Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Un altre cop les “dues espanyes”: una espanyola i l’altra (ho sento) no-espanya

Publicat el 2 d'octubre de 2016 per

Amb la crisi del PS?O?E crec que acaba un miratge que distorsionava la visió de la realitat. Encara no sé com em podia creure allò de “nación de naciones”, sense veure l’oximorón.

Ara està més clar que tornen a veure’s les dues espanyes reals. La franquista, la que per aguantar el seu model d’estat (oligàrquic i ineficient) no pot més que imposar el seu model de nació. Estat que de fet és la resta d’un imperi, ara ja només peninsular; que respòn per sobre de tot als interessos d’una casta. Casta adormida (no elit), rendista, obsoleta, que només sap centralitzar per rapinyar, estructuralment corrupte. Que ha pogut retenir la dissolució de l’imperi durant els darrers 80 anys, al preu d’una guerra. Representada a partir d’ara pel PP i les seves crosses: el que resti del partit sudista rural d’en Felipe (mister X) i els neofalangistes C’s.

vendeespanya

L’altra espanya és la perdedora de la guerra civil. Impossible d’articular com “una espanya”. La guerra la va perdre -diuen- per “desorganitzada”… però diria que va ser per “inarticulable”. Aquesta és una no-espanya! Ho sento pels de la segona espanya que volen ser espanyols… com més aviat trobin el seu projecte polític millor! Un de propi, no calcat del de la casta i l’imperi. Per ara, ja saben que volent-lo imposar vas a formar part de la primera espanya: la única viable a curt, però en demolició a mig, com a resta d’un imperi que no té res a oferir a gent (“salvo honor”… perquè glòria ja no). Està acabant el cicle vital. Acceleradament com es veu.

L’antic PSOE -ahir dividit pel mig per la falla de les dues espanyes- distorsionava la percepció de l’imperi en dissolució, fent-nos creure -els darres 40 anys- un projecte polític comú per a la majoria de la gent, modernitzador, democratitzador, alliberador, tolerant a la diversitat, etc. Era miratge. A la hora de la veritat o serveixes als interessos prioritaris de la casta, o vas amb la majoria perdedora però inarticulable, perquè està composta sobretot de pobles diferents (però fraternitzables), que sempre voldran més poder del que tenen.  Des de Madrid en diuen “perifèrics”, com es es tractés d’ interessos. Però no, es tracta d’identitat. I dignitat.

Una majoria -aquella- composta al voltant de les autopercebudes classes mitges -sobretot durant el cicle modernitzador del PSOE- que ara s’adonen que mai han deixat de ser subalternes. I que quan es volen articular es troben que només s’aguanten els projectes polítics que tenen un poble a la base. El poble és real. L’Espanya que van aprendre al batxiller no passa d’ideologia.

Com a català que ha deixat de tenir interès en ser espanyol; independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho… crec que faríem bé d’oferir aquesta visió als que -dins i fora de Catalunya- volen seguir amb això d’”Espanya”. Amb aquesta visió d’imperi en dissolució crec que entendrien millor què els està passant. (Que no hi ha res dolent en la dissolució dels imperis; tots arriben a un final quan deixen de ser útils per la gent: poden ser finals dignes; només es fan dolents quan es tracta de retenir-los. Tampoc hi hauria res dolent en ser espanyol si es tractés d’una identitat que servís a tothom).  Des de Madrid mirant segurament és difícil de percebre.

A les hores també veurien d’on va coix el projecte de Podemos (i del que quedi del PSOE que voti ‘no’ a Rajoy). No es tracta del ‘dret a decidir’ per lo demòcrates que som (tot i que benvingut sigui!). Es tracta de que els cal un projecte pels pobles de la post-Espanya on el fonament estigui en que ‘ningú ha de compatir amb mi si no vol anar junts’.  Que s’acabi ja el que queda de miratge parlant de ‘nación de naciones’ i de ‘solidaridad’.  També entendrien perquè no tenim cap interès substancial en negociar un govern alternatiu al neofranquista.

palomitas

Els sobiranistes ajudarem més compartint aquesta visió que seguint parlant des de l’indepecentrisme: que si ‘ampliar la base social’, que si ‘indecisos’ que hem convèncer, que si la Catalunya maltractada o emprenyada. (Que no som els únics!)… Parlem de la inviabilitat d’una Espanya espanyola democratitzant; de la fi de l’imperi; del futur post-imperial de cadascú; de quin bons mobles (drets) caldria salvar; de què és real a la segona Espanya, la d’abaix. Que ja no ens creiem un nou PSOE-Podemos cohesionant una Espanya espanyola… que és tant inarticulable com més democràtica sigui.

Mirat des d’un altre angle:  sempre he cregut que el procés sobiranista avança més per la crisi espanyol per per la voluntat interna d’emancipació nacional, que també. Anem en camí de ser independents, tot i les nostres febleses.

Publicat dins de | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.