Objectiu Shambhala

Són moments en que tohom s’adona que el canvi és possible, que si espera més tard es pot tancar la finestra d’oportunitat. Són moments on tothom sap distingir entre allò vell i allò nou, on ja no l’enreden amb cosmètics, tot i el risc inherent a la novetat mai assajada. Va passar durant la Transició. Després les noves estructures es consoliden, es naturalitzen, i és molt difícil la transformació.Però com es produeixen aquests períodes generatius de la societat?

M’agradaria estudiar-ho. Potser, fins on sé, s’hauria de començar per l’anomenada llei de tres (a la dialèctica de Hegel i altres filosofies). Diu que tot canvia, i que tot canvi és la creació de tres forces. Les dues primeres són les més conegudes. Surten cada dia a la tele: Catalunya versus Madrid, partits sobiranistes contra partits constitucionalistes, la casta i els polítics antisistema, etc. Entre aquestes dues, una alimenta l’altra. Com més forta es fa una, més condicions posa pel desenvolupament de la contrària. És un pols que mai acaba ni pot guanyar ningú. Només arriba el canvi quan apareix una tercera força que s’alia amb alguna de les dues primeres i muta la correlació de forces. Segurament és quan apareix aquesta tercera força quan s’obra el període d’oportunitat històrica. A la transició va ser fonamentalment el moviment obrer i estudiantil. En l’actual procés és la societat civil catalana.Quan apareix la tercera força aquí, les velles estructures, tant de dretes com d’esquerra, tant sistema com antisistema, tant catalans com espanyols, s’han hagut de redefinir. Les velles explicacions de sempre caduquen.Abans del 9N, quan els protagonistes eren els partits i els governs sols, es va bloquejar el procés amb la suspensió de la consulta… va ser quan de la societat civil es van començar a apuntar voluntaris per organitzar el 9N que es va reiniciar. “Si no us fa res, nosaltres anem tirant” va titular molt encertadament Partal en un editorial que ho resumia tot.Passat el 9N la societat civil va entrar en una etapa de perplexitat passiva donant per suposat que eren els partits qui s’havien de posar d’acord i protagonitzar el canvi. Però no. No funciona així. Ha estat el juny, renovat el Secretariat de l’ANC i prèvia consulta interna, que la societat civil s’ha posat pel mig dels partits i ha realimentat i reprès el procés. Les velles sigles, els vells plans, ja no serveixen. A dreta i esquerra es creen noves confluències i candidatures sense esperar el permís dels líders de sempre que “ho tenien tot sabut i controlat”. La gent no necessita dels vells partits per fer la política que ara vol fer.Per això no em fa cap por que Junts pel sí, els del si se puede, la CUP-Crida, i noves esquerres vagin tots a guanyar el 27S, mentre segueixin alimentats de baix a dalt per la societat civil que s’ha posat a ser política. Ara tot és possible. Mentre aquestes candidatures siguin alimentades per la tercera força, a l’hora de plasmar la transformació es trobaran totes. Faran els canvis junts (o no faran res si la tercera força es retira).Els mapes que  tenen fets cadascú de les dues primeres forces, per interessos, per salvar els mobles, no serveixen.

La tercera força és la creativa (amb el material que aporten les dues primeres, amb coses per reutilitzar, altres per llançar definitivament). Mentre hi hagi tercera força en marxa no hi ha estructura que valgui ni la pugui parar… i en el procés és la societat civil mobilitzada.

I per més complexitat, està mobilitzada en dos processos alhora. És difícil entendre però els que és, és. Per ordre d’aparició, primer el moviment del 10J2010, independentista. Segon, el 15M2011, de regeneració democràtica i social.  Tant se val si a una candidatura la motiva més un procés o altre; mentre sigui una manifestació de la societat civil, es trobaran en els moments de materialització de la transformació, perquè són la mateixa ‘tercera força’, la creativa. Per ara, el punt de trobada de tothom és el procés constituent d’una nova república sobirana.Els vells líders, que intenten salvar els seus mobles, d’esquerres i dretes, intenten trobar diferències, fer fulls de ruta alternatius, propis, inventar-se metes (patètic!)… Però mentre el canvi estigui obert serà per la tercera força. I a aquesta els plans -els que siguin- li caduquen.

El que es pugui materialitzar de canvi serà creatiu. A la força creativa no la limita cap pla preestablert, passat. El que fa és nou de trinca del moment… o no és canvi, ni fa.