Objectiu Shambhala

Però tenen un problema -conscient o inconscient- en reconèixer-se com a espanyols. Íntimament es poden sentir pertanyents a allò espanyol, però no volen veure’s fent costat a l’espanyolitat carca imperant. Tot això no treu que compartim d’igual i igual la ciutadania catalana. Tots fem Catalunya. Tots hi tenim dret. Així, de moment, crec que encara són minoria els que han optat obertament per ser espanyols independentistes.

Crec que la majoria dels conciutadans que se senten espanyols fan el que poden per passar de llarg del tema de la independència. Potser ho senten com una traïció a la seva identitat nacional. S’apunten l’argument que poden per esquivar-ho: que si és una quimera, que si els estats-nació són caducs, que si no hi ha nacionalitats, que si som ciutadans del món, que si només interessa lo social, que si una candidatura amb en Mas és un submarí del neolliberalisme de les retallades, etc.

Alhora penso que aquest és un moment passatger del procés, doncs objectivament som aliats de la mateixa ciutadania. A tots ens convé una república catalana. Ja estem apunt per aliar-nos, sempre que prèviament ens reconeguem mútuament des de les respectives identitats nacionals.

Per una part els catalans hem d’obtenir dels conciutadans espanyols el fi de la supeditació de la nostra política a l’espanyola. El procés català és autònom, autodeterminat, de baix a dalt, amb un objectiu propi: un estat sobirà. Per molt que desitgin que Catalunya empenyi el canvi a Espanya, ens han de reconèixer lliures d’una supeditació.

Per la seva part haurien d’obtenir dels catalans la idea clara que el que passi amb Espanya no ens és indiferent, que des de la nostra situació autodeterminada poden comptar amb el que estigui a les nostres mans per a que ells puguin reformular l’espanyolitat. Per una nova mentalitat espanyola regenerada. Que tingui com a fonament que mai ni ningú ha de ser espanyol si vol ser una altra cosa. Que un és espanyol perquè vol (com ho és un català, o francès, o…). Que així acabi amb la imaginada supremacia castellana. Que és bo que cada poble visqui del que fa, responsablement. I que restem oberts a acordar -d’igual a igual- de qualsevol tipus de relació, integració, moviments, símbols compartits… sempre que se’ns reconegui independents.

Podem ser efectivament els millors amics, per molt dolor que fins ara ens hàgim causat els uns als altres. Un cop reconeguts, amb respecte i en peu d’igualtat deixa de tenir importància qui va començar primer o qui la va fer més grossa.

Un petit exemple simbòlic de l’aliança. Les banderes espanyoles que anem trient de les façanes dels ajuntaments, no haurien d’anar als trasters. Millor seria donar-les un destí digne en alguna “plaça d’Espanya”. No a la plaça major, però sí en una de ben representativa.

Així, aliats catalans i espanyols, definitivament serem una societat civil imparable. Convergint en un mateix projecte de república catalana. Que de retruc farà reformar Espanya en lo més profund. L’Espanya formada pels pobles que volen ser espanyols podria dedicar tota l’energia a construir-se a si mateixa, i no com ara que la major part va a aguantar un tinglado en que el només hi guanya la casta de sempre.