Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: psicologia

“Ni DIU ni 155” versus o DIU o 155. La irresponsabilitat vers el karma espanyol

Colau: “ni DUI ni 155”

Gran part de l’esquerra espanyola la veig descol·locada. Ara volen reconduir la situació Espanya-Catalunya a la d’abans del procés, com si no hagués passat res, com si no hi hagués hagut un referèndum amb resultats clars: quasi el 50% de participació tot i la repressió, i amb prou vots pel SI com per superar els dels NO fins i tot sumant els vots negatius recomptats amb els que en el pitjor dels cassos podrien ser NO (un 25%) fins arribar a la participació més alta haguda en eleccions catalanes, que va ser la del 27 S.

I, sobretot, com si Rajoy no hagués fet el que ha fet amb el seu suport, per activa o per passiva. (De fet crec que volen que no es faci la DUI, contra el previst a la llei de Transitorietat, com si l’independentisme no hagués guanyat el 27 S)

Porten tot el temps desentenent-se del seu Karma (principi de la causalitat universal que resulta de l’acció o ‘tal fas, tal pagues’). Com si fos suficient el desig intel·lectual de que les coses siguin diferent, de la manera que en un passat era desitjable pel catalanisme:  diàleg, convivència, pactisme, federalisme… la seva ‘nació de nacions’; tot molt macu en el cel imaginat, però que no toca de peus a terra de l’esdevenir històric.

Just si té alguna cosa singular l’època que vivim a tot el món és la llum: és com si un focus potent estigui il·luminant tot el que de sempre ha estat a les fosques. Hi ha prou llum avui com per a que es vegin les caretes de cadascú: corrupcions diverses, supremacismes dissimulats o recolonitzacions (o ‘colonialismes interns’), uniformitzacions injustes, gent i pobles d’arreu que se saben subordinats i s’emancipen…

Ara es queixen de la repressió de Rajoy, tot i que ha tingut sempre el seu suport i si estigués guanyant la partida ara seguirien amb ell. Però Rajoy no pot fer altra cosa que el que fa. No pot negociar, només pot imposar. És el millor i més clar (ja sense careta) valedor de l’imperi castellà. Espanya és un projecte liberal fracassat. Potser en el s. XVIII es va imaginar possible fer una nació sota un estat d’un imperi en retrocés. Ara és un estat que segueix volent màgicament fer-se una nació a mida; però no sap ni pot -pel karma de conqueridors i hidalgos rendistes- fer res més que intentar assimilar les nacions reals, pobles ibèrics veïns, en una mateixa nació de matriu castellana (una, grande y libre).

Per a un imperi l’essencial és el TERRITORI, i així s’interpreta la Constitución des de Madrid; el pacte constitucional, les lleis, i la democràcia és instrumental. En canvi, per a un poble el fonamental és la gent, la democràcia; pel seu estat l’instrumental és el territori.

Rajoy, ni cap que parli en nom d’Espanya, no pot negociar el territori. Espanya és el territori d’un estat que és el que queda d’un imperi castellà en fase de dissolució, i que, per postres, no ha tingut mai, des que existeixen estats, una revolució prou exitosa que posés l’estat al servei de les persones i no del territori (cosa diferent de l’imperi anglès, igualment en fase de dissolució, que va tenir la revolució Gloriosa: per això front als escocesos primer són demòcrates). Aquest és el karma castellà. Per això no és imaginable un referèndum pactat. Si encara el defensen o és cinisme, o és per confondre desitjos amb realitat, incoherentment, com voler fer compatible espanyolisme (amb el karma que té) amb democràcia.

Qui en el conflicte evident que planteja el procés d’Espanya-Catalunya no pren part o intenta mantenir equidistància, primer sempre anirà a remolc dels altres. De fet, per omissió, s’està posant de part del dominant. Però, sobretot, si el que vol és evitar el conflicte (que res diu que no hagi de ser pacífic, democràtic i negociat) i quedar bé amb totes dues parts, el veig infantil, covard, desconnectat del seu adult. Un adult sap discernir, triar, decidir i comprometre’s amb ell mateix (és d’on treu la força). L’Iceta deia que no el farien triar entre papa i mama: com un nen que necessita que l’estimi papa i mama, no vol conflicte tot i que la vida familiar sigui tòxica. També hi ha l’interessat curtplacista i el cínic.

I si el que el domina és la por, cosa ben legítima, no deixa de ser infantil girar-li l’esquena. Fins i tot en el pitjor dels casos, si encara no hi ha prou llum, personalment prefereixo viure sota un règim espanyolista descaradament assimilador, que enganyat sota una autonomia de pacotilla que porta igualment a l’aniquilació com a poble.

Qui es posi de part dels primers (Espanya) -cosa ben legítima- ha d’assumir el karma d’aquesta part. Ha de ser conseqüent. No fer-ho és irresponsable, desfasat, il·lusori, venen fum fantasiós. En algun moment ha d’afrontar-lo de veritat: quan va acabar l’imperi castellà? (no ho sabrà perquè no ha acabat) Algun des règims provats des que s’intenta l’estat espanyol ha estat prou temps a favor de la gent, o sempre han acabat guanyant la casta rendista que el domina? S’ha depurat el franquisme? … Els alemanys van depurar el nazisme tot i el dolor que els fa, però ara poden protegir-se’n lliurament.

Podran dir que no va haver campanya pel NO, però Espanya només podia fer campanya abstencionista; no podia oferir una alternativa de futur junts i respectuós perquè és un imperi que no té futur, s’acaba, com tot acaba.  (Quan un imperi acaba els seus pobles components queden lliures, iguals i sobirans, que també és un bon futur). No podrà fer-ho mentre no saldi el seu karma d’hidalgo conquistador.

Qui es posi de part del poble català també assumeix un karma, que com a poble també estem saldant: sembla que estem ja liquidant la por que teniem a l’ombra de tantes  derrotes passades. També sembla que les accions que fem avui (un procés pacífic, transparent, unitari en la diversitat, integrador…) pot crear-nos un karma evolutivament positiu com el dels paisos nòrdics. Em reservo, per ara, opinar sobre el karma derivat de defectes que com a poble compartim amb el castellà: l’enveja i la baixa autoestima (o complex d’inferioritat), perquè em costa observar-lo en la història del procés.

En fi, que la revolució catalana també pot ajudar a una espanyola, però cadascú per pagar i guanyar el seu propi karma.

Amb tot això, no puc acabar sinó acompanyant el dolor -profund dolor i decepció, sento- dels que estan al costat espanyol i han cregut sincerament en un projecte comú. En un projecte de pobles voluntàriament units que integrés democràticament les dues espanyes, com era a l’esperit de la Transició. Voldria animar-los a transitar aquest dolor -junts, si volen- que si va acompanyat de la presa de consciència de la realitat serà la manera més sana de saldar el karma històric. Aquest escrit vol ser una petita contribució.

(inspirat per l’amic Toni: te amo, poeta!)

“Nazi!”… doncs mira’t al mirall. (Les projeccions)

MIRAR-SE-AL-MIRALL-A-TRAVÉS-DEL-TEATREÉs tant obvi des de la psicologia que el que ens diuen-insulten-matxaquen és de fet un reflex del que ells porten dins… Tant obvi que em feia mandra parlar-ne.

Tota una campanya electoral sentint: “nazis!”… doncs és el que són els que ho diuen.

“Corrumptos, manipuladores”… és el que són els que ens veuen així.

“Es imposible! no cabe en una mente moderna”… vol que que sospita que sigui possible i modern, però l’aterra pensar-ho; no sigui que en realitat hom s’adoni que l’estat aguanta un tinglado.

“antidemocratas, pancatalanes, imperialistas”… no mostra més que el que porten dins (tot i que ho tinguin arraconat a l’inconscient, a les fosques, perquè només volen mostrar la seva cara més homologable  a Europa)

És tant obvi que quan m’insulta algú al FB se’m queda ben classificat, i no perdo el temps contestant sobre el que serà incapaç de veure’s. Però avui l’amic Juanjo explica molt bé el mecanisme (estalvia la feina de reexplicar-m’ho), així que ho reprodueixo aquí:

<<Ahora que tengo un rato para pensar y habiendo visto en el muro, lo fácil que es para tí escribir o pegar un comentario despectivo sobre los que no piensan como tú, o aliarte con los que defienden lo que tú piensas, a pesar que lo hagan con barbaridades, quiero decirte que la personalidad humana funciona, básicamente, mediante dos mecanismos: la PROYECCIÓN, mediante el cual situamos fuera de nosotros lo peor de nosotros mismos y así generamos algo que, en realidad, no existe y que llamamos EL OTRO; y la IDENTIFICACIÓN, mediante el cual nos anulamos como individuos y nos diluimos en un grupo sólo porque genera una corriente de pensamiento con la que parecemos comulgar ya que eso nos evita tener que pensar. Ante eso, que, por si no lo sabías, es intrínsecamente perverso, sólo me queda la esperanza que llegues a emprender la OBSERVACIÓN de tu ser para que pongas en marcha tu EMPATÍA o capacidad para ponerte en lugar del otro, que, como ya te he dicho, no existe, porque en el fondo eres TÚ MISMO.
Desde la diferencia, madre de la diversidad humana, un sincero abrazo.>>

Només insistir en el que 90% del que diem-veiem sobre l’altre no és més que projecció del nostre inconscient. El 90% o més! És a dir, no és la “realitat” de fora, és reflex del nostre interior. Ep! i com més emocional és l’opinió que ens mereix l’altre, més segur podem estar de que es tracta d’una projecció!

Que quan observem aquest mecanisme de la projecció en els altres és molt fàcil. De veritat! Què fàcil és veure en els altres com projecten lo seu en nosaltres! Què fàcil dir-li: “mira’t al mirall!”

Hi ha dites que es refereixen a aquest mecanisme: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Què fàcil veure-ho en els altres!

Però tant fàcil com és veure-ho en els altres, tant o més difícil és veure’ns ho en nosaltres mateixos! Que difícil. Sempre pensem que nosaltres sí veiem la realitat tal com és, però quasi sempre només veiem els nostres aprioris…. Mirem-nos al mirall! (nosaltres també!)

Si de veritat tinguéssim la força de mirar-nos al mirall, veuríem com l’altre el construïm nosaltres. Que anem de gatets per amagar que en una part també ens sentim lleons (però que no ens permetem que se’ns pugui veure res de lleó depredador). Observar-se i observar-se, amb sentit crític, des d’aquest coneixement, és la solució per poder tenir una percepció més adaptada a la realitat real.  Si ho vols veure més clar, mira Fidel Delgado:

https://www.facebook.com/practicamindfulness/videos/642276489250752/?fref=nf

Per altra part, també m’agrada considerar que aquest joc de le projeccions, en ser en tots sentits -jo cap a tu, tu cap a mi- ens dóna l’oportunitat de d’ajuda mútua, fent cadascú de mirall de l’altre. Així Catalunya fa de mirall a Espanya (tard o d’hora haurà de baixar del burro i veure quin tinglado té muntat i a qui beneficia); i Espanya fa de mirall a Catalunya (de moment ens ha fet tota la por que ha pogut i ens ha permès que mirem la por cara a cara…i l’hem superat… els únics del “seny” (és a dir, porucs) s’han quedat a les portes del Parlament). I la festa dels miralls segueix!

Un exemple per acabar. Em flipa aquesta repentina obsessió amb la corrupció, percebent-la socialment com el pitjor dels mals, el més abominable, del que cal fugir-ne com de la peste… Com pot ser en un país on si pots pagues factures sense iva, tires les escombreries on vols si no et veu ningú, t’apuntaries a un “pelotazo” si l’estafat fos tonto… com pot ser, ara, tant de fàstic amb la corrupció? com pot ser tanta desproporció, posant en el mateix sac qui contracta l’assessor del partit, com al que ha cobrat el 3% de tota l’obra pública? …. Doncs m’ho explico així: per enveja (el pecat capital d’Espanya, Catalunya també. Doncs, si hom es mirés dins, es veuria com un “pícaro“, disposat a tenir més que l’altre al preu que sigui, robant si pot i si no tingués conseqüència. I com que no ens volem veure amb aquesta cara tant lletja, l’enterrem a l’ombra. Però automàticament la veiem en els altres: tothom és corrupte! Però nosaltres som angelicals, purs, immaculats!… els corruptes són els altres. I així, som fàcilment manipulables pel poder: la forma més fàcil d’eliminar un adversari és acusar-lo (fals, cert, o mig cert) de corrupte. Queda cremat! Tota defensa serà inútil, la sentència és automàtica en aquest tema. Ell totalment negre, per poder sentir-me jo totalment blanc. Fixem-nos que qui més denúncia la corrupció sol ser un campió de la corrupció (encara no descobert). Sap que ho té fàcil manipular-nos en això.

Si de veritat qui critica tant en Pujol es mirés al mirall, també es veuria en algun aspecte corruptible. Hi hauria més proporcionalitat en aquest cas. No seria diana de tanta projecció massiva, col.lectiva… a qui se li fa carregar tot el pecat col.lectiu per a que cadascú pugui veure’s immaculat i estalviar-se l’esforç cognitiu de coherència. (Ufff! quin treball!). Així quan tornis a pagar una factura sense iva pots seguir dissociant: el “dolent” de torn és el corrupte, i jo puc sentir-me un àngel.

Paisos més avançants i madurs en aquest tema no parlen de “lucha contra la corrupción”, de “erradicar la corrupció”. No tenen discursos de blanc i negre. Parlen amb més saviesa de “gestió del risc de corrupció”; en el sentit de que tothom se sap -sense dissociació- amb alguna corruptela, però que per defensar l’interès públic es posen mecanismes proporcionats al dit interès -la transparència per exemple- per incentivar una conducte honrada generalitzada. I qui no sigui prou honrat, una sanció proporcionada (no una crucifixió ni estigma de per vida).  Com es fa per exemple amb la disciplina de trànsit, que avui ja és un sistema assenyat, proporcionat i madur (t’enganxen amb una copa de més, pagues la multa, et treuen les ganes de tornar-hi, i no passa res…. llevat que vulguis escatimar-ho per allò de “vostè no sap amb qui està parlant!”… però aquest és un altre tema)

 

 

 

12 reflexions del 27S

1. 27S: amb una majoria d’escons independentista hem guanyat un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l’acumulació de forces. L’acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L’independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l’àrea metropolitana…). I també en consolidar-se com l’eix real de canvi, com a “revolució”… ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L’èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim “18 mesos” per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

  • –       en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d’entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
  • –       Sumate està fent la part més difícil d’aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge.
  • –       alhora que caldrà contrarestant la previsible “oferta” que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d’acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l’Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l’Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d’Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S’ha d’entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l’ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més “fractura” que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s’esperés que hom s’hagués d’identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s’estigués exclòs d’alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d’inferioritat i rigidesa, de l’ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Catalanisme Espanyolisme
És obert a noves incorporacions, tolerant, integrador, transversal, bilingüe, proactiu, té projecte per a tothom.És emergent Aquí és reactiu, arrogant per defensa de la seva idea fossilitzada d’Espanya, intolerant. Monolingüe. El seu projecte és decadent i en crisi.
No té iniciativa mentre no regeneri l’espanyolisme.
Pot articular una nova societat amb estat propi al servei de tothom.Il·lusiona per futur Només defensa l’estato quo, però això comporta defensar l’establishmentextractivista.
Tenim l’hegemonia, tot i tenir en contra la majoria de medis de comunicació. Podria ser que tinguéssim o quasi, la majoria numèrica per guanyar un referèndum No crec que puguin créixer gaire més, tot i que ho intenta amb la immigració. Però sí cridar. No tenen l’hegemonia. Només es redistribueixen els vots entre ells.

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l’ombra l’arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s’intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya… però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l’independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s’ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l’ATLL.

Pobles despertant

Què és una casta? És una elit que dorm. Una elit diferenciada del poble, però que ja no està al servei de tothom, que ha perdut els papers, l’hegemonia, que ja no convenç i només li queda el domini pel domini. És a dir, és un grup caduc. Quan desperti ja li haurà passat la massa pel cim, s’adonaran que no els escoltava ningú, que no pinten res. Un altre grup, com nova elit, s’haurà posat al davant.
IMG_0245
Res desitjaria més ara que una Assemblea Nacional Castellana! A veure si desperta d’un cop el poble castellà (o l’espanyol, si es vol). El 15M va ser presa de consciencia del drama social, però no del nacional. En aquesta part, a Espanya encara té l’hegemonia la casta. Quasi ningú li respon el castell mental que té muntat sobre Catalunya. Inicialment semblava que Podemos podia articular-ho. Però ha navegat en el que ells diuen “lo territorial”.
A Espanya, per molt que critiquin “la casta”, quasi tothom continua tragant amb
el seu relat hegemònic. Que, com bé diu “Societat Anònima”, consisteix en:
<<1) la culpa es de Mas, 2) la corrupción es Pujol, 3) los indepes son nazis, 4) la unidad indivisible de la patria, 5) constitución sagrada, la soberania es de todos los españoles>>. I vinga donar-hi voltes. Això és estar adormit!
Una casta adormida afavoreix el procés català, a la curta. A la llarga, millor que desperti d’una vegada el poble espanyol.
Desitjo de tot cor que acabi de despertar, com està passant amb el català. A les hores, ja conscients dels seu fet nacional, què importa si territorialment el grup cultural (o nacional) acaba a Terol, o a Tarragona? Què importa si la realitat és la que és? Si es veuen com a nació (nació real), hom serà conscient que aquí, i allà, i més enllà… hi ha altres nacions. A les hores estaran lògicament encantats en que altres pobles vulguin viure associats amb el mateix estat; i no els importarà que altres vulguin fer el seu camí amb un estat propi. Acceptant la dignitat dels altres forjaran la seva. Això sí seria bon
veïnatge.
Potser cal una certa contextualització. A Occident almenys, és un fenomen general el de les elits adormides en el discurs de sempre. El pensament únic del neolliberalisme, que a curt termini les ha enriquit, les ha fet perdre l’hegemonia. Amb prou feines hi ha qui les escolta. No del tot, doncs és encara un procés emergent, però sí que ja fa un temps que no generen cap relat engrescador. Per això políticament estan tant en auge els populismes. Populisme vol dir que el poble ja no confia amb la elit i que busca el seu
propi camí. No és ni bo ni dolent. A vegades ho fa regressivament, com Le Pen.
Però d’altres ho fa evolutivament, democràticament, inclusivament, com el procés català; transversal com és. Quan la casta veu que la gent es mobilitza, innova, al marge seu, dóna el crit al cel: “populisme!”. Però com que està adormida no s’adona que és just perquè ella ha caducat.
I, concretament, en què ha caducat? En què ja no aporta solucions a la societat? Doncs crec que està en no adonar-se que els temps han canviat. Des que ja no tenen el monopoli de la comunicació social (internet), i els espantalls s’han desgastat (crisi, atur, exèrcit, caverna mediàtica…), no s’adonen de com han canviat els temps: ara ja no es pot fer política des dels despatxos, a les fosques. La transparència és ara el nucli del sistema. Hi ha arribat per quedar-s’hi. Com diu la CUP: fer política des del poble, pel poble i amb el poble. Qualsevol que faci política, ara, ho ha de fer mirant el retrovisor a cada pas; a veure si la gent segueix, no sigui que vagi per un altre camí. A cada pas, donar explicacions i mirar. Amb altres paraules, crec que aquesta que porten tota la vida fent política per les altures (Duran, Iceta, Herrera…), donant per suposat que els seus els segueixen, ara tenen una sobrerepresentació. Aviat els escombraran del mapa i –adormits- no sabran perquè ningú els dóna la paraula

“Contra la revolució”

L’editorial d’aquest títol, de Partal del 17//7/2015, es pregunta perquè hi ha revolucionaris que no coincideixen amb la revolució real del procés? Ell troba dues respostes no tòpiques, de certa profunditat, però conductuals.

Per a mi, per explicar-m’ho, haig d’anar al camp de la psicologia, en el supòsit de que el que és a dins es plasma en la conducta de fora. M’ho explico amb dos perfils psicològics.

 

Resultat d'imatges de podemos icv proces constituentPrimer, el del revolucionari arrogant (‘narcicista’?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l’empoderament del poble. Viu per representar el mite de l’avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se’ls ha criticat prou. Pel contrari, s’ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d’eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d’aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l’ADN del PSUC… i després de l’ecopijisme d’ICV. Són ells i elles, els grans experts d’avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l’enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d’altres esquerres alternatives també se’ls veu aquest plumero. Com s’ha fet amb el nazisme i l’estalinisme, s’ha de criticar més per vacunar-se’n, començant pel Memorial Democràtic.
Segon, el de l’espanyol progre a Catalunya. Un es pot imaginar fàcilment el món interior d’un espanyol carca (nacionalcatolicisme, casta, uniformisme, parasitisme…), i el d’un català progre (demòcrata obert, lliberal, negociant, tolerant…). Els trets de nacionalitat i els de mentalitat quadren bé. Però imagina’t què ha de ser ser espanyol progre… i més ser progressista pel que has mamat estant a Catalunya… però com a espanyol, no poder identificar-te com a català perquè a l’ADN d’Espanya hi ha la noció de supremacia (només assimilar lo català com a quelcom subespanyol, mai com a personalitat al mateix nivell que l’espanyola). Imagina-t’ho: ha de ser terrible (també ho ha de ser pel català carca, si no que li preguntin a Duran i als Godó). Ha de ser un estat de tensió -si no fractura- interna. No és estrany que neguin les nacions i els nacionalismes (obviant quelcom tant bàsic de que tothom necessitar pertànyer, que no hi ha identitat sense identificar-se amb una societat, que ningú pot identificar-se amb el món si abans no s’ha identificat amb la família, el poble, la nació…). No és estany que només vulguin veure l’eix social (on ells i elles estan al ‘davant’). No ñés estrany declarar el dret d’autodeterminació (com a bon demòcrata) però per a no exercir-lo (com a bon espanyol), etc. Crec que només a qui està en aquest estat de tensió  intern pot imaginar com a conciliació un república catalana dins el reialme d’Espanya.
Avui em preocupa molt especialment aquest espanyol progre; primer perquè són majoria entre els meus companys d’ICV; i segon perquè el procés ens obliga a a mirar-se al mirall, desvelar el món de mentides que tinguis muntat i fer-nos grans. De fet això, el procés ens ho exigeix a tots, però amb especial cruesa a l’espanyol progre de Catalunya. M’atreveixo a proposar-li aquest afrontament:
  • 1r. No passa res per reconèixer-se espanyol. Parlis català o castellà. De fet segurament aquí ho veu tothom menys tu. Tot i que això t’obliga a sortir de la zona de confort i fer l’esforç cognitiu d’acceptar-te amb una identitat nacional… que alhora -compte!- t’obligarà a acceptar com a normal la identitat nacional dels altres, per exemple la dels teus conciutadans catalans.
  • 2n. Desacomplexat, com a espanyol que viu a Catalunya, hauràs d’agrair a aquesta terra almenys que t’ha permès desplegar el teu potencial progressista, i decidir què vols fer amb la teva Espanya (aquí estant) i què vols fer amb la nostra Catalunya (aquí estant), que també pot ser teva. Però només si vols! En qualsevol cas hauràs reconegut que els catalans tenen dret a un projecte propi de país, com tu tens el teu projecte d’Espanya progressista. Això et porta al reconeixement de que no està bé que vulguis que supeditem el nostre projecte al teu. Que és dos són projectes sobirans. (Siusplau, no en clavis la tabarra amb la Constitución)
  • 3r. I si vols ser català -que ningú t’obliga a deixar de ser alhora espanyol- benvingut sigues. Encantats amb compartir la revolució amb tu: La de veritat, la d’ara i aquí, altrament dit “procés”. Però has de ser conscient del cost que té aixó: estaràs redefinint què és Espanya (que pot ser sense Catalunya) i què és ser espanyol sense supremacia. I que aquesta nova espanyolitat s’ha de defensar també a Madrid o a Badajoz. És a dir, tens un “karma” nacional del que fer-te càrrec… com els catalans tenim el nostre, amb llum i ombra. Serà dur, però no et desgastaràs defensant mentides que potser només creguis tu.

Sabrem què és ser un poble

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m’ha emocionat. És una crònica amb un olor d’epifania: espanyols se senten part d’un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d’origen, si ells volen, els volem en poble originari d’aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre “què és un poble?”. És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d’alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se’ls espera en cap procés d’aquí. De moment no han arrelat, tot i els ‘certificats d’arrelament’ que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d’aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d’origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s’han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l’Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran “inconstitucionals!” i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por…. a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d’aquest poble.  Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l’inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s’havia d’anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens… aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

Publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sobre el manifest de Procés Constituent

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació la psicologia de Hellinguer, per a mi és del nivell històric de Freud i Jung,  Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor, l’energia unitiva que sustenta la vida. Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

1- La pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.

2- La jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això les revolucions com a tals fracassen, perquè intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou al que aquell ha donat vida.

3- L’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema.  L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

 

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent desordre, des del reconeixement del dit ordre, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si el restabliment de l’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquell ordre.

 

A les hores és quan penso que l’onada neolliberal -que porta caos- és resultat d’un desordre previ assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig reproduït en manifestos com el de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades (primer punt: “expropiació de la banca”, etc.)

 

Ara vaig al gra, criticant els estats del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Han tingut al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que fos, amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món.  Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que s’ha confòs dins la “igualtat”, tant el que és “inclusió”, com el que és “rebre tot el que pugui a costa d’altres”.

 

Com es plasma el principi de la inclusió, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, per rics i pobres. Alhora que paguem impostos tots: aquest dret a ser-hi el podem pagar entre tots els que hi som. La inclusió és el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un pot pensar que té dret a tota la vida (a costa de qui?) -així ens ho deia la socialdemocràcia-

 

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat. Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… però en realitat no són drets, són actius, són el patrimoni que cadascú té: quan un ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i aixó ens dóna dignitat.

 

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per dedicir sobre el valor.

 

La desigualtat és imprescindible per a l’evoluació, i aquest univers ens vol evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta iresoluble contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Els actius estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

 

Al neolliberalisme li importa un pito la inclusió. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no ens el podem pagar.  Però a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost, sempre hi ha recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els limíts del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem.

 

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que tenim en el joc entre el donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. El

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA crec que persisteix en l’error. L’esquerra segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons- són l’excusa per no mirar-ho). Decadència assegurada.

15/4/2013
—————————-
Marco en vermell, del Manifest, el que entenc com actius:
  1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots elstreballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
  5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
  6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
  9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.