Objectiu Shambhala

Gran part de l’esquerra espanyola la veig descol·locada. Ara volen reconduir la situació Espanya-Catalunya a la d’abans del procés, com si no hagués passat res, com si no hi hagués hagut un referèndum amb resultats clars: quasi el 50% de participació tot i la repressió, i amb prou vots pel SI com per superar els dels NO fins i tot sumant els vots negatius recomptats amb els que en el pitjor dels cassos podrien ser NO (un 25%) fins arribar a la participació més alta haguda en eleccions catalanes, que va ser la del 27 S.

I, sobretot, com si Rajoy no hagués fet el que ha fet amb el seu suport, per activa o per passiva. (De fet crec que volen que no es faci la DUI, contra el previst a la llei de Transitorietat, com si l’independentisme no hagués guanyat el 27 S)

Porten tot el temps desentenent-se del seu Karma (principi de la causalitat universal que resulta de l’acció o ‘tal fas, tal pagues’). Com si fos suficient el desig intel·lectual de que les coses siguin diferent, de la manera que en un passat era desitjable pel catalanisme:  diàleg, convivència, pactisme, federalisme… la seva ‘nació de nacions’; tot molt macu en el cel imaginat, però que no toca de peus a terra de l’esdevenir històric.

Just si té alguna cosa singular l’època que vivim a tot el món és la llum: és com si un focus potent estigui il·luminant tot el que de sempre ha estat a les fosques. Hi ha prou llum avui com per a que es vegin les caretes de cadascú: corrupcions diverses, supremacismes dissimulats o recolonitzacions (o ‘colonialismes interns’), uniformitzacions injustes, gent i pobles d’arreu que se saben subordinats i s’emancipen…

Ara es queixen de la repressió de Rajoy, tot i que ha tingut sempre el seu suport i si estigués guanyant la partida ara seguirien amb ell. Però Rajoy no pot fer altra cosa que el que fa. No pot negociar, només pot imposar. És el millor i més clar (ja sense careta) valedor de l’imperi castellà. Espanya és un projecte liberal fracassat. Potser en el s. XVIII es va imaginar possible fer una nació sota un estat d’un imperi en retrocés. Ara és un estat que segueix volent màgicament fer-se una nació a mida; però no sap ni pot -pel karma de conqueridors i hidalgos rendistes- fer res més que intentar assimilar les nacions reals, pobles ibèrics veïns, en una mateixa nació de matriu castellana (una, grande y libre).

Per a un imperi l’essencial és el TERRITORI, i així s’interpreta la Constitución des de Madrid; el pacte constitucional, les lleis, i la democràcia és instrumental. En canvi, per a un poble el fonamental és la gent, la democràcia; pel seu estat l’instrumental és el territori.

Rajoy, ni cap que parli en nom d’Espanya, no pot negociar el territori. Espanya és el territori d’un estat que és el que queda d’un imperi castellà en fase de dissolució, i que, per postres, no ha tingut mai, des que existeixen estats, una revolució prou exitosa que posés l’estat al servei de les persones i no del territori (cosa diferent de l’imperi anglès, igualment en fase de dissolució, que va tenir la revolució Gloriosa: per això front als escocesos primer són demòcrates). Aquest és el karma castellà. Per això no és imaginable un referèndum pactat. Si encara el defensen o és cinisme, o és per confondre desitjos amb realitat, incoherentment, com voler fer compatible espanyolisme (amb el karma que té) amb democràcia.

Qui en el conflicte evident que planteja el procés d’Espanya-Catalunya no pren part o intenta mantenir equidistància, primer sempre anirà a remolc dels altres. De fet, per omissió, s’està posant de part del dominant. Però, sobretot, si el que vol és evitar el conflicte (que res diu que no hagi de ser pacífic, democràtic i negociat) i quedar bé amb totes dues parts, el veig infantil, covard, desconnectat del seu adult. Un adult sap discernir, triar, decidir i comprometre’s amb ell mateix (és d’on treu la força). L’Iceta deia que no el farien triar entre papa i mama: com un nen que necessita que l’estimi papa i mama, no vol conflicte tot i que la vida familiar sigui tòxica. També hi ha l’interessat curtplacista i el cínic.

I si el que el domina és la por, cosa ben legítima, no deixa de ser infantil girar-li l’esquena. Fins i tot en el pitjor dels casos, si encara no hi ha prou llum, personalment prefereixo viure sota un règim espanyolista descaradament assimilador, que enganyat sota una autonomia de pacotilla que porta igualment a l’aniquilació com a poble.

Qui es posi de part dels primers (Espanya) -cosa ben legítima- ha d’assumir el karma d’aquesta part. Ha de ser conseqüent. No fer-ho és irresponsable, desfasat, il·lusori, venen fum fantasiós. En algun moment ha d’afrontar-lo de veritat: quan va acabar l’imperi castellà? (no ho sabrà perquè no ha acabat) Algun des règims provats des que s’intenta l’estat espanyol ha estat prou temps a favor de la gent, o sempre han acabat guanyant la casta rendista que el domina? S’ha depurat el franquisme? … Els alemanys van depurar el nazisme tot i el dolor que els fa, però ara poden protegir-se’n lliurament.

Podran dir que no va haver campanya pel NO, però Espanya només podia fer campanya abstencionista; no podia oferir una alternativa de futur junts i respectuós perquè és un imperi que no té futur, s’acaba, com tot acaba.  (Quan un imperi acaba els seus pobles components queden lliures, iguals i sobirans, que també és un bon futur). No podrà fer-ho mentre no saldi el seu karma d’hidalgo conquistador.

Qui es posi de part del poble català també assumeix un karma, que com a poble també estem saldant: sembla que estem ja liquidant la por que teniem a l’ombra de tantes  derrotes passades. També sembla que les accions que fem avui (un procés pacífic, transparent, unitari en la diversitat, integrador…) pot crear-nos un karma evolutivament positiu com el dels paisos nòrdics. Em reservo, per ara, opinar sobre el karma derivat de defectes que com a poble compartim amb el castellà: l’enveja i la baixa autoestima (o complex d’inferioritat), perquè em costa observar-lo en la història del procés.

En fi, que la revolució catalana també pot ajudar a una espanyola, però cadascú per pagar i guanyar el seu propi karma.

Amb tot això, no puc acabar sinó acompanyant el dolor -profund dolor i decepció, sento- dels que estan al costat espanyol i han cregut sincerament en un projecte comú. En un projecte de pobles voluntàriament units que integrés democràticament les dues espanyes, com era a l’esperit de la Transició. Voldria animar-los a transitar aquest dolor -junts, si volen- que si va acompanyat de la presa de consciència de la realitat serà la manera més sana de saldar el karma històric. Aquest escrit vol ser una petita contribució.

(inspirat per l’amic Toni: te amo, poeta!)

És tant obvi des de la psicologia que el que ens diuen-insulten-matxaquen és de fet un reflex del que ells porten dins… Tant obvi que em feia mandra parlar-ne.

Tota una campanya electoral sentint: “nazis!”… doncs és el que són els que ho diuen.

“Corrumptos, manipuladores”… és el que són els que ens veuen així.

“Es imposible! no cabe en una mente moderna”… vol que que sospita que sigui possible i modern, però l’aterra pensar-ho; no sigui que en realitat hom s’adoni que l’estat aguanta un tinglado.

“antidemocratas, pancatalanes, imperialistas”… no mostra més que el que porten dins (tot i que ho tinguin arraconat a l’inconscient, a les fosques, perquè només volen mostrar la seva cara més homologable  a Europa)

És tant obvi que quan m’insulta algú al FB se’m queda ben classificat, i no perdo el temps contestant sobre el que serà incapaç de veure’s. Però avui l’amic Juanjo explica molt bé el mecanisme (estalvia la feina de reexplicar-m’ho), així que ho reprodueixo aquí:

<<Ahora que tengo un rato para pensar y habiendo visto en el muro, lo fácil que es para tí escribir o pegar un comentario despectivo sobre los que no piensan como tú, o aliarte con los que defienden lo que tú piensas, a pesar que lo hagan con barbaridades, quiero decirte que la personalidad humana funciona, básicamente, mediante dos mecanismos: la PROYECCIÓN, mediante el cual situamos fuera de nosotros lo peor de nosotros mismos y así generamos algo que, en realidad, no existe y que llamamos EL OTRO; y la IDENTIFICACIÓN, mediante el cual nos anulamos como individuos y nos diluimos en un grupo sólo porque genera una corriente de pensamiento con la que parecemos comulgar ya que eso nos evita tener que pensar. Ante eso, que, por si no lo sabías, es intrínsecamente perverso, sólo me queda la esperanza que llegues a emprender la OBSERVACIÓN de tu ser para que pongas en marcha tu EMPATÍA o capacidad para ponerte en lugar del otro, que, como ya te he dicho, no existe, porque en el fondo eres TÚ MISMO.
Desde la diferencia, madre de la diversidad humana, un sincero abrazo.>>

Només insistir en el que 90% del que diem-veiem sobre l’altre no és més que projecció del nostre inconscient. El 90% o més! És a dir, no és la “realitat” de fora, és reflex del nostre interior. Ep! i com més emocional és l’opinió que ens mereix l’altre, més segur podem estar de que es tracta d’una projecció!

Que quan observem aquest mecanisme de la projecció en els altres és molt fàcil. De veritat! Què fàcil és veure en els altres com projecten lo seu en nosaltres! Què fàcil dir-li: “mira’t al mirall!”

Hi ha dites que es refereixen a aquest mecanisme: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Què fàcil veure-ho en els altres!

Però tant fàcil com és veure-ho en els altres, tant o més difícil és veure’ns ho en nosaltres mateixos! Que difícil. Sempre pensem que nosaltres sí veiem la realitat tal com és, però quasi sempre només veiem els nostres aprioris…. Mirem-nos al mirall! (nosaltres també!)

Si de veritat tinguéssim la força de mirar-nos al mirall, veuríem com l’altre el construïm nosaltres. Que anem de gatets per amagar que en una part també ens sentim lleons (però que no ens permetem que se’ns pugui veure res de lleó depredador). Observar-se i observar-se, amb sentit crític, des d’aquest coneixement, és la solució per poder tenir una percepció més adaptada a la realitat real.  Si ho vols veure més clar, mira Fidel Delgado:

https://www.facebook.com/practicamindfulness/videos/642276489250752/?fref=nf

Per altra part, també m’agrada considerar que aquest joc de le projeccions, en ser en tots sentits -jo cap a tu, tu cap a mi- ens dóna l’oportunitat de d’ajuda mútua, fent cadascú de mirall de l’altre. Així Catalunya fa de mirall a Espanya (tard o d’hora haurà de baixar del burro i veure quin tinglado té muntat i a qui beneficia); i Espanya fa de mirall a Catalunya (de moment ens ha fet tota la por que ha pogut i ens ha permès que mirem la por cara a cara…i l’hem superat… els únics del “seny” (és a dir, porucs) s’han quedat a les portes del Parlament). I la festa dels miralls segueix!

Un exemple per acabar. Em flipa aquesta repentina obsessió amb la corrupció, percebent-la socialment com el pitjor dels mals, el més abominable, del que cal fugir-ne com de la peste… Com pot ser en un país on si pots pagues factures sense iva, tires les escombreries on vols si no et veu ningú, t’apuntaries a un “pelotazo” si l’estafat fos tonto… com pot ser, ara, tant de fàstic amb la corrupció? com pot ser tanta desproporció, posant en el mateix sac qui contracta l’assessor del partit, com al que ha cobrat el 3% de tota l’obra pública? …. Doncs m’ho explico així: per enveja (el pecat capital d’Espanya, Catalunya també. Doncs, si hom es mirés dins, es veuria com un “pícaro“, disposat a tenir més que l’altre al preu que sigui, robant si pot i si no tingués conseqüència. I com que no ens volem veure amb aquesta cara tant lletja, l’enterrem a l’ombra. Però automàticament la veiem en els altres: tothom és corrupte! Però nosaltres som angelicals, purs, immaculats!… els corruptes són els altres. I així, som fàcilment manipulables pel poder: la forma més fàcil d’eliminar un adversari és acusar-lo (fals, cert, o mig cert) de corrupte. Queda cremat! Tota defensa serà inútil, la sentència és automàtica en aquest tema. Ell totalment negre, per poder sentir-me jo totalment blanc. Fixem-nos que qui més denúncia la corrupció sol ser un campió de la corrupció (encara no descobert). Sap que ho té fàcil manipular-nos en això.

Si de veritat qui critica tant en Pujol es mirés al mirall, també es veuria en algun aspecte corruptible. Hi hauria més proporcionalitat en aquest cas. No seria diana de tanta projecció massiva, col.lectiva… a qui se li fa carregar tot el pecat col.lectiu per a que cadascú pugui veure’s immaculat i estalviar-se l’esforç cognitiu de coherència. (Ufff! quin treball!). Així quan tornis a pagar una factura sense iva pots seguir dissociant: el “dolent” de torn és el corrupte, i jo puc sentir-me un àngel.

Paisos més avançants i madurs en aquest tema no parlen de “lucha contra la corrupción”, de “erradicar la corrupció”. No tenen discursos de blanc i negre. Parlen amb més saviesa de “gestió del risc de corrupció”; en el sentit de que tothom se sap -sense dissociació- amb alguna corruptela, però que per defensar l’interès públic es posen mecanismes proporcionats al dit interès -la transparència per exemple- per incentivar una conducte honrada generalitzada. I qui no sigui prou honrat, una sanció proporcionada (no una crucifixió ni estigma de per vida).  Com es fa per exemple amb la disciplina de trànsit, que avui ja és un sistema assenyat, proporcionat i madur (t’enganxen amb una copa de més, pagues la multa, et treuen les ganes de tornar-hi, i no passa res…. llevat que vulguis escatimar-ho per allò de “vostè no sap amb qui està parlant!”… però aquest és un altre tema)

1. 27S: amb una majoria d’escons independentista hem guanyat un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l’acumulació de forces. L’acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L’independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l’àrea metropolitana…). I també en consolidar-se com l’eix real de canvi, com a “revolució”… ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L’èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim “18 mesos” per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

• –       en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d’entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
• –       Sumate està fent la part més difícil d’aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge.
• –       alhora que caldrà contrarestant la previsible “oferta” que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d’acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l’Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l’Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d’Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S’ha d’entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l’ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més “fractura” que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s’esperés que hom s’hagués d’identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s’estigués exclòs d’alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d’inferioritat i rigidesa, de l’ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l’ombra l’arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s’intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya… però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l’independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s’ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l’ATLL.