Objectiu Shambhala

Primer, el del revolucionari arrogant (‘narcicista’?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l’empoderament del poble. Viu per representar el mite de l’avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se’ls ha criticat prou. Pel contrari, s’ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d’eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d’aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l’ADN del PSUC… i després de l’ecopijisme d’ICV. Són ells i elles, els grans experts d’avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l’enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d’altres esquerres alternatives també se’ls veu aquest plumero. Com s’ha fet amb el nazisme i l’estalinisme, s’ha de criticar més per vacunar-se’n, començant pel Memorial Democràtic.

Segon, el de l’espanyol progre a Catalunya. Un es pot imaginar fàcilment el món interior d’un espanyol carca (nacionalcatolicisme, casta, uniformisme, parasitisme…), i el d’un català progre (demòcrata obert, lliberal, negociant, tolerant…). Els trets de nacionalitat i els de mentalitat quadren bé. Però imagina’t què ha de ser ser espanyol progre… i més ser progressista pel que has mamat estant a Catalunya… però com a espanyol, no poder identificar-te com a català perquè a l’ADN d’Espanya hi ha la noció de supremacia (només assimilar lo català com a quelcom subespanyol, mai com a personalitat al mateix nivell que l’espanyola). Imagina-t’ho: ha de ser terrible (també ho ha de ser pel català carca, si no que li preguntin a Duran i als Godó). Ha de ser un estat de tensió -si no fractura- interna. No és estrany que neguin les nacions i els nacionalismes (obviant quelcom tant bàsic de que tothom necessitar pertànyer, que no hi ha identitat sense identificar-se amb una societat, que ningú pot identificar-se amb el món si abans no s’ha identificat amb la família, el poble, la nació…). No és estany que només vulguin veure l’eix social (on ells i elles estan al ‘davant’). No ñés estrany declarar el dret d’autodeterminació (com a bon demòcrata) però per a no exercir-lo (com a bon espanyol), etc. Crec que només a qui està en aquest estat de tensió  intern pot imaginar com a conciliació un república catalana dins el reialme d’Espanya.

Avui em preocupa molt especialment aquest espanyol progre; primer perquè són majoria entre els meus companys d’ICV; i segon perquè el procés ens obliga a a mirar-se al mirall, desvelar el món de mentides que tinguis muntat i fer-nos grans. De fet això, el procés ens ho exigeix a tots, però amb especial cruesa a l’espanyol progre de Catalunya. M’atreveixo a proposar-li aquest afrontament:

• 1r. No passa res per reconèixer-se espanyol. Parlis català o castellà. De fet segurament aquí ho veu tothom menys tu. Tot i que això t’obliga a sortir de la zona de confort i fer l’esforç cognitiu d’acceptar-te amb una identitat nacional… que alhora -compte!- t’obligarà a acceptar com a normal la identitat nacional dels altres, per exemple la dels teus conciutadans catalans.

• 2n. Desacomplexat, com a espanyol que viu a Catalunya, hauràs d’agrair a aquesta terra almenys que t’ha permès desplegar el teu potencial progressista, i decidir què vols fer amb la teva Espanya (aquí estant) i què vols fer amb la nostra Catalunya (aquí estant), que també pot ser teva. Però només si vols! En qualsevol cas hauràs reconegut que els catalans tenen dret a un projecte propi de país, com tu tens el teu projecte d’Espanya progressista. Això et porta al reconeixement de que no està bé que vulguis que supeditem el nostre projecte al teu. Que és dos són projectes sobirans. (Siusplau, no en clavis la tabarra amb la Constitución)

• 3r. I si vols ser català -que ningú t’obliga a deixar de ser alhora espanyol- benvingut sigues. Encantats amb compartir la revolució amb tu: La de veritat, la d’ara i aquí, altrament dit “procés”. Però has de ser conscient del cost que té aixó: estaràs redefinint què és Espanya (que pot ser sense Catalunya) i què és ser espanyol sense supremacia. I que aquesta nova espanyolitat s’ha de defensar també a Madrid o a Badajoz. És a dir, tens un “karma” nacional del que fer-te càrrec… com els catalans tenim el nostre, amb llum i ombra. Serà dur, però no et desgastaràs defensant mentides que potser només creguis tu.