Catalunya-España
Publicat el 25 de desembre de 2011 per jpruneda
Ara que anem cap a una guerra amb España pot ser interessant mirar què pot dir-nos la psicologia jungiana al respecte. Em refereixo en concret a fer servir el concepte d’Ombra, de C. Jung.
Resumint, ombra és aquell “lloc” de la psique on hi posem tot el no volem veure. Tots els atributs tenen una polaritat, però si jo només vull ser conscient d’un pol, l’altre no desapareix, el deixem tancat a l’ombra. L’interessant del cas és com funciona aquest mecanisme del jo: per una part la qualitat que hem desterrat la veiem projectada en els altres (per poc que ens ofereixin un penjador, resseguida hi pengem la peça de roba de la que no volem ser conscients), i per altra part l’energia oculta fa tots els possibles per “fer-se veure”, i, com el bufó a la cort, emergeix compulsivament en el moment més inoportú (et posa en evidència, però reacciones “jo no soc així”… però sí que ho ets, a l’ombra sí). Conseqüentment no et pots veure allò que no vol ser vist: necessites que els altres et facin de mirall. Són els altres el que veuen de què vas, de què t’ocultes. La consciencia sempre tendeix a ser complerta, a considerar les dues parts de qualsevol polaritat; la quan cosa no implica haver de fer el que no vols; pel contrari, si veus les dues parts n’ets realment lliure perquè pots escollir de veritat.
Un exemple de caricatura: la família A i la B. Les dues tenen els estalvis invertits a la borsa. A és tant conscient de la prosperitat com de la ruïna. Ara que la borsa baixa, A segueix a diari les cotitzacions, canvia les inversions si pot, inclòs perdent-ne alguna part, i fa el que pot previsorament per si les coses van a pitjor; estan tots estrenyent-se el cinturo. B no vol saber res amb la potencial ruïna, ni s’ho permet imaginar, és tabú. No segueix la borsa, van gastant com quan es van enriquir, es comporten com nous rics, creuen que tothom els donarà crèdit sempre. Quina família acabarà millor? Quina té més poder real o serà més realista?
Com aplicar això a les dues personalitats, les d’España i de Catalunya? (si som una nació, tenim personalitat pròpia com a col.lectivitat). Quina és l’ombra de Catalunya? La covardia.
Fa temps que m’ho van dir, observo, i crec que és encertat. No volem veure la nostra covardia. Venim d’una derrota per segle. És molt dolorosa. Així anem de “valents”, com si tinguéssim poder real. Però els espanyols ens tenen ben calats, saben que poden fer-nos qualsevol cosa (una sentència roí p.ex.), que protestarem molt com si haguéssim de canviar alguna cosa, però que tot quedarà en manifestacions, gestos i declaracions. Seguirem fent-nos veure que som un país normal, cadascú a la seva, sense haver canviat res, ni dins ni fora.
Tot això de la suposada “amabilitat” canviant d’idioma quan et parlen castellà, la “pedagogia” per explicar-los Catalunya, l’etern “federalisme”, o la famosa “cohesió” social per la que sacrifiquem la personalitat, o la “unitat” per evitar que els espanyolistes es presentin tal com són a Catalunya, i tantes altres coses, no són més que tics compulsius que no s’aguanterien si no fos per la covardia que ens amaguem.
I España? Quina ombra té? Crec que la inconsistència, el tinglado. A l’extrem esperpèntic en diuen “pelotazo”. Per això van de xulos, fent veure que darrera la façana hi ha quelcom semblant a una essència natural. Tenen estat sense nació, i fa molt temps que intenten vertebrar una “nació” impossible. Tot per no veure que no hi ha més vertebració d’aquest suposada nació sobirana, que un exercit, uns cossos de l’estat, una caverna mediàtica i un PPPSOE (curiosament formats per elits aquests cossos)… que no és poc. Déu n’hi do, però en el fons inconsistent.
Sembla com si la missió d’uns sigui mostra-li les febleses a l’altre, com fent-li el favor de que completi la consciència que té de si mateix.
25/12/2011