Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: Vidreres

La feminització de la política

Publicat el 20 d'abril de 2015 per jpruneda

He sentit molt aquesta expressió dels que volen estar sempre a l’última “la política femenina” o “feminització de la política”. Però molt pocs cops la veig realment concretada en el joc polític. Ho discutim amb l’amic Bosco, regidor d’ERC de Vidreres, quan li critico que hagin sortit del govern municipal a mitja legislatura. Crec que no ha servit de res, l’alcalde segueix sent-ho, fa el que vol, mangoneja com sempre, amb pressupost o sense, l’aigua com sempre pendent de municipalitzar-se… i ara fent electoralisme a cada cantonada i vorera… Però no sé com explicar-li la concreció de tal “feminització” que crec necessària a la situació municipal de Vidreres.

Em remeto a en David Fernàndez, recordant una entrevista a Vilaweb del 18/10/2014, tot comentant la famosa abraçada amb Mas. Hi diu: “… uns nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política. Entesa com la capacitat de diàleg, d’escoltar, consensuar, dissentir, acordar. Passar d’una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l’horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals.”

Aplicat a Vidreres ho entenc així: consensuar no és excloent de dissentir. Es podia dissentir perfectament, sense hipoteca, de les manipulacions i alcaldades. Fins i tot denunciar-les públicament, i votar contra les dites manipulacions al Ple. Inclòs portant el cas a instàncies superiors al municipi. I alhora seguir amb les tasques de govern, i consensuar la manera de tornar a la normalitat… potser acceptant-li la delegació del servei d’aigua, que crec recordar que va oferir.

Pel contrari, dimitir quan es perd la confiança amb l’alcalde, correspon a paràmetres del segle passat, segle masclista. Significa dicotomia, jerarquia: ‘o tu o jo’; ‘o ets tant bo com jo i anem junts o ens fem oposició, jo bo i tu dolent’. No s’admet una dinàmica horitzontal: la dissensió implica oposició, la guerra. Qualsevol altra cosa serà considerat de covards, venuts, tebis, ‘nenes’. Típic del mascle alfa.

Tampoc vull dir que lo femení sigui perfecte i lo masculí no. Tant com lo femení que reivindicava, és necessari lo masculí. Per posar límits. Per discernir amb bisturí entre bé i mal. No tot és relatiu o indiferent. I per jutjar-ho crec que es necessita una meta, més enllà del partit, del nosaltres: el poble.  La pregunta per discernir seria: quan perd més que no guanya el poble?

De fet crec que la gent no implicada del poble ho està jutjant així: ERC il·lusionava quan se’ls veia treballar, però ara s’han convertit en una oposició inútil. Purista i coherent -en paràmetres antics- però fútil i prescindible -en paràmetres nous-. El poble, a les properes eleccions ho sentenciarà definitivament.

Reflexiono tot això en veu alta per si a la campanya electoral encara s’hi és a temps a donar explicacions, revisant i corregint, sense enrocar-se en una guerra que només es veu en un partit estant. (La vella política costa d’enterrat, tufa)

Publicat dins de gènere, país, Vidreres i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Publicat el 30 d'octubre de 2014 per jpruneda
Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s’haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l’haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d’Espanya. I no haurà estat obra només de l’ANC, ni del catalanisme.
Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s’han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l’espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita “el que retens ho perds” pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.
En una parella, si un vol retenir a l’altra no fa més que perdre’l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari… i a la llarga beneficiós per a tothom. El “superior” entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l’altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l’altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.
A l’Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l’imperi, Cuba, ‘possessions’ d’Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries… potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l’aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l’altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de “només” 11 milions, som menys que l’Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l’altre o s’en va.
Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes (“muy bonita”), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen ‘normal’ que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s’està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà…. Aquests segurament han de “retenir”, al crit de “és insconstitucional, és il·legal”, per acabar “perdent el que retenen”. És un aprenentatge universal.
Que l’aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.
5/10/2014
Publicat dins de General, Vidreres i etiquetada amb , | Deixa un comentari