BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

29 d'agost de 2017
0 comentaris

Catalans bords, no consentirem que ens mateu la llengua i la nació. (“El Procés” és viu)

Catalans bords, no consentirem que ens mateu la llengua i la nació.

A quin imbècil se li ha acudit això de la doble nacionalitat i això de la cooficialitat del castellà en la nova república catalana?

Al Rajoy o al Ribera, o potser a l’Iceta?   Nooo! a ells no! són massa rucs.

Alguns dirigents i alguns figurants del Procés, persones i institucions, no diré noms perquè per allò de la unitat ara no toca, però tots sabem qui són, no és cap secret, no són rucs sinó molt intel·ligents i malparits i fills de fet de la gran puta que fa segles ens aixafa, volen destruir la nostra nació, la nostra, la dels catalans! Mala fe o ruqueria supina?

No tenen vergonya ni ànima sana, traïdors i covards de fet!

Parlar i defensar la llengua segles imposada els defineix com esclaus, ja ho deia Tàcit fa 2000 anys, en aquest ordre les coses no canvien. Pobres esclaus i covards catalanets!

Es veu que volen fer una republiqueta espanyoleta, a partir d’ara ja no necessitarem Espanya perquè ens donin eternament pel sac, aquests inútils sicaris els faran la feina ben feta.

I no en tenen prou posant en perill l’ànima de Catalunya, la nostra llengua el català, que si és cooficial ja em direu que es parlarà a les empreses, i als carrers de la capital i als guettos d’arreu de Catalunya i a les televisions del gran mercat hispànic situades a Catalunya, i a les oficines de policia, als despatxos de molts ajuntaments, i als hospitals i centres sanitaris, als llocs d’investigació, a moltes aules de masses universitats, i … i … etc. etc.

No en tenen prou de tanta ruqueria que ara parlen de doble nacionalitat quan per exemple als EUA i molts altres països evolucionats i repúbliques de fa centúries, si vols la nacionalitat d’allà et fan renunciar a la teva nacionalitat d’origen, el que significa que a partir d’aleshores el que has de defensar allà, és la nació que t’acull i et dona vida, no pas la teva anterior nació, potser d’origen, que també la pots ajudar d’una altra manera però mai per sobre de la que t’acull i lliurement has fet teva. Mostra del que ha passat en els darrers atemptats destinats a destruir la nació i la cultura i civilització que t’acull, allò del gos que mossega al qui li dona de menjar. Permetre o potenciar això és d’imprudents i irresponsables, d’una follia que posa en perill les futures generacions de catalans, deixant-los una veritable bomba enterrada, que tard o d’hora esclatarà com ho ha fet Palestina i a tants altres llocs.

El seu mal fer queda al descobert quan per arribar a la Independència ens exigeixen que votem i votem una i una altra vegada, que si 9N, que si 27S, que si referèndum rera referèndum, ells no fan res que el “Poble no ho voti” però ep! això no és cert, quan els convé s’inventen un RUI en 3 mesos, poca broma, obliden la DI (Declaració d’Independència) que constava en els seus programes del 27S i que per més INRI milions de catalans vàrem votar i a més vàrem guanyar per golejada de participació i de diputats que és del que es tractava, poca broma, com un conillet del qui fa màgia s’inventen el que els dona la gana i això no cal votar-ho, com ara s’acaben de treure de la butxaca i pels seus collons no pas per la voluntat dels catalans, això contra la llengua i això altre contra la nació. Senzillament, quan se’ls enveta es passen Catalunya i els catalans pel folre i l’entrecuix!

Volen matar la llengua … volen matar la nació … ai las!

Però jo us dic que no els ho consentirem!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.

 

<“El Procés Col·lectiu” de Restitució de la Independència de Catalunya és viu.>

Lleis psíquiques que m’ajuden a explicar el procés sobiranista català

Publicat el  per jpruneda

1. Totel que puja baixa. El que comença acaba. Així evolucionem.

Quan va acabar l’imperi castellà (ara dit ‘espanyol’)? No se sap perquè no ha acabat.

Un imperi acaba quan tots els seus pobles components queden lliures, cadascú pel seu camí, o lliurement acompanyant-se -d’igual a igual- pel mateix camí acordat, o integrant-se en un nou imperi (millor un de respectuós i democràtic, tipus UE, oi?). És a dir, cada element té reconegut el dret d’autodeterminar-se per part dels altres. Per això l’imperi espanyol encara no ha acabat. Hi ha pobles -ara dits comunitats autònomes perifèriques- sense drets sobirans, establerts com a parts d’un tot ‘inidivisible’ definit per la metròpoli castellana.

Ara Espanya és un imperi en descomposició. Té parts del seu estat que volen estat propi.
De la mateixa manera que quan es va formar l’imperi tot vent li anava a favor, amb poc temps ajunta al voltant d’una metròpoli central tot una colla de pobles que progressen -o no- pel fet de seguir el seu lideratge central, un nou ordre imperial que fa evolucionar. D’aquesta mateixa manera, quan entra en fase de dissolució -perquè res és etern- faci el que faci la metròpoli tot li surt malament. Un imperi acaba, com un matrimoni, perquè a cadascú li va millor per separat.

Tot el que planifica Madrid per acabar amb el procés li va sortint malament i no fan altra cosa que engreixar-lo. Al procés cap a l’alliberament nacional sembla anar amb el vent a favor. És més, diria que el procés, que en essència és una presa de consciència i una voluntat, necessita de l’oposició de Madrid. Perquè es pren consciència per contrast.

2. Res pots fer tu per canviar, però sense tu no hi ha canvi.

Aquesta paradoxa és agradable viure-la quan al procés col.lectiu el vent li va a favor. És el que no entenen a Madrid: només poden concebre que siguem una ‘turba amaestrada’, manipulats per uns malvats independentistes.

Com pot ser que ells, a Madrid, amb tots els plans i polítiques coordinades per poders reals com l’Ibex-35, no aconsegueixin res, els surti el tir per la culata? i a Catalunya tot surt bé, amb organitzacions tant simples i transparents com l’ANC-OC-AMI, Junts pel Sí i la CUP, que no fan altra cosa que estar al servei d’un moviment polític transversal -el que els teòrics han definit com a ‘el poble’-

que sembla ser d’una intel·ligència col.lectiva, distribuïda, que actua sobretot a traves de l’inconscient col.lectiu, vers a una autoconsciència nacional en procés d’emancipacióa través d’idees catalitzadores universals, simples, clares: democràcia, votar, república… com pot ser? És a dir, “jo” (o tu, o ell) no pinto res en el procés, té vida pròpia, però sense la meva (teva) participació res canviaria.

L’avantatge del procés és que no està teledirigit, és viu, és permeable al que flueix per l’inconscient col.lectiu. El desavantatge del búnquer espanyolista és que es creuen les seves pròpies mentides, amb el que creen una bombolla autoperceptiva que els allunya de la realitat fluida que es viu a política catalana. No entenen res, només veuen el que tenen dins, rígidament preconcebut: constitució sagrada, monarquia intocable, ‘unidad nacional’, control mediàtic, cobdícia financera, capitalisme extractiu. Com més viuen dins la seva bombolla, més la caguen i millor li va al procés català.

Per tant, paradoxalment, no cal que un (tu, jo, ell…) ‘faci’ res!
<el millor per a una nació és una font inesgotable d’idees noves (John F. Kennedy)>

Repeteixo. El moviment és evolutiu: hi és igualment facis el que facis, independent de les voluntats individuals,<mentre Moisès manté els braços aixecats> alimentat per una part per la dita ‘intel·ligència distribuïda’, i per altra -per contrast- pel mal-fer de la metròpoli.

Però tot i que el procés nacional no el ‘dirigeix’ ningú (això només es pot entendre a Catalunya, vivint el procés des de dins) sense l’actuació concreta de cadascun dels catalans res canviaria. 

És a dir, a tall d’exemple, el referèndum sembla inevitable, tots els fets semblen empènyer cap aquesta direcció, però sense el vot de cadascú no hi haurà referèndum. Simplement només cal que cadascú faci el que li pertoqui dins el que arriba fluidament a través de l’inconscient col.lectiu (metàfora de la dita ‘intel·ligència distribuïda’).

3. Tal fas, tal recolliràs; o les moltes maneres de referir-se a la llei de la causa-efecte que els orientals en diuen “karma”.

Com a col.lectivitat, Castella no pot evitar que els pobles que va aplegar al seu voltant fa segles, ara, vagin volant pel seu cantó, com no pot evitar que això succeeixi a la ‘manera espanyola’, a contracor, amb brega, amb indignitat. Han de tastar el brou que s’han guanyat amb la seva història (com nosaltres amb la nostra). L’imperi es va formar per a que una àrida “meseta” ibèrica visqués a costa de la seva perifèria fèrtil per dret de conquesta. I així és com s’ha desfet i es va desfent. Tot és viscut per Madrid com una pèrdua, un ‘desafio’ innegociable, com independències ‘contra-natura’ indignes… després que han reaccionat sempre amb negació i indignitat a qualsevol intent mínim d’autogovern. Només ells poden saber què ens és bo i què no! Així van perdre les colònies d’ultramar, i ara van perdent les peninsulars, pel tracte colonial que donen a les comunitat perifèriques. Castella ha estat guerrera i només sap tractar guerrejant, o tot o res, com una amputació.

Madrid no és Londres. No pot evitar ignorar que podria fer-ho d’una altra manera… i potser guanyaria (?), com va fer el govern anglès amb Escòcia. El centre ibèric són pobles guerrers, de conqueridors i hidalgos rendistes; i els perifèrics són pobles oberts, comerciants, fenicis. Ningú pot evitar que la geografia marqui els respectius inconscients col.lectius.

4. Qui hi és primer va primer, o l’ordre sistèmic de la pertinença: tothom té el mateix dret a pertànyer, però qui hi pertany abans té més rang.

És admirable la transversalitat del procés. I és admirable el comportament passiu dels conciutadans que se senten espanyols. Tot i els intents de Ciudadanos i Podemos de dividir el poble per origens, tot presentant-se ells com a els defensors dels espanyols, que volen evitar que els ‘separatistas rompan España’, la major part de la població immigrada o ja s’ha integrada i és tant catalana com la que més, o no intervenen. S’ho miren de lluny.Òbviament els seria més còmode no haver de canviar de referent identitari, és a dir, ‘Espanya’ els ha permès immigrar sense passar per estrangers, alhora que els ha permès poder fer vida espanyola a Catalunya estant, evitar-se -si volien- l’esforç d’entendre la llengua del país d’acollida.

Crec que són minoria, diverses minories. Veuen inevitable, com els catalans, el procés d’emancipació. <l’aragonès berguedà> Els dol si s’identifiquen com a espanyols, però també entenen que la Espanya que vol assimilar Catalunya és inaguantable. També els dol ser considerats com peons involuntaris d’una colonització castellana, tot i que -òbviament- estimen i prioritzen la seva llengua.

Passa això perquè la majoria dels ‘nous catalans’ van immigrar per un simple mandat de progrés econòmic. Volien treball. El van trobar, van prosperar i no han tingut cap impediment per integrar-se a la societat d’acollida, diversificant-la, sense que ningú els obligui a renunciar al seu origen, si no la primera sí la segona generació.

Només els que van immigrar amb un doble mandant -conscient o inconscient- de progrés econòmic i d’assimilació espanyola han tingut problemes d’integració. <com els actuals islamistes> Simplement no volen ser catalans. Són els pocs que viuen la sobirania catalana com un crim i s’alineen amb Madrid.

A aquests els desborda el procés si són demòcrates, d’esquerres o progressistes (que segurament ho són per viure a Catalunya). Han de negar les nacions. Per afavorir l’stato quo de la seva nació, neguen tota nació, són internacionalistes -diuen-, cosmopolites, avançats, etc. Paguen, com a mínim amb incongruències, el desordre sistèmic de no poder reconèixer quan van arribar ja hi havia una cultura i un idioma del territori, que ells no són primers, no són el referent, no són el normatiu. També comparteixen amb els d’esperit conqueridor el sentir-se humiliats si no són primer referent. A vegades he vist que no els incomoda els intents assimiladors que arriben de Madrid, tot i que també en són perjudicats.

Veurem en el referèndum quin pes tenen.

5. L’inconscient col.lectiu dominat per l’ombra col.lectiva, o com perdre el que vols retenir
Tant individualment com col.lectivament, l’ombra la generem nosaltres mateixos, amb tot allò que que forma part de nosaltres però que no volem ser, que neguem i rebutgem. Que només ens veiem com a ‘bona persona’, doncs tot allò de dolen que ho contradiu ho tanquem al soterrani de la psique com a ombra. I és obvi que tothom té de bo i de dolent; tothom crea la seva ombra. Així cadascú crea el seu destí.

Això seria anecdòtic si no fos per tres característiques que té l’ombra:

1r, És mentida, tots som bons i dolents, covards i valents, demòcrata i feixista… som els dos pols de qualsevol tret; més o menys, però cadascú té almenys una mica de cada pol. I la consciència tendeix a la veritat, a ser conscient de què es té de cada pol, a integrar-ho tot sota la seva llum; la consciència no vol res a l’ombra, a l’inconscient.

2n. L’ombra la tenim a l’inconscient, però fa el que pot pet emergir al conscient. I, aquí la gràcia, surt quan pot fer més mal, quan és inesperada. Saboteja. Un mateix es traeix. Fins el punt que quan es mostra l’ombra d’un altre pot ser còmic, però al subjecte no li fa cap gràcia el lapsus: si no preguntem-li a Rajoy quan sense voler, a la campanya del 27S, va dir allò de “… y la europea?“. Per tant, pots reprimir tant com puguis un tret teu, però tard o d’hora, i segurament en el pitjor moment, et deixarà en evidència.

3r. Aquí el més punyent. El que tens a l’ombra perquè no vols veure’t ho projectes sobre l’altreho veus en els altres. Potser el 90% o més del que ‘observem’ en un altre no son més que projeccions nostres en els altres. I com més càrrega emocional tingui el tret que veiem en un altre més segurs podem estar de que es tracta d’una projecció.


Així quan llegim tota la catalanofòbia de la premsa de Madrid no em preocupa com ens veuen, observo com són ells
 en realitat, com els fem de mirall (si volguessin emmirallar-se, és clar).

Quan ens tracten de nazis, d’excloents, de separar, estimbar-nos… veig com en són de feixistes els que ho diuen, d’intolerants a tot el que no sigui ells mateixos, d’evidenciar el que mai ha estat unit tot i que s’omplin la boca de la seva “unidad”, de desitjar reprimir-nos tot culpant-nos… Com més emoció posen presentant-se compulsivament com “una democràcia” i “la ley es para todos”, més mostren que són els franquistes de sempre i que la llei és el que els dóna la gana.

Una defensa pot ser el “ni cas”, però personalment prefereixo observar-ho. I observar com van perdent els papers i insultant cada cop més.

És que els domina la seva ombra inconscient.

Quan diuen que la culpa és dels catalans no fan més que projectar-nos la seva responsabilitat. La culpa serà dels catalans fins que no puguin trobar un nou subjecte a qui projectar la culpa… recordeu: la culpa de Cuba va ser d’EEUU, no?

A Catalunya ens toca ara fer-los de mirall, perquè vegin el que no volen veure (el conqueridor, l’hidalgo, el fatxa). Com ells ens fan de mirall a nosaltres, però això és un altre tema.

El procés no els fa més que augmentar l’emocionalitat, però de moment no la consciència. Potser, com el 1898, no es miraran al mirall fins que no hagin perdut tot.

El que és segur és que la darrera forma d’evolucionar del que no ho vol fer és perdre el que vol retenir!

Tot i així no és segur que prenguin consciència i vulguin reconèixer com els veiem. Però això al procés li va molt bé, assegura que la cagaran tant que ens ajudaran a emancipar-nos. De fet, la bombolla perceptiva del búnquer que els allunya de la realitat, no és més que un efecte de la seva ombra col.lectiva.

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!