostrar el seu perfil propi.
– promoure el procés participatiu pel nou text constitucional
I ara, des d’aquesta aliança, anar a complementar el que encara no està explicitat en el full de ruta: els punts programàtics de l’eix nacional i els del social, al mateix nivell. Els nacionals ja estant avançats en el document: la transició, estructures d’estat, relacions institucionals, ruptures i desconnexions… Potser un dels nous punts a incloure ara és com participar a les eleccions generals com a país i què fer a las Cortes (o deixarem que ho discuteixin els partits?)
De moment no s’apunten els punts socials. Haurien de ser els punts que restin terreny de joc a Podemos i PSC-PSOE. Tot i tenir caràcter de punts mínims i transversals han de tapar el en bàsic el programa lerrouxisme. Com que l’emergència social és transversal, amb aquests punts s’ha de poder arribar a tota la base social de desinteressats (que no ‘indecisos’) per on hem d’ampliar el sobiranisme. Un primer esbós ja el donava la Gigaenquesta (les 6 preguntes) i alguns lemes de campanya d’Ara és l’Hora. Els moviments socials (sindicats, PAH, mestres…) ja tenen clar els contingut d’aquests punts mínims i bàsics. Per exemple:
  1. Hem de dir amb quanties per càpita, de què en farem de la reabsorició del dèficit fiscal català (8000M€ per variacions de pensions, salari mínim, cotitzacions de treballadors i autònoms, renda mínima pobresa-cero, universalització d’educació 0-3, llei dependència, serveis de l’estat de benestar…).
  2. Les inversions en infraestructure potser poden esperar que siguem independients, però crec que és urgent suspendre la privatizació de l’aigua.
  3. La moratòria de desnonaments i tramitar la ILP de la llei d’Hipoteque que es van carregar a las Cortes, etc.
  4. No oblidar les altres preguntes de la gigaenquesta: què farem amb el castellà i amb els altres signes d’identitat espanyola (nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat…) per a que els espanyols de Catalunya puguin votar candidatures sobiranistes.
Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Emergència també és transversal

Publicat el 21 de desembre de 2014 per jpruneda
Per molt que la primera idea de l’ANC, per mantenir la transversalitat com a moviment, era allò de “primer la independència i després ja s’ha faran entre els patits”, ara veiem que això no és sostenible. Aquesta idea ha mobilitzat bé les classes mitjanes, és de la seva lògica. Amb això s’arriba als 2.000.000 de vots, però en falten 500.000 per anar segur.
N’hem dit “indecisos“ a aquestes voluntats que falten. Però no tenen res d’indecís, sí de desinteressades, doncs hi ha urgència socials que, vulguem o no, es poden en primer pla. Ara perds la feina i et desnonen, exclòs i sense esperança.

No podem avançar en cap emancipació, ni la nacional, si anem deixat gent enrere. Per a què la independència si no és per refer la societat? La transició nacional i l’emergència social és el mateix. Necessitem igual guanyar amb un programa de transició i  d’emergència. És igualment transversal: suma i suma voluntats.

És per aquí on s’ha de començar la discussió: que si llista única o diverses amb paraigua? I de postres alguna referència a la Catalunya social, per tàctica?
És la legítima visió de molts, però no m’hi sumo. Comencem per construir de baix a dalt el programa d’emergència i transició? M’hi apunto.
Tant se val si hi ha convocatòria de plebiscitàries abans del 23 de gener o ens anem a les generals. Si les eleccions són pel març, magnífic, i si són el novembre, encara millor: tindrem prou temps per construir el programa i estarà més clar que el rival real a superar és Podemos. Ara, els mal dit indecisos miren més cap a Podemos que cap el sobiranisme.
Benvinguts Podemos: està mobilitzant el que no ha mobilitzat “Ara és l’hora”… només segons com ho emfoquem els  sobiranistes això sumarà o restarà al procés.
El catalitzador de tot el procés, tant si és el que treballa l’ANC com el de Podemos, és la societat civil. Aquí està la tercera força, l’emergent que porta la transformació real. Pel 23 G no està a les mans de l’ANC convocar-les. Màxim podem ‘exigir’, sabent que tot el mal que causem serà als principals actius del procés, president i oposició.
Sí que és cer que entorn l’ANC hi ha la part hegemònica i central de la societat catalana, en especial la classe mitjana, però no és suficient encara per capgirar la situació. Tenir OC d’ aliat és tenir una còpia de nosaltres mateixos. El procés d’emancipació a
Catalunya l’ha iniciat la classe mitja, però no el pot acabar –ni seria desitjable- si no és junt a les classes populars.
En canvi, sí està a les nostres mans capgirar les eleccions generals 2015, presentant una llista de país, independent dels partits que vulguin presentar-se. I no estaria obligada a treure la majoria, com passa amb les plebiscitàries (només val convocar-les si ha de ser per guanyar-les).
Les generals donen prou temps pel més important: el ‘què’ i amb ‘qui’ pactem. Què: un programa d’emergència i transició. Convençuts que no són els ‘indecisos’ que ens falten, són els ‘desinteressants’ amb qui hem de pactar, completar-nos, per a la majoria social sobirana que culmini el procés. Els desinteressats estan més o menys articulats com els sobiranistes, mitjançant els sindicats, moviments socials… Políticament estan a Podemos i Crida Constituent, junt a un 3/4 parts d’ICV.
Pel novembre 2015, l’ANC tindria prou temps, just, per promoure una convenció civil guanyadora, amb els dits sindicats, moviments civils i organitzacions polítiques d’esquerres partidàries del dret a decidir. El programa d’emergència i transició en les generals caldria que tingués per objectiu la convocatòria d’un referendem legal i atendre a l’emergència social actual que està desconnectant (excloent) a les classes més baixes. Estratègia:  desconnexió, donar els vots només a la força estatal que autoritzi el referèndum i després retirar-se dels escons per a tot el que no sigui recursos i transferències per a estructures d’estat que atenguin l’emergència social i la transició nacional.
Aquí el principal competidor a les generals serà Podemos. El programa d’emergència social està ja avui ben desenvolupat en  el document econòmic de Podemos. Només caldria adoptar/adaptar si no poguéssim formular-lo millor i amb més transversalitat. Tot, això si, formulat dins un full de ruta que ens porti a un estat català sobirà. L’essencial és pactar-lo amb les organitzacions dels desinteressats, i junts vestir la candidatura de país que guanyi la de Podemos.

Desembre 2014

Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Què hem après de la campanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9 N?

Publicat el 12 de novembre de 2014 per jpruneda
Converteixo en ‘entrada’ una primera aportació al debat intern obert a l‘ANC: 
1. Què hem après de la campanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9N:
  1. a.   Constatem que en aquest país hi ha un poble català hegemònic,  ja sobirà,  i majoritàriament mobilitzat cap a la independència. La minoria depenent o ho és per interessos de classe vers la oligarquia estatal i transestatal, o ho és per por. A més dels catalans d’origen, d’aquest poble en són molts castellanoparlants , alguns espanyols i alguns immigrants, en especial de 2ª generació.
  2. b.   Passar col.lectivament per l’experiència del 9N ha estat molt positiu per cohesionar el poble i empoderar-lo contra l’atàvica covardia. Recordem que hi va haver un dia que en Mas es va quedar sol proposant el nou 9N i que va ser el poble entusiasta per votar-mobilitzar-se el que va empènyer als partits sobiranistes.
  3. c.   En contrapartida apareix un grup social minoritari però molt important que són els espanyols a Catalunya. La immensa majoria han estat callats perquè no se senten representats pel govern oligàrquic de Madrid, però segueixen tenint l’espanyol com el seu estat referent. Alhora ha estat molt positiu que en tot moment des del catalanisme s’ha respectat aquest grup i s’hi manté la porta oberta per si també volen adoptar com a seu el poble català… Necessitem aquest grup sumat al sobiranisme, també per a ell, per facilitar la transició i per fundar un nou estat inclusiu.
  4. d. La principal feina pendent de l’ANC per aquesta nova etapa hauria de ser promoure una oferta ferma, creïble i irresistible, de grup social a grup social, als espanyols de Catalunya. Posar-se a jugar entre partits polítics sobre les properes eleccions és secundari si comportés oblidar lo principal. L’objectiu és que en un referèndum legal de si o no sobre la independència, aquest grup voti majoritàriament a favor. Entengui que els interessa la sobirania de tots sense que hagin de perdre espanyolitat. S’hauria de començar per una convenció per construir de baix a dalt, des de la societat civil, amb mutu diàleg obert, la dita oferta. I després esmerçar tot l’esforça que calgui per comunicar-la bé el nostre compromís amb ells, amb independència del que facin els partits (no en contra. La Gigaenquesta i molts dels lemes de campanya #SíoSí han anat en aquest sentit, però no ha estat suficient per arribar a que aquest grup i que es desmarqui del seu estat.

2.      Cal que mantinguem la proposta de candidatura unitària, tal com indica el nostre full de ruta, com l’única opció a la qual l’Assemblea pugui donar suport?

  1. a.      Aquest és un problema que toca als partits polítics i que s’hauria de fonamentar en laciència electoral, estudiant primer els vots que es guanya amb cada alternativa. L’important és guanyar i no està clara la millor alternativa.
  2. b.     Una altra cosa és si arribem a les eleccions generals del 2015 sense declarar la independència. Davant d’Espanya sí que caldria a nar-hi amb una candidatura de país, amb l’únic mandat de negociar un referèndum escocès i abstenir-nos de participar en la seva reforma constitucional.
3.      Si aquesta candidatura unitària no fos possible, hauria de donar suport l’ANC a aquelles candidatures que portin en el seu programa el compromís de declarar la independència, d’acord amb la proposta del Consell Assessor per a la Transició
Nacional?
a.      Sí.
4.      Quin grau d’implicació ha de tenir l’ANC en el procés electoral ?
a.      Dedicar-se a l’oferta sobiranista als espanyols de Catalunya.
5.      Quin ha de ser el treball unitari de les nostres Assemblees (territorials, sectorials i exteriors) a partir d’ara?
a.       Fer extensiva al seu territori o sector la dita oferta sobiranista als espanyols de Catalunya… tipus Gigaenquesta.
b.     En l’àmbit sectorial segurament el més efectiu seria negociar amb sindicats, patronals i ANC (els partits després) un marc per a una reforma laboral sobirana, no ideològica, amb ‘flexiseguretat’, per a la competitivitat d’un país petit, pensat per a les nostres PIME, però donant garanties a les multinacionals.
c.      També negociar un nou marc fiscal aprofitant la sobirania sobre els nostres recursos: traspassar a impostos càrregues socials als treballadors i autònoms, elevar pensions, prestacions de pobresa zero, el que queda de positiu del estat del benestar (sense populismes)…
d.     En l’àmbit de la desconnexió de les organitzacions estatals (p.ex. col.legis professionals propis) caldria ja posar-ho en pràctica, però sense deixar de  substituir-ho per la cooperació horitzontal (internacional). Des de l’ANC caldria promoure un
marc de referència de substitució de la simple desconnexió per la cooperació horitzontal.
e.     En l’àmbit nacional caldria tractar amb molt respecte i generositat, sense por, els elements identitaris dels espanyols a Catalunya (llengua, rei, nacionalitat, festivitats, seleccions…). No han de percebre que hi perdran amb la independència, a part de perdre un estat, que els és còmode però ineficient. I començar-ho a practicar amb naturalitat amb les seves “festes” per exemple (què
fem quan els irlandesos d’aquí celebren el seu dia de Sant Patrici? Fins i tot podem emborratxar-nos amb ells)
Publicat dins de país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Notes del 10N a Vidreres. Per una oferta als espanyols de Catalunya.

Publicat el 10 de novembre de 2014 per jpruneda

1. Hem desobeït. L’espanyol ja no és l’estat de Catalunya. S’ha acabat  l’statu quo. Rajoy amortitzat. Aquí hi ha un poble que ja no té por a la por. Tothom ha fet el que tenia que fer. Érem on havíem de ser.

2. Amb el 9N hem blindat el que ha de ser el referèndum vinculant i binari. Una altra cosa seria ridículament per sota del llistó del 9N. Si es podrà fer acordat o al marge d’Espanya és una altra qüestió, però menys rellevant.

3. No crec que posar terminis, ni formats electorals, ni tipus de llistes hagi de ser una cosa de l’ANC. Podem quedar atrapats ens decisions que en darrera paraula corresponen a altres forces. Podem debatre alternatives, però racionalment, amb càlculs, sense exigències… El pitjor de les darreres setmanes ha estat el caure en el joc de desconfiances recíproques.

4. Ara el més perillós que s’obre per impedir l’emancipació del poble és alguna variant de la tercera via. Penso que passar per l’empoderament col.lectiu del 9N ens haurà blindat davant els cants de sirena sobre el molt que ens estimen i ens necessiten. Crec que col·lectivament ja hem vist el cinisme que corre pels poders espanyols. Hem de posar-nos totalment al marge, ni contestant les invitacions, d’arranjar junts Espanya. Ni opinar al respecte. Que reformin el que vulguin. Si ens convoquen a una reforma constitucional haurem de repartir-nos en tot el que no sigui votar “Sí”, abstenció inclosa.

5. Aquesta 3a via, ara, serà una OPA als que no han votat en el 9N; als que encara tenen per estat l’espanyol. A Vidreres almenys han faltat 800 vots d’espanyols de Catalunya (amb ells la participació, del 40% ahir, hauria almenys al 55%). Aquesta és la debilitat més gran que tenim, coneguda, que la saben i sobre on actuaran (PSC, Podem, lerruxisme…).  Potser, amb els voluntaris mobilitzats que hi havia la setmana passada havíem d’haver-nos centrat en la Gigaenquesta; de moment la millor forma provada de fer campanya més enllà de l’àmbit catalanista.

6. Crec que ja ha passat l’hora -necessària fa uns mesos- d’argumentar-nos els avantatges de la independència des del catalanisme. A la nova etapa el més urgent és fer una oferta ferma, creïble, i per això imprescindiblement unitària, de grups social a grup social, amb respecte mutu i en peu d’igualtat… una real oferta catalanista als espanyols de Catalunya per un futur comú. Només es pot fer a nivell nacional, pels mitjans de masses. Si pot ser avalat pel Govern, però no a iniciativa seva. Ja no més crides catalanistes, ara ofertes compromeses. Per exemple, el que crec que necessita escoltar un espanyol de Catalunya, en el seu idioma i estil, és com serà tractat el seu (també nostre) idioma, un compromís sobre com decidir sobre una nova república o la seva monarquia,  un respecte i participació catalana en els seus símbols identitaris com el seu dia de festa de l’espanyolitat, el passaport o nacionalitat, les seves seleccions i lligues nacionals, el suport als seus mitjans de comunicació (que no exclou que siguin també dels nostres)… I una oferta il·lusionant pel futur comú en les polítiques més sensibles per a ells, que en això no són diferents de nosaltres: garantir i elevar pensions, reforma laboral catalana no ideològica, rebaixar càrrega social al treball assalariat i autònom, la pobresa zero, l’educació i sanitat pública, etc.

Els lemes de la campanya Ara és l’Hora ho ha començat a fer, però el context del missatge ho ha desdibuixat. En qualsevol cas, hauria de ser una oferta unitària de les forces socials més representatives. Les forces polítiques i el govern ja vindran després. Els que avui es declaren espanyols, i tenen per estat el de Madrid, han de veure l’avantatge real de compartir futur amb un poble català emancipat i obert. Al que quan els doni la gana -són decisions personals- s’hi podrà integrar per voluntat pròpia (ja sabem que sense que s’hagi de renunciar a cap arrel).

En resum, transformar la Gigaenquesta en el Gigapacte.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari