Objectiu Shambhala

Tenia 17 anys quan em vaig organitzar per primer cop i 20 quan va morir Franco; encara en recordo alguns aprenentatges que són d’utilitat:

1. Les detencions i la policia eren omnipresents sempre, una mica més quan hi havia estat d’execepció. Però amb tot això mai vam fer del dol una política. La política era per a les lluites diaries contra lews injustícies del franquisme, pel dret a vaga, per la llibertat-aministia-estut d’autonomia… Mai era política antirepressiva o per estovar la repressió. La policia feia la seva feina, nosaltres la nostra i la clau era no creuar-nos mai. Això no vol dir que en cas d’una onada repressiva no es canalitzés la ràbia i la indignació al carrer. Eren paràtesis compensadors. Puntalment per podia fer política del dol, però del dol no se’n feia una política, i això no és un oblidar-se dels empresonats ni insolidaritat.
2. Quan un polític era detingut, automàticament era desorganitzat, retirat de qualsevol càrrec o responsabilitat que tingués. Hom entenia -l’interessat/da també- que ja estava amortitzat, era una baixa entre tantes, i que havia de centrar-se en la seva defensa i supervivència d’ell o ella i família. D’altra manera, qualsevol posicionament polític era sospitòs d’estar condicionat per la respressió i/o solucions personals. Al mateix temps, ser víctima no representava cap mèrit polític especial.
3. Les organitzacions polítiques i les de solidaritat tenien estructures totalment independents. No interactuaven entre elles ni compartien persones. Qui es dedicava a la solidaritat (advocats, capellans, empresaris…) no estava organitzat políticament ni se li volia. Per res es posavaen en risc fent activitat política. Si les organitzacions polítiques no s’estaven al carrer, no es mostraven les persones, no se sabien ni noms ni cares, és a dir, eren clandestines; les de solidarietat, pel contrari, eren persones conegudes que anaven amb la cara descoberta, amb cert prestigi social i moral, però no posicionades políticament (fins i tot podien semblar ‘amigues del règim’)
4. Els espais de llibertat eren conquestes polítiques que no es posaven en risc (s’ajustaven a la llei tant com calgués per no ser reprimits) ni se’ls exigia exemplaritat o ocupar la primera fila de les confrontacions (p.ex. algunes parròquies, escoltisme, alguns col.legis professionals o cambres, algunes facultats, els ‘tercios familiares’ d’ajuntaments, enllaços sindicals, etc.). Pel contrari, ere una reraguada necessària i respectada. Als pas que anem la Generalitat, escoles, universitats, cambres, entitats cíviques seran espais de llibertat a preservar. Per exemple, si algú creu que és imprescindible que hi hagi un llaç groc a la pl. de St. Jaume, anem-hi a torns a sostenir-lo amb la nostra mà, però veig tonto posar en risc la Presidència de la Generalitat; de fet li estaríem demanant que ens supleixi. Ens és més útil presevant-se com espai de catalanitat. La confrontació i desobediència és pels activistes polítics, pel poble.

“Ni la història la fem nosaltres” ni la història es fa sense nosaltres, “és la història la que ens fa a nosaltres”: és del llegat de Martin Luther King. Penso que és per la manca d’aquesta perspectiva que en els moments en que la història passa per un túnel, hom se sent frustrat, comença a buscar traïdors, puja la mala llet…

En aquest sentit, la bona perspectiva seria preguntar-se: “què espera la història de mi aquí i ara?”  Així, per respondre-ho, ens cal mirar de lluny la història per saber quin és el moviment que ara està manifestant.

De moment, el millor relat que he vist al respecte es refereix a l’imperi. Es pot resumir així:

1. Espanya és el que resta de l’imperi castellà. Va començar amb els reis catòlics, amb el lideratge castellà, la decadència de la Corona d’Aragó i la dominació d’altres pobles perifèrics. El caràcter castellà va imprimir el de l’imperi a base d’hidalgos conqueridors intolerants a la diversitat.
2. Ara l’imperi arriba a la fase final de liquidació. Tot té un final, els pobles i els imperis també. Aquest, ja no aporta progrés ni seguretat, és decadència sense projecte, que en contacte amb altres imperis contemporanis en fase expansiva (la ‘nova ruta de la seda’ de Xina, la UE d’Alemània, la expansió Russa…) opta per tancar-se.
3. El seu “desafio catalan” és més conseqüència que causa de la crisi de l’imperi castellà. Això no treu que els serveixi de cortina de fum per dissimular el negoci que és l’Estat, les causes del dèficit i el deute davant dels deutors, i similars. De fet, fa temps que l’Estat està al servei d’una casta extractiva.
4. El millor de la internacionalització del cas dels catalans és entrar en l’òrbita de l’imperi alemany, o ordre europeu en reestructuració, que pot resoldre el conflicte tot respectant-nos com a poble.
5. Per tant, en aquest context l’estratègia exitosa seria:
   1. L’afirmativa, com s’ha fet des de la Renaixença: estructures nacionals, competitivitat econòmica, innovació social… la desobediència o la sedició no és imprescindible, només és qüestió cost-benefici, perquè la degradació d’Espanya seguirà. Nosaltres no fem la història però la història no es fa sense nosaltres! Sobretot cal desacomplexar-nos: admetre’ns com a sotmesos però no com a dominats, descolonitzar-nos mentalment.
   2. Potenciar les contradiccions de l’imperi (l’Estat) com a part de la crisi que som. Fonamentalment contraposant persones a territori: domocràcia o ‘unidad’.
   3. Europeisme: per l’Europa dels pobles. Mirar cap a Alemanya.
   4. Afinar el relat. Avui els conflictes es guanyen amb relat i democràcia. Estem guanyant mercès a passar d’un relat autonomista (‘Espanya, nació de nacions’) a de sobiranista, avui hegemònic, tan punt l’imperi mostrà la crisi. Però crec que cal afinar-lo incorporant-hi aquesta perspectiva.

Perquè la part del relat que veig més vacil·lant, inclòs al president Torra, és la de ‘què és Catalunya’? És català tothom que viu i treballa a Catalunya? O hi ha ciutadans a Catalunya que no són catalans? Si no vols ser-ho ets igualment català? Ciutadà de Catalunya ho és sens dubte, però pertany al ‘poble català’? Hom pot tenir diverses identitats i ser català -ser del poble català-  però només hi ha un poble a Catalunya? ‘Catalunya un sol poble’ és més que un eslògan? La perspectiva de l’imperi ens ofereix mirar-nos amb tres categories polítiques:

1. El poble sotmès, amb una part insurgent (avui hegemònica a Catalunya: és la que va guanyar l’1 O). És la que té un relat descolonitzat. Ara ja és el republicà,
2. i una part dominada, amb relat colonitzat. Té poc pes, perquè els seus amos estan en crisi, sense projecte; poden parlar de ‘terceres vies’ però no passen de la retòrica. Han comprat el marc mental dels amos i procuren ‘traduir-lo’ per atraure els insurgents,, que consideren poc realistes.
3. Junt als colonitzadors, en general del poble castellà, instal.lats però no adaptats a Catalunya, espantats i defensant els seus privilegis (sobretot de la llengua). Intenta impossar-nos el seu relat espanyolista. La majoria ‘colonitzen’ de bona fe, amb poca consciència dels seus efectes assimiladors; entenen ‘normal’ el seu Estat i la subordinació de tot a allò ‘espanyol’. Però els que més es fan notar -tot i ser minoria- són els cínics: els que volen la submissió catalana i ens diuen que és pel ‘nostre bé’.

És a dir, el poble no el fa ni una ètnia, ni una llengua, ni unes classes socials, ni… Un poble és un marc mental que s’explicita amb un relat. Aquest marc està a l’inconscient col·lectiu del poble, que avui es reprodueix sobretot amb la comunicació social i l’educació. Per això la crisi de l’imperi és sobretot l’intent d’imposar-nos el seu relat (Constitució, legalitat…) i té per camp de batalla TV3 i l’escola catalana.

Així els grups polítics agents -els que estan protagonitzant la història- els conformen els relats que practiquen; no altra cosa. Socialment els tres són grups transversals. Cada grup viu en la seva bombolla perceptiva-comunicativa, la pròpia del seu relat (la qual cosa no treu que hi hagi bombolles més properes a la realitat i al sentit de la història que d’altres). Des de cada bombolla es pot veure les altres, si són més o menys realistes, però hom és cec a la pròpia. Així, un colonitzador és cec a l’imperi: no el veu, el negarà sempre, dirà que ‘tots som iguals’, que el sentit comú i la normalitat són a la seva banda.

I ja se sap que el que no vols veure de tu ho projectes sobre els altres. I com més vehemència hi posis més projecció és. Així, no és casual que -p.ex.- sigui des de les posicions més colonitzadores des d’on es critiqui de supremacites als insurgents.

En qualsevol cas, per afinar el relat sobiranista aquestes tres categories crec que són més útils que les binaries del curt termini: independentistes vs unionistes; catalanistes vs espanyolistes.

És útil perquè permet mirar el relat colonitzat com aquell en retrocés que, a mesure que la història polaritzi els relats en conflicte, finalment adoptarà l’hegemònic. La història sempre evoluciona de conflicte en conflicte. Vull dir que consignes com ‘eixamplar la base’ no es fa frenant sinó accentuant el conflicte. Això no treu que des de l’insurgent hi negocii un estadi nacional transitori que acosti la república. Sense por, en una situació de liquidació de l’imperi, p.ex, un estatut republicà amb sobirania fiscal no és una renúncia a la independència, és accentuar la crisi de l’imperi. Tampoc treu que ens centrem en l’objectiu de la república.

Alhora, el relat colonitzador va quedant segrestat per l’extrema dreta. Es pot aïllar amb cordó sanitari dels demòcrates. A final haurà d’adaptar-se o retirar-se al seu poble. En qualsevol de les sortides el respecte democràtic, la justícia i la cordialitat facilitarà el procés.

Per tant, què és el ‘poble català’? (Poble: col·lectivitat de pertinença que es reconeix a si mateixa, amb un inconscient, caràcter i intel·ligència col·lectiva propis).  

Provo de dir que n’és tothom que viu i treballa a Catalunya i vol ser català, tant si només se sent català o se sent també d’altres identitats (castellà, andalús, anglès, magrebí, gitano, etc.), i parli el que parli mentre entengui -o vulgui entendre- el català. Una bona part dels nostres conciutadans són del poble veí, simplement perquè no volen ser d’aquest, a la qual cosa hi tenen tot el dret, el mateix que nosaltres de ser catalans.

Afegeixo que el poble català, aquell col·lectiu que es va experimentar a si mateix l’1 O, té l’avantatge de ser històricament l’originari del territori. És el que, malgrat tot, té la matriu més arrelada sobre la que integrar les aportacions d’altres identitats. És un avantatge del que no gaudeixen els castellans del relat colonitzador, que en defensar la seva espanyolitat  la fossilitzen (p.ex. per la condemna del toreig dels animalites se senten atacants i regressionen a una suposada essència cultural)

Com a poble farem bé de continuar essent oberts, integradors, acollidors com a terra de pas que som (tenim el pont com a arquetip)… i molt pacients, amb la tranquil·litat que dona saber que com a poble estem ‘salvats’ -crec-, que la història que corre és de fragmentació i va a favor nostre. En mons de màxima fragmentació (o diversitat) és dona la màxima creativitat, harmonia i resiliència. Tot el contrari del que resulta de mantenir unitats caduques. Els països més competitius avui -a la societat de la informació- són els petits, d’un poble que té un estat propi, a mida; amb societats diverses, mestisses, obertes i integradores; políticament plurals i democràtiques.

En el túnel del procés

Des del 155 l’Estat ha recuperat la iniciativa que no tenia des de l’inici del procés. En aquest parèntesi fins al 21D el sobiranisme sembla astorat mentre va encaixant explicacions, però el sento igual de determinat -no conec ningú que hagi canviat el sentit del seu vot- mentre va recomponent el relat amb els fets de l’octubre. Sort que es va proclamar la república: ara n’és el punt partida!

Per explicar-nos què hem fet i on som, primer ens cal perspectiva: Catalunya i Espanya s’estan diferenciant. És un joc a dos: qualsevol cosa que faci cadascuna de les parts és una contribució al mutu distanciament. No és que cap part sigui millor o pitjor que l’altra, és com l’aigua i l’oli.. L’imperi que vol mantenir Espanya (la metròpoli castellana) està en fase de fragmentació final. (Acabarà quan tots els pobles membres es reconeguin mútuament la sobirania). La fragmentació és tant bona, normal i creativa com en el seu dia ho va ser l’aglomeració de l’imperi, iniciada per Ferran el Catòlic.  Sigui quina sigui la correlació de forces de les parts, la fragmentació l’entenc irreversible (tot són cicles, és inútil resistir-s’hi o “construir ponts”).

Per la seva part, Catalunya emergeix com a poble (o nació). Necessita sobirania per sobreviure i ja no li val ser part d’un altre, ni terceres vies, plurinacionalitats, multiculturalismes cosmopolites o com se’n vulgui dir. L’odi que percep d’Espanya, tots els intents d’assimilar-la, no fa més que cohesionar-la com a poble. Del joc, ens toca la part emergent, subversiva, innovadora, ingènua, proactiva.

A la part espanyola també la cohesiona “el desafio catalán”. Com a metropoli que és, li toca el joc de resistir-se, involucionar. Pel que té d”hidalgos’, és lògica l’arrogància, l’autoritarisme, amb la violència que calgui… tot supeditat a la unitat territorial. La democràcia és instrumental, l’essencial és el territori. Ha cohesionat fins i tot els de Podemos. El 155 té suport popular a costa de la decència i la democràcia. Ara, si es treu la cuirassa del 155,  està en pànic, reacciona amb odi i el projecte a l’altra part. Acusa a “ellos” d’haver despertat el feixisme, però en realitat el que s’ha despertat és el seu imperialisme més genuí.

Cada part viu en la seva bombolla perceptiva. El que ha canviat és que ja no tenen res en comú. A la catalana ja és hegemònica la sobirania; el relat és el de la democràcia; distingeix entre catalans i espanyols. A l’espanyola l’hegemonia -que la voldrien imposar- és la de l’imperi, intacta des del franquisme; el relat és el legalista; distingeix entre independentistes (‘anormals’, adoctrinats…) i no independentistes.

Entre les dues parts hi ha “equidistantans“. Estan en retrocés perquè la fragmentació poloritza. Ha passat el seu temps. Són nostàlgics del pacte constitucional, els de les terceres vies que fa uns anys havien tingut l’hegemonia, els que demanen ponts i diàleg (quan Catalunya actua, no quan ho fa l’Estat), els que pensen que hi ha una ‘fractura’ que no hi era abans i volen sargir-la a costa que la part emergent renunciï a l’emancipació, torni a l’autonomisme i estalviar-se que la meitat espanyola de la societat hagi de considerar que viu a casa d’un altre poble (són benvinguts com a conciutadans, poden ser catalans si volen, sense renunciar a res, llevat de colonitzar -conscientment o inconscient- la qual cosa succeeix quan es dona per suposat que la seva cultura -l’espanyola- és la normativa, en comptes d’adaptar-se a l’originaria (tot fent-la evolucionar amb la seva aportació, però amb l’arrel d’aquí)). És a dir, de fet fan joc de l’statu quo. Per això són al·lèrgics a categories com la de ‘poble’ o ‘nacionalisme’; per ells només hi ha la ‘societat’, que agrega individus i grups d’igual jerarquia, perquè ja els està bé l’hegemonia invisible que deriva de la metròpoli. Són els que denuncien que a Catalunya hi ha ciutadans de primera (els catalans) i de segona (ells), projectant sobre els primers la seva jerarquia mental: la cultura espanyola és superior, són tontos els catalans que es ‘tanquen’ en la seva, el nacionalisme empobreix (ells poden ‘estalviar-se’ ser nacionalista, sempre ho són els altres).

Què hem fet?

A Catalunya ja es sap que l’actor principal és el poble articulat per organitzacions cíviques (impossible que ho admeti el relat d’Espanya perquè seria reconèixer que hi ha un poble a part de l’espanyol). S’ha polititzat en pocs anys, està en mobilització permanent, sobre la base de la il·lusió que la independència és possible, perquè d’altra manera no s’hauria aixecat del sofà, perquè li toca la subversió de l’statu quo. Ha necessitat autoil·lusionar-se, alhora que les noves generacions han explorat els límits del règim del 78 (ara -se’n fan creus- ja el coneixen com els que vam viure el franquisme). Ara ja entenem tots que el 155 és el règim normal espanyol: des de 1714 Catalunya ha estat més anys sota règims d’excepció que de llibertat. Els 30 anys de pacte constitucional (1978-2010) -quan ni l’estat es podia imposar ni podia fer-ho una autonomia- no han estat més que una treva al projecte liberal (s.XIX) d’assimilar tots els pobles ibèrics sota l’estat de la casta imperial castellana.

Crec que l”autocrítica’ que ens cal comença per entendre que necessitàvem l’autoil·lusió mobilitzadora popular: els ‘fulls de ruta’ a la independència. Hem ‘comprat’ el que necessitàvem per moure’ns. No ens ha de fer cap vergonya.

Aquests fulls els hem concebut amb una via èpica (confrontació al carrer, ocupacions per defensar les estructures d’estat amb no violència), concordant amb la idea que l’Estat té algun límit i, si no, en té la UE.

Doncs bé, diria que fins al moment hem après que no hi ha tals límits (almenys els imaginats) i que nosaltres sí que volem limitar l’èpica (no volem un camí amb morts). Per això, tal com va dir el president a Brussel·les, només volem avançar per la ‘via pacifista’ i sobre la base de la declaració de la república.

No tenim un imaginari de què vol dir ‘pacifista’ ni he sentit ningú que en detalli contingut, però…. què es podria fer?

Algunes propostes per al proper full de ruta

El més important és que si encara necessitem full de ruta, només n’hi hagi un. Un únic full consensuat amb totes les entitats cíviques i partits republicans, format més per estratègies i actituds que per fites i terminis. Al respecte em van venint algunes idees que apunto aquí al vol:

• Per començar, cal insistir molt a agafar perspectiva: l’imperi està en fase de fragmentació, hem d’entendre que ens estem descolonitzant (primer mentalment), que en el marc europeu i en la societat de la informació no hi ha models de descolonització útils, que la guerra és sobretot informativa i financera, que a Europa el líder emergent és Alemanya… I crec que aquesta perspectiva la necessiten igual a Espanya: reconèixer-se metròpoli imperial, Castella nació colonitzada a la seva manera per l’ús supremacista que l’Estat en fa… tanta energia malgastada en la “unidad de destino en lo universal” en comptes que Castella fos Castella i prou. Per ara pocs intel·lectuals veuen l’imperi, la majoria són cecs.

• Tot i estar dolguts amb la UE, el projecte europeu és part del català. Tot i que ara les elits decadents -no les creatives- són les que hi manen i fan pinya amb la casta espanyola, la idea fundacional de la UE és ben nostra, també fundada sobre els morts de la Guerra Civil. Per això crec que no es pot jugar a un referèndum per ser-hi, al contrari, hem de jugar a fer créixer en paral·lel una Europa dels pobles. A les europees de 2019 el front republicà ens hi hem de presentar amb un projecte autònom dels partits que suporten aquestes elits. Hem de participar en un moviment polític paneuropeu de pobles. Per ara el moviment de Varufakis a Catalunya està ‘espanyacentrat’. Per experiència ens cal una Europa que reguli els referèndums, inclosos els d’autodeterminació, una instància europea de recursos de constitucionalitat, una garantia efectiva de la independència dels poders judicials (jutjar els jutges!), etc.

• Necessitem un front republicà, amb els seus fulls de ruta unitaris, igualment generats dels del poble. La república ha d’integrar els 150.000 que votant “no independència” van desafiar l’estat l’1 O. Però ara que ja tenim un poble dempeus, ja no ens cal que tinguin més calendaris ni promeses il·lusionants però poc pràctiques. Sobretot han de plantar cara! Per dignitat, sense complexos de ser el que som, sense por, sense odi, sense perdre l’alegria il·lusionada. Si anem per la via pacifista que no ens faci tebis… amb el que portem de procés hem superat la por -la nostrada covardia- però això ho hem de convertir amb la nostra força, encara que pugui durar anys… no perdem l’hegemonia que ens hem guanyat a Catalunya. Totes les imposicions han de rebre resposta des del nostre relat: res d’acomodar-lo, res de pactar simulacions.

• Aquest fulls també han de parlar de les estructures d’estat que poden cabre en un estat autonòmic en regressió, i alhora d’estructures nacionals supletòries a impulsar des del poble: energia al marge de les elèctriques, banca popular, convertir TV3 en cooperativa de consum (no més mitjans de comunicació públics, ni ara ni mai), relacions exteriors privades… treure del sector públic tot el que pugui funcionar millor des dels procomuns.

• Cal centrar el que resti de Generalitat en l’economia, sempre que les institucions econòmiques -públiques i privades- es diferenciïn de les espanyoles. Un pacte fiscal com el basc, sempre que permeti la recaptació directe de contribucions i informació, hauria d’estar en el full de ruta (no és un pas enrere, és un rajol més).

• Centrar-nos la societat catalana en la cultura i la informació (la llengua primer), garantir-hi la llibertat, obrir-la i alhora que diferenciant-la bé. Ens ho haurem de pagar, però almenys evitar ‘catanyolades’.

• En educació no hauríem de justificar-nos sobre si s’adoctrina, al contrari, cal clarir que l’escola catalana fa nens catalans com l’escola espanyola en fa d’espanyols. El que volen és que la catalana faci espanyols, tot i que l’entorn és el català.

• També cal centrar-nos en l’acollida de nouvinguts. Els necessitem alhora que hem de contrarestar l’espanyolització que imposa l’hegemonia castellana. També ens ho haurem de pagar… p.ex. reassignant recursos: quin sentit té dedicar ‘la Marató’ a la medicina si primer cal acollir?

• Passar del marc ‘independentista’ al marc ‘republicà’. Per començar, els catalans crec que ja no hem de celebrar més la diada nacional l’11 S, el que ens mereixem ara és el 27 O: som república! Quan ens puguem donar una constitució pròpia ja decidirem quin ha de ser la diada de la república; per ara tots els números apunten a l’1 d’octubre.

Hi ha molt per discutir, molt per resistir i per fer, tant si es guanyen com si es perden les eleccions del 21D. Ampliem la perspectiva i adonem-nos que els que anem a favor de la història som els sobiranistes, tot i que no es vegi la llum al final del túnel. Passi el que passi la fragmentació segueix.

Quina diferència hi ha entre un imperi i una nació sobirana? Per l’imperi la democràcia i la llei són instrumentals, allò fundacional és el territori, la qüestió territorial; per a una nació sobirana el territori no arriba a tema polític, allò fundacional avui és la democràcia.

Hi ha imperis fundats en la democràcia? sí, Canadà i Gran Bretanya ho són perquè tenen uns estats que han passat per una revolució triomfant que els va constituir de baix a dalt.

Un imperi acaba quan tots els pobles membres almenys es reconeixen mútuament la sobirania de cadascú, i pot ser que el poble central acabi caminant sol, o assimilant qui vulgui seguir-lo en el camí; és a dir: cap problema amb el dret a l’autodeterminació.

Per això no entenc a un demòcrata que reconeixeria el dret a l’autodeterminació, com el venerable Julio Anguita (Podemos), que pensi com a ideal amb la “Espanya, nación de naciones”.  És un oxímoron, un lio… total per evitar-se reconèixer Espanya com un imperi (en fase final). Ha d’imaginar-se en primer pla que el procés el porten de dalt a baix les antigues elits de la Lliga de Cambó (CiU) que pacten un procés per tapar-se les vergonyes mútuament amb les de Madrid. També té com a premissa fantasiosa que si Castella reconeixes la sobirania dels pobles perifèrics, aquests tindrien algun interès en tenir un estat (estats associats?) conjunt.

No. Avui, aquí estant, és és atractiu anar pel camí d’una unió europea de pobles sobirans, fins i tot en la versió pervertida actual de la UE. Amb internet, aeroports i la OTAN, ja no li veig sentit mantenir un imperi ibèric decadent, sempre dominat per una oligarquia extractiva que fa 500 anys que impedeix qualsevol constitució de baix a dalt.

1. Tot el que puja baixa. El que comença acaba. Així evolucionem.
Quan va acabar l’imperi castellà (ara dit ‘espanyol’)? No se sap perquè no ha acabat.
Un imperi acaba quan tots els seus pobles components queden lliures, cadascú pel seu camí, o lliurement acompanyant-se -d’igual a igual- pel mateix camí acordat, o integrant-se en un nou imperi (millor un de respectuós i democràtic, tipus UE, oi?). És a dir, cada element té reconegut el dret d’autodeterminar-se per part dels altres. Per això l’imperi espanyol encara no ha acabat. Hi ha pobles -ara dits comunitats autònomes perifèriques- sense drets sobirans, establerts com a parts d’un tot ‘inidivisible’ definit per la metròpoli castellana.
Ara Espanya és un imperi en descomposició. Té parts del seu estat que volen estat propi.
De la mateixa manera que quan es va formar l’imperi tot vent li anava a favor, amb poc temps ajunta al voltant d’una metròpoli central tot una colla de pobles que progressen -o no- pel fet de seguir el seu lideratge central, un nou ordre imperial que fa evolucionar. D’aquesta mateix manera, quan entra en fase de dissolució -perquè res és etern- faci el que faci la metròpoli tot li surt malament. Un imperi acaba, com un matrimoni, perquè a cadascú li va millor per separat.
Tot el que planifica Madrid per acabar amb el procés li va sortint malament i no fan altra cosa que engreixar-lo. Al procés cap a l’alliberament nacional sembla anar amb el vent a favor. És més, diria que el procés, que en essència és una presa de consciència i una voluntat, necessita de l’oposició de Madrid. Perquè es pren consciència per contrast.

2. Res pots fer tu per canviar, però sense tu no hi ha canvi.
Aquesta paradoxa és agradable viure-la quan al procés col.lectiu el vent li va a favor. És que el no entenen a Madrid: només poden concebre que siguem una ‘turba amaestrada’, manipulats per uns malvats independentistes. Com pot ser que ells, a Madrid, amb tots els plans i polítiques coordinades per poders reals com l’Ibex-35, no aconsegueixin res, els surti el tir per la culata? i a Catalunya tot surt bé, amb organitzacions tant simples i transparents com l’ANC-OC-AMI, Junts pel Sí i la CUP, que no fan altra cosa que estar al servei d’un moviment polític transversal -el que els teòrics han definit com a ‘el poble’- que sembla ser d’una intel·ligència col.lectiva, distribuïda, que actua sobretot a traves de l’inconscient col.lectiu, vers a una autoconsciència nacional en procés d’emancipació, a través d’idees catalitzadores universals, simples, clares: democràcia, votar, república… com pot ser? És a dir, “jo” (o tu, o ell) no pinto res en el procés, té vida pròpia, però sense la meva (teva) participació res canviaria.
L’avantatge del procés és que no està teledirigit, és viu, és permeable al que flueix per l’inconscient col.lectiu. El desavantatge del búnquer espanyolista és que es creuen les seves pròpies mentides, amb el que creen una bombolla autoperceptiva que els allunya de la realitat fluida que es viu a política catalana. No entenen res, només veuen el que tenen dins, rígidament preconcebut: constitució sagrada, monarquia intocable, ‘unidad nacional’, control mediàtic, cobdícia financera, capitalisme extractiu. Com més viuen dins la seva bombolla, més la caguen i millor li va al procés català.
Per tant, paradoxalment, no cal que un (tu, jo, ell…) ‘faci’ res!
Repeteixo. El moviment és evolutiu: hi és igualment facis el que facis, independent de les voluntats individuals, alimentat per una part per la dita ‘intel·ligència distribuïda’, i per altra -per contrast- pel mal-fer de la metròpoli. Però tot i que el procés nacional no el ‘dirigeix’ ningú (això només es pot entendre a Catalunya, vivint el procés des de dins) sense l’actuació concreta de cadascun dels catalans res canviaria. És a dir, a tall d’exemple, el referèndum sembla inevitable, tots els fets semblen empènyer cap aquesta direcció, però sense el vot de cadascú no hi haurà referèndum. Simplement només cal que cadascú faci el que li pertoqui dins el que arriba fluidament a través de l’inconscient col.lectiu (metàfora de la dita ‘intel·ligència distribuïda’).

3. Tal fas, tal recolliràs; o les moltes maneres de referir-se a la llei de la causa-efecte que els orientals en diuen “karma”.
Com a col.lectivitat, Castella no pot evitar que els pobles que va aplegar al seu voltant fa segles, ara, vagin volant pel seu cantó, com no pot evitar que això succeeixi a la ‘manera espanyola’, a contracor, amb brega, amb indignitat. Han de tastar el brou que s’han guanyat amb la seva història (com nosaltres amb la nostra). L’imperi es va formar per a que una àrida “meseta” ibèrica visqués a costa de la seva perifèria fèrtil per dret de conquesta. I així és com s’ha desfet i es va desfent. Tot és viscut per Madrid com una pèrdua, un ‘desafio’ innegociable, com independències ‘contra-natura’ indignes… després que han reaccionat sempre amb negació i indignitat a qualsevol intent mínim d’autogovern. Només ells poden saber què ens és bo i què no! Així van perdre les colònies d’ultramar, i ara van perdent les peninsulars, pel tracta colonial que donen a les comunitat perifèriques. Castella ha estat guerrera i només sap tractar guerrejant, o tot o res, com una amputació.
Madrid no és Londres. No pot evitar ignorar que podria fer-ho d’una altra manera… i potser guanyaria (?), com va fer el govern anglès amb Escòcia. El centre ibèric són pobles guerrers, de conqueridors i hidalgos rendistes; i els perifèrics són pobles oberts, comerciants, fenicis. Ningú pot evitar que la geografia marqui els respectius inconscients col.lectius.

4. Qui hi és primer va primer, o l’ordre sistèmic de la pertinença: tothom té el mateix dret a pertànyer, però qui hi pertany abans té més rang.
És admirable la transversalitat del procés. I és admirable el comportament passiu dels conciutadans que se senten espanyols. Tot i els intents de Ciudadanos i Podemos de dividir el poble per origens, tot presentant-se ells com a els defensor dels espanyols, que volen evitar que els ‘separatistas rompan España’, la major part de la població immigrada o ja s’ha integrada i és tant catalana com la que més, o no intervenen. S’ho miren de lluny. Òbviament els seria més còmode no haver de canviar de referent identitari, és a dir, ‘Espanya’ els ha permès immigrar sense passar per estrangers, alhora que els ha permès poder fer vida espanyola a Catalunya estant, evitar-se -si volien- l’esforç d’entendre la llengua del país d’acollida.
Crec que són minoria, diverses minories. Veuen inevitable, com els catalans, el procés d’emancipació. Els dol si s’identifiquen com a espanyols, però també entenen que la Espanya que vol assimilar Catalunya és inaguantable. També els dol ser considerats com peons involuntaris d’una colonització castellana, tot i que -òbviament- estimen i prioritzen la seva llengua.
Passa això perquè la majoria dels ‘nous catalans’ van immigrar per un simple mandat de progrés econòmic. Volien treball. El van trobar, van prosperar i no han tingut cap impediment per integrar-se a la societat d’acollida, diversificant-la, sense que ningú els obligui a renunciar al seu origen, si no la primera sí la segona generació.
Només els que van immigrar amb un doble mandant -conscient o inconscient- de progrés econòmic i d’assimilació espanyola han tingut problemes d’integració. Simplement no volen ser catalans. Són els pocs que viuen la sobirania catalana com un crim i s’alineen amb Madrid.
A aquests els desborda el procés si són demòcrates, d’esquerres o progressistes (que segurament ho són per viure a Catalunya). Han de negar les nacions. Per afavorir l’stato quo de la seva nació, neguen tota nació, són internacionalistes -diuen-, cosmopolites, avançats, etc. Paguen, com a mínim amb incongruències, el desordre sistèmic de no poder reconèixer quan van arribar ja hi havia una cultura i un idioma del territori, que ells no són primers, no són el refent, no són el normatiu. També comparteixen amb els d’esperit conqueridor el sentir-se humiliats si no són primer referent. A vegades he vist que no els incomoda els intents assimiladors que arriben de Madrid, tot i que també en són perjudicats.
Veurem en el referèndum quin pes tenen.

5. L’inconscient col.lectiu dominat per l’ombra col.lectiva, o com perdre el que vols retenir
Tant individualment com col.lectivament, l’ombra la generem nosaltres mateixos, amb tot allò que que forma part de nosaltres però que no volem ser, que neguem i rebutgem. Que només ens veiem com a ‘bona persona’, doncs tot allò de dolen que ho contradiu ho tanquem al soterrani de la psique com a ombra. I és obvi que tothom té de bo i de dolent; tothom crea la seva ombra. Així cadascú crea el seu destí.
Això seria anecdòtic si no fos per tres característiques que té l’ombra:
1r, És mentida, tots som bons i dolents, covards i valents, demòcrata i feixista… som els dos pols de qualsevol tret; més o menys, però cadascú té almenys una mica de cada pol. I la consciència tendeix a la veritat, a ser conscient de què es té de cada pol, a integrar-ho tot sota la seva llum; al consciència no vol res a l’ombra, a l’inconscient.
2n. L’ombra la tenim a l’inconscient, però fa el que pot pet emergir al conscient. I, aquí la gràcia, surt quan pot fer més mal, quan és inesperada. Saboteja. Un mateix es traeix. Fins el punt que quan es mostra l’ombra d’un altre pot ser còmic, però al subjecte no li fa cap gràcia el lapsus: si no preguntem-li a Rajoy quan sense voler, a la campanya del 27S, va dir allò de “… y la europea?“. Per tant, pots reprimir tant com puguis un tret teu, però tard ho d’hora, i segurament en el pitjor moment, et deixarà en evidència.
3r. Aquí el més punyent. El que tens a l’ombra perquè no vols veure’t ho projectes sobre l’altre, ho veus en els altres. Potser el 90% o més del que ‘observem’ en un altre no son més que projeccions nostres en els altres. I com més càrrega emocional tingui el tret que veiem en un altre més segurs podem estar de que es tracta d’una projecció.
Així quan llegim tota la catalanofòbia de la premsa de Madrid no em preocupa com ens veuen, observo com són ells en realitat, com els fem de mirall (si volguessin emmirallar-se, és clar). Quan ens tracten de nazis, d’excloents, de separar, estimbar-nos… veig com en són de feixistes els que ho diuen, d’intolerants a tot el que no sigui ells mateixos, d’evidenciar el que mai ha estat unit tot i que s’omplin la boca de la seva “unidad”, de desitjar reprimir-nos tot culpant-nos… Com més emoció posen presentant-se compulsivament com “una democràcia” i “la ley es para todos”, més mostren que són els franquistes de sempre i que la llei és el que els dóna la gana. Una defensa pot ser el “ni cas”, però personalment prefereixo observar-ho. I observar com van perdent els papers i insultant cada cop més. És que els domina la seva ombra inconscient.
Quan diuen que la culpa és dels catalans no fan més que projectar-nos la seva responsabilitat. La culpa serà dels catalans fins que no puguin trobar un nou subjecte a qui projectar la culpa… recordeu: la culpa de Cuba va ser d’EEUU, no?
A Catalunya ens toca ara fer-los de mirall, perquè vegin el que no volen veure (el conqueridor, l’hidalgo, el fatxa). Com ells ens fan de mirall a nosaltres, però això és un altre tema.
El procés no els a més que augmentar l’emocionalitat, però de moment no la consciència. Potser, com el 1898, no es miraran al mirall fins que no hagin perdut tot. El que és segur és que la darrera forma d’evolucionar del que no ho vol fer és perdre el que vol retenir!
Tot i així no és segur que prenguin consciència i vulguin reconèixer com els veiem. Però això al procés li va molt bé, assegura que la cagaran tant que ens ajudaran a emancipar-nos. De fet, la bombolla perceptiva del búnquer que els allunya de la realitat, no és més que un efecte de la seva ombra col.lectiva.

Procuro evitar la pregunta “què en penses?” perquè no vull respondre amb una frase tòpica de cortesia. Però avui no he pogut evitar-la. La he respost i m’he sorprès com:

Tot comença entenent el que vivim és la descomposició d’un imperi, per la simple  llei general de que tot el que comença acaba. Que el procés sobiranista català és més mèrit de la crisi d’Espanya, que és de descomposició. Segueix essent un estat sense nació, i com més intenta “crear-se” la “seva” nació (òbviament de matriu castellana) més rebuig genera, més inviable es fa. I no és tant mèrit -que també ho és- del moviment emancipador dels catalans. Per això l’essencial és la necessitat imperiosa d’un estat propi si Catalunya no vol deixar de ser.

Veig que les dinàmiques desimperialització (com el Brexit: ideal per a una Anglaterra que es queda soleta), com d’imperialització (una UE en crisis, tot esperant el lideratge desacomplexat d’Alemania), són inevitables, aclaparadores.

Aquí, en aquesta península, la dinàmica la segueix protagonitzant les dues espanyes: la “nacional” que està en procés d’aprendre allò que les tiranies -sempre presents, intentant, reinventant-se per a què tot segueix igual- han d’aprendre d’una manera o altra: que es perd allò que es reté. Trist per elles. Alliberador per a la resta. Inevitable com a joc,perquè és del que viuen; de les rendes extractives, inclòs immaterials.

I l’altra espanya resistint-se a entendre que o estan defensant l’entelèquia de l’espanya nacional que no volen ser, i l’extracció de rendes que diuen combatre, o entren en una espanyolitat que mai han pogut construir, que en el fons els desespanyolitza, i han d’anar fent el ridícul pel món fent-se el cosmopolita sense pertinences, desarrelats… això sí, en castellà! En bona part l’altra espanya és composta per no espanyols. Sense els no espanyols no té res a fer. Esperem que maduri de veritat, s’obri a negociar i endreci al calaix de les il·lusions la collonada de la seva “plurinacionalidad”.

I el “centre”? No és època de centres. Només té sentit quan socialment hi ha un paradigma central, majoritari. Però estem en època de transició de paradigmes, sense majories centrals; estem passant de l’industrial, modern, que sustenta el règim postfranquista, al postmodern, verd, els que van perdre la Guerra… no hi ha terme mig, ni aquí ni enlloc. Així que si Podemos intenta ‘centrar-se’, perd.

Tinc por que la seva avinença al dret a decidir ho sigui mentre no hi hagi decisió; per seguir veient-se com a ‘progres’, alternatius als ‘fatxes’, somiant que pot haver una Espanya democràtica. Però que si mai han d’escollir, escolliran l’espanya eterna, no la democràcia. No en va, a la Piràmide de Maslow, la necessitat de pertinença és més bàsica que la dels valors ideals dels Drets Humans. Per tant, amb altres matisos, l’aprenentatge inevitable és el mateix: perdre el que intentes retenir.

En realitat, els únics que podem ser demòcrates som els no espanyols, per necessitat!

Quin descans! S’ha acabat la continua renegociació per governar quan només hi ha en comú la independència. S’ha acabat l’agonia. 

M’alegra veure que el dia següent la major part de l’energia no  va a repartir-se culpes sinó a reformular el full de ruta. Ruta que només era de la Junts pel Si, pactada per dalt, i barrejant govern transitori amb constitució per fascicles. Tot perquè des d’un (in?)evitable indepecentrisme ens hem cregut el nostre propi relat: som la única solució, si no tenim majoria absoluta és perquè hi ha indecisos, és qüestió de temps i màrqueting (de promeses i fets, no de política) que s’ampliï la base social…. què hem de fer per “ampliar la base social”? etc. Confonent categories estadístiques amb objectius polítics, com un principiant de màrqueting.

Desitjo que l’ANC es revisi d’indepecentrisme. Amb aquest relat vam donar suport a una transició de 18 mesos (per “ampliar la base social” amb fets) sense coalició de govern, donant igual suport a Junts pel Sí i a la CUP, amb una llista electoral provisional sense estructura que no volia repetir eleccions, no reconèixer l’error, ni deixar governar als autonomistes.

Govern i procés constituent són dinàmiques diferents, cadascuna necessita els seus moments i formes. Per això, m’alegraria la formació d’un nou full de ruta comú de la majoria social que realment hi ha Catalunya (plural, que no d’indepes i indecisos), que comenci amb un referèndum. Una moció de confiança fent política entre Junts pel Sí, els comuns, i la CUP, per acabar la legislatura i convocar eleccions d’una única llista sobiranista, per crear un estat propi si guanya. Llista formada amb primàries, amb estructura de la societat civil sobiranista mobilitzada. Tothom que no sigui a la llista ha de ser perquè vol govern autonòmic: si guanyen se’ls deixarà governar. Si guanya la llista de ‘tots pel sí’, el nou parlament no ha d’investir govern, ha de convocar nou parlament constituent i formar govern segons la correlació de forces, sense comptar si són dels autonomistes o dels independentistes, perquè la independència ja estarà feta.

Aquest full de ruta comú a Catalunya, fet des de la pluralitat i la política, serà especialment fàcil ara que unes segones eleccions a Espanya clarificaran el panorama: o la gran coalició per contenir Catalunya o un govern amb Podemos que no podrà pactar un referèndum català. La història s’accelera: noves oportunitats d’esmenar errors i relat.

Diàleg d’igual a igual amb els federalistes. No hi ha indecisos, tothom està legitimament posicionat, en tot cas encara hi ha desinteressats amb la república catalana i amb marc mental espanyol. Des de la nostra independència, les bases de diàleg haurien de ser:

• Demanem que el procés català no sigui subordinat als de regeneració de l’espanyolitat. Agraïm, tot i que no els agrada, com estan respectant la nostra ruta cap a la independència. La democràcia ens uneix i iguala.

• Som sobirans i estem construint un estat propi, però no ens és indiferent el que passa amb Espanya. Trenquem amb l’estat, no amb Espanya. Hi volem relacions fraternals. Estarem en tot moviment que pugui contribuir a una regeneració de l’espanyolitat, mentre no sigui a costa de l’estat propi o subordinats a l’estat espanyol. Els volem ajudar amb això. No els cal dissimular al seva espanyolitat a Catalunya, per nosaltres és ben vista; el que no volem és una espanyolitat anclada en la tradicional suposada supremacia.

• En el procés constituent català volem comptar amb ells, en peu d’igualtat, per definir punts necessaris:

  • La política lingüística (a debatre l’obligatorietat de conèixer el català i el castellà, el dret d’usar el català, i l’oficialitat del català a les institucions públiques, l’educació obligatòria i l’acollida, res més)

  • El respecte als signes d’identitat espanyols pels catalans que desitgin seguir essent espanyols: nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat, seleccions esportives, bandera… Ningú ha de perdre identitat per passar a ser ciutadà d’un estat català… en canvi tindrà molt a guanyar (com a espanyols el seu estat els es còmode, però ineficient i injust). Això s’ha de deixar molt clar, deixar-ho per escrit i solemnitzar-ho.

  • Estem oberts a qualsevol relació amb Espanya que respecti la nostra sobirania. Ens comprometem a estar oberts a ofertes als respecte, a debatre-ho, i a tenir un procediment per a que es puguin refrendar.

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació a la psicologia de Hellinguer, és per a mi del nivell històric de Freud i Jung, Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. Són lleis conegudes de sempre, però ell les sistematitza fenomenològicament com a fonament de les relacions humanes. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor (l’energia unitiva que sustenta la vida). Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

• El primer, la pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.
• El segon, la jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això fracassen les “revolucions” com a tals quan intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou, al que aquell ha donat vida.
• El tercer, l’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és alhora aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema i entre sistemes és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema.  L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses nostres valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent “desordre”, des del reconeixement dels dits ordres, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si un restabliment d’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquells ordres.

Sospeso com a hipòtesi que l’onada neolliberal -que porta caos- és alhora un desordre correspost per un altre desordre assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig en les definicions simplistes d’anticapitalisme.

Així cal, una crítica d’esquerres a l’estat del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Van tenir al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que calgués , amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta del món. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món.  Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que és un desordre la confusió dins el concepte d’“igualtat”, del que seria “inclusió” (del primer ordre o dret a pertànyer), amb el que dret a “rebre tot el que pugui a costa d’altres” (del tercer ordre o equilibri entre donar i rebre)

Com podria ser concebre un ordre social a la llum dels tres ordres de Hellinguer? Primer i fonament de tot, plasmant el principi de la pertinença, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, tant per a rics com per a pobres. Alhora que això es financés amb impostos de tothom: aquest dret a ser-hi s’ha de poder pagar entre tots els que hi som. La inclusió es concreta en el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un podria pensar que té dret a tot a la vida (així ens ho deia la socialdemocràcia, sempre amb alguna nova prestació paternalista-populista a canvi de vots)

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat, de concepció burgesa (“pis de 4 habitacions”). Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… Però en realitat no són drets, són actius. Són el patrimoni que cadascú té: quan un ja pertany, quan ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”, és a dir, si funciona com a tal assigna recursos eficientment. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i això dóna dignitat a la vida.

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre, això és el fonamental. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per decidir sobre el valor.

D’aquesta manera, tant estructurant és la igualtat de dret a pertànyer a una societat, ja que així pot existir la vida, com la desigualtat en els actius, ja que així és com evoluciones els seus membres. És que l’univers tant ens vol vius com evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Però els actius estan en un altre joc, estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

Al neolliberalisme li importa un rave la inclusió. Només es centra en el tercer ordre. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no “es pot pagar”.  En canvi,  a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost. Li ha semblat que sempre hi ha d’haver recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els límits del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem aquí. Així l’esquerra té la decadència assegurada, segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons; són l’excusa per no mirar els límits de la seva política)

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que hi posem en el joc del donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. Tot hi que es tracta d’un endeutament del sector públic per absorció d’endeutament privat.

En aquesta conjuntura, doncs, la clau podria estar en el bisturí fi de discernir el límit dels drets de la pertinença:

Per si no fos suficient el desordre entre el primer i el tercer ordre, vivim aquí un desordre afegit que vol ignorar el segon ordre, el de la jerarquia. Hi ha persones i famílies que han migrat sense reconèixer on han anat a parar. En comptes de respectar els que estaven primer a on s’ha establert, es presenten com si fossin els el model, la matriu sobre la que cal créixer. Per exemple donen per suposat que la llengua o la religió que porten té supremacia aquí, que ha de ser assimilada pels que els han acollit. És la jerarquia inversa, desordenada, i que repercuteix en una vida desubicada, desarrelada i conflictiva. “Hostes vingueren i de casa ens tragueren” diu la dita. Aquesta és la situació típica que es crea el colonitzador.

L’esquerra va negligir a Catalunya durant la transició donant el missatge implícit als immigrants de que no calia que fessin l’esforç d’entendre i respectar el català. Una part, de ments colonitzades, encara considera més autèntic, del poble, o més obert i cosmopolita, viure aquí en castellà.

<<Us demanem disculpes si hem contribuit al clima d’enfrontament JxSí vs CUP i viceversa, dubtant de la vosta voluntat d’una república catalana. Estem segurs que tots pertameny al costat independentista i de que tots volem sumar i sumar… que ningú pretén restar per purificar, perquè es quedaria sol. 

L’ANC és transversal, és el seu valor. Vol ser-ho i ho ha de ser més amb la base social més propera a la CUP, almenys en el terreny de les idees, programa i estratègia. Ens falta integrar més -entre altres- la vostra sensibilitat. Les vostres raon són igual de dignes de ser considerares seriosament.