Objectiu Shambhala

Res desitjaria més ara que una Assemblea Nacional Castellana! A veure si desperta d’un cop el poble castellà (o l’espanyol, si es vol). El 15M va ser presa de consciencia del drama social, però no del nacional. En aquesta part, a Espanya encara té l’hegemonia la casta. Quasi ningú li respon el castell mental que té muntat sobre Catalunya. Inicialment semblava que Podemos podia articular-ho. Però ha navegat en el que ells diuen “lo territorial”.
A Espanya, per molt que critiquin “la casta”, quasi tothom continua tragant amb
el seu relat hegemònic. Que, com bé diu “Societat Anònima”, consisteix en:
<<1) la culpa es de Mas, 2) la corrupción es Pujol, 3) los indepes son nazis, 4) la unidad indivisible de la patria, 5) constitución sagrada, la soberania es de todos los españoles>>. I vinga donar-hi voltes. Això és estar adormit!

Una casta adormida afavoreix el procés català, a la curta. A la llarga, millor que desperti d’una vegada el poble espanyol.

Desitjo de tot cor que acabi de despertar, com està passant amb el català. A les hores, ja conscients dels seu fet nacional, què importa si territorialment el grup cultural (o nacional) acaba a Terol, o a Tarragona? Què importa si la realitat és la que és? Si es veuen com a nació (nació real), hom serà conscient que aquí, i allà, i més enllà… hi ha altres nacions. A les hores estaran lògicament encantats en que altres pobles vulguin viure associats amb el mateix estat; i no els importarà que altres vulguin fer el seu camí amb un estat propi. Acceptant la dignitat dels altres forjaran la seva. Això sí seria bon
veïnatge.

Potser cal una certa contextualització. A Occident almenys, és un fenomen general el de les elits adormides en el discurs de sempre. El pensament únic del neolliberalisme, que a curt termini les ha enriquit, les ha fet perdre l’hegemonia. Amb prou feines hi ha qui les escolta. No del tot, doncs és encara un procés emergent, però sí que ja fa un temps que no generen cap relat engrescador. Per això políticament estan tant en auge els populismes. Populisme vol dir que el poble ja no confia amb la elit i que busca el seu
propi camí. No és ni bo ni dolent. A vegades ho fa regressivament, com Le Pen.
Però d’altres ho fa evolutivament, democràticament, inclusivament, com el procés català; transversal com és. Quan la casta veu que la gent es mobilitza, innova, al marge seu, dóna el crit al cel: “populisme!”. Però com que està adormida no s’adona que és just perquè ella ha caducat.

I, concretament, en què ha caducat? En què ja no aporta solucions a la societat? Doncs crec que està en no adonar-se que els temps han canviat. Des que ja no tenen el monopoli de la comunicació social (internet), i els espantalls s’han desgastat (crisi, atur, exèrcit, caverna mediàtica…), no s’adonen de com han canviat els temps: ara ja no es pot fer política des dels despatxos, a les fosques. La transparència és ara el nucli del sistema. Hi ha arribat per quedar-s’hi. Com diu la CUP: fer política des del poble, pel poble i amb el poble. Qualsevol que faci política, ara, ho ha de fer mirant el retrovisor a cada pas; a veure si la gent segueix, no sigui que vagi per un altre camí. A cada pas, donar explicacions i mirar. Amb altres paraules, crec que aquesta que porten tota la vida fent política per les altures (Duran, Iceta, Herrera…), donant per suposat que els seus els segueixen, ara tenen una sobrerepresentació. Aviat els escombraran del mapa i –adormits- no sabran perquè ningú els dóna la paraula