Objectiu Shambhala

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació la psicologia de Hellinguer, per a mi és del nivell històric de Freud i Jung,  Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor, l’energia unitiva que sustenta la vida. Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

1- La pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.

2- La jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això les revolucions com a tals fracassen, perquè intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou al que aquell ha donat vida.

3- L’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema.  L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent desordre, des del reconeixement del dit ordre, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si el restabliment de l’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquell ordre.

A les hores és quan penso que l’onada neolliberal -que porta caos- és resultat d’un desordre previ assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig reproduït en manifestos com el de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades (primer punt: “expropiació de la banca”, etc.)

Ara vaig al gra, criticant els estats del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Han tingut al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que fos, amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món.  Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que s’ha confòs dins la “igualtat”, tant el que és “inclusió”, com el que és “rebre tot el que pugui a costa d’altres”.

Com es plasma el principi de la inclusió, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, per rics i pobres. Alhora que paguem impostos tots: aquest dret a ser-hi el podem pagar entre tots els que hi som. La inclusió és el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un pot pensar que té dret a tota la vida (a costa de qui?) -així ens ho deia la socialdemocràcia-

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat. Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… però en realitat no són drets, són actius, són el patrimoni que cadascú té: quan un ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i aixó ens dóna dignitat.

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per dedicir sobre el valor.

La desigualtat és imprescindible per a l’evoluació, i aquest univers ens vol evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta iresoluble contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Els actius estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

Al neolliberalisme li importa un pito la inclusió. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no ens el podem pagar.  Però a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost, sempre hi ha recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els limíts del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem.

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que tenim en el joc entre el donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. El

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA crec que persisteix en l’error. L’esquerra segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons- són l’excusa per no mirar-ho). Decadència assegurada.

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots elstreballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.