Bloc de notes

Article d’en Toni Soler de fa uns dies:

Camises blaves a Canet

“Pluja d’articles lacrimògens a la premsa espanyola sobre el cas del nen de Canet de Mar. “No es el niño del pijama de rayas pero podría serlo ”, escriu a l’Abc un tal Luis María Fernández, que pel que veig és director de cinema. Després sento Carlos Carrizosa, líder del partit de l’espanyolisme agònic, comparant el mateix nen amb els alumnes negres que van trencar la barrera de la segregació racial al sud dels EUA. I constato que més enllà de la pura estupidesa de les comparacions hi ha un fil, no pas roig, que connecta els dos discursos, que serveixen un mateix objectiu, un objectiu d’estat : promoure el conflicte civil a Catalunya. Perquè Espanya -aquest cop- no vol tornar-se a embrutar les mans com l’1 d’Octubre; li és més pràctic fer servir els seus peons de dins, i les seves palanques de poder de fora, per imposar la idea que els oprimits som els opressors, que els demòcrates som els antidemòcrates, que els jueus són els antisemites i que la llengua pròpia del país, minoritzada i perseguida durant segles de manera implacable, és en realitat l’ariet d’una persecució semblant a la dels nazis i el Ku Klux Klan.

Per molt que em preguntin qué pone en tu DNI, a mi em sembla que una operació d’aquesta magnitud, d’una tal mesquinesa, no es fa contra compatriotes, sinó contra enemics declarats.

La realitat és que tenim una llei de normalització del català pensada per compensar una petita part del dany que ens han infligit els successius governs espanyols; aquesta llei s’ha aplicat de forma flexible, per no dir indolent, en part per la pressió immigratòria, de manera que el català no ha aconseguit revertir la seva situació. Però com que la llengua no recula prou de pressa, com que qualsevol llibre, cançó, tuit o conversa en català subleva i irrita els habitants del búnquer, l’espanyolisme ha decidit prémer l’accelerador amb l’ajut d’una colla de franquistes amb toga que dicten les sentències i capgiren plans educatius amb un simple cop de maça. I així, un solitari progenitor d’una escola de Canet de Mar, que per cert és excandidat de Ciutadans, ha aconseguit que tota la classe del seu fill canviï d’idioma. Aquí no hi ha pijames de ratlles, hi ha camises blaves de la Falange utilitzant un infant de forma obscena.

Entenc que la unitat civil és un bé a preservar, tot i que jo amb els votants de Vox, per exemple, no vull cap mena d’unitat, en faig prou amb una coexistència resignada. La unitat de debò no s’imposa; es construeix sense ingerències. Si fóssim independents, el sistema educatiu no el decidiria un jutge, sinó el Parlament, i l’aplicarien els centres docents seguint criteris pedagògics, i no obsessions assimilistes. Però no som independents, ni tenim la força per ser-ho (només la força democràtica, que a Espanya és una anècdota). Se’ns ha dit que hem d’acumular forces i que hem de gestionar el “mentrestant” eficaçment. I potser això no era tan mala idea, veient que Espanya ha decidit que no hi ha mentrestants que valguin, que s’ha d’encendre la metxa ara, abans que tornem a estar forts i mobilitzats.

Si la política del reencuentro amb Catalunya és aquesta, caldrà treure’s la son de les orelles abans del que pensàvem. Espero que la comunitat educativa es planti davant d’imposicions arbitràries com la de Canet. Espero també que la Generalitat actuï per impedir més intromissions. Que un exèrcit d’inspectors controli l’aplicació de la immersió a tot Catalunya. Però això vol dir més conflicte i més sentències; un pedaç, al cap i a la fi. Tots sabem que això només té una solució, que és la sobirania plena, i des d’aquesta llibertat construir una unitat civil autèntica, sense tuteles. Ens hi va la llengua, ens hi va el país. Preparem-nos.”

Una de les coses de la vida colonial que ens veiem obligats a suportar i que em fan més ràbia són els atacs a la llengua, i més encara amb l’estil tan barroer que Ciutadans va posar sobre la taula en el seu moment i ha acabat per ser l’estàndard en el discurs polític espanyolista. No sé com es poden dir les bestieses que diuen, per exemple tot comparant la situació lingüística a Catalunya amb l’apartheid; quins pebrots! A més a més de ser una falsetat manifesta és una manca de respecte a totes les persones que van sofrir l’apartheid, i deixa clar que a aquests Ciutadans tant se’ls en pixa l’apartheid com el català; la qüestió és falsejar-ho tot, embolicar-ho tot, i pescar entre el merder que ells mateixos han creat. Per cert, això és el que està fent l’extrema dreta a tot Europa, un altre dia potser n’escriuré alguna cosa. Fins quan haurem d’aguantar? O fins quan podrem aguantar?

Per altra banda, trobo molt encertat aquest article de l’Ot Bou en què explica els darrers excessos del nacionalisme espanyol. No puc estar més d’acord amb les últimes ratlles:

Mentre no ens alliberem, l’estat també es descompon. Espanya haurà de fer com més anirà més força per dissimular que arrasa Catalunya. Si li costarà més o menys, dependrà de nosaltres. Dependrà de quants de nosaltres ens rendim. De com aguantem la política, de com aguantem la cultura. El nostre esforç, a banda de preservar el país tan sencer com puguem, s’hauria de centrar a veure per on es desfà més de pressa Espanya i aprofitar-ho. I això no es pot fer amb derrotisme. Però encara menys amb victimisme i exageració. Enmig de la paràlisi, el primer pas que hauria de fer l’independentisme és dir les coses pel seu nom. Amb tanta precisió i tant de realisme polític com sigui possible. I això val per a una banda i per a l’altra: ni Espanya és un estat feixista, ni això és qüestió de democràcia, ni persegueixen el català perquè odien la diferència, ni Catalunya és una regió maltractada. Som una nació ocupada per una altra i persegueixen el català perquè és el que la manté viva. L’autèntic pragmatisme és actuar en conseqüència.

L’agència tributària espanyola, evidentment. Em sembla que no cal que ho aclareixi perquè tothom sap que encara no en tenim de catalana. És a dir, sí que en tenim però no en treiem gaire profit perquè tot el que recapta se’n va a Madrid i és allà on es decideix si els diners tornen a Catalunya o s’inverteixen a Espanya. Per cert, trobo que darrerament ja no es parla de l’espoli fiscal de què tant ens havíem queixat quan el procés encara bategava.

De fet, en el meu cas no hi fa gaire res que declari la renda aquí o allà perquè sempre em tornen diners (al menys fins ara), de manera que no importa si la faig aquí o allà. Si em toqués pagar, si pogués decidir on van els meus diners, sí que voldria fer la declaració a l’agència catalana (encara que a la pràctica servís de ben poc però podria tenir l’esperança posada en un govern que no claudiqués i deixés d’enviar tots els diners a l’Estat). No sé si cal però així de passada diré que aquests diners que em tornen sóc en realitat una part petita comparada amb els que m’han retingut cada mes i que se’n van a la “capital del reyno”. Sí, em tornen diners però només me’n tornen una petita part, la de la declaració de renda de cada any, i cada mes l’Estat se’m queda una part del sou.

Doncs això, que avui m’han notificat que aviat em tornaran els diners que a la capital consideren que l’any passat vaig pagar de més. La veritat és que els criteris que fan servir em desconcerten perquè les quantitats que en tornen cada any són sempre diferents tot i que  jo sempre declaro el mateix: tinc un sou mensual, sóc funcionari i cada mes guanyo exactament el mateix, i tampoc no compro ni venc res que faci variar gaire el còmput total. Doncs bé, alguns anys em tornen uns pocs centenars d’euros, a vegades unes desenes, i excepcionalment (aquest any, per exemple) uns pocs milers. Com s’explica això? Canvien les lleis d’Hisenda cada dos per tres? No hi sé trobar cap altra explicació.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Després d’haver-ho fet el Consell d’Europa, aquest abril ha estat Amnistia Internacional que ha renyat l’Estat espanyol per les conculcacions dels drets d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Quina pena i quina ràbia que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aquest Estat reaccionari, coaccionador, maltractador.

I quina pena i quina ràbia la nul·la incidència que tenen, avui per avui, aquestes declaracions. Si al menys fossin resolucions judicials potser tindrien més de recorregut tot i que a la nostra civilitzada Europa els processos judicials, encara que estalviïn sang (a vegades només l’ajornen), demanen tanta paciència que poden tombar la fe en la democràcia.

Ahir a Puigcerdà vam veure un altre dels plafons que la Generalitat va instal·lar fa set o vuit anys per commemorar la guerra que va tenir com a resultat l’ocupació del país per part de tropes castellanes (que encara són aquí) i franceses (que ja hi eren i ara encara són al nord de les Alberes). Crec que aquestes explicacions són una bona lliçó d’Història i m’estranya que cap jutge encara no les hagi declarades anticonstitucionals. Deu ser que donen per entès que la gent no llegeix.

Vinga: si més no, no oblidem! Copio i enganxo:

QUÈ ÉS LA RUTA?

En el marc de la commemoració del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió (1714-2014), la Generalitat de Catalunya va posar en valor més d’una cinquantena de monuments històrics destacables de la guerra, dels quals deu en constitueixen l’espina dorsal sota la marca Ruta 1714, una vintena amb el títol Viles cremades 1714 i una vintena més sota el títol Espais 1714.

La Ruta 1714 és un recorregut pels deu escenaris on van succeir els episodis històrics més destacables de la guerra de Successió a Catalunya (1702-1714). Es tracta de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme, que tenen un excepcional interès patrimonial i/o paisatgístic i que ofereixen una variada oferta cultural i d’oci al seu voltant.

Està formada pels monuments: Seu Vella de Lleida; la Universitat de Cervera; els castells de Cardona i de Talamanca; torres de defensa com la Manresana, a Els Prats de Rei, o Solsona, a la fortificació de Castellciutat de la Seu d’Urgell; les ruïnes del Born de Barcelona o les cases on va viure Rafael Casanova a Moià i Sant Boi de Llobregat.

Us convidem a descobrir-los!

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.

Avui fa 35 anys que es va celebrar el referèndum que el senyor Felipe González va treure del barret per fer veure que intentava complir la seva promesa de no fer entrar Espanya a l’OTAN mentre se la jugava davant dels mecenes europeus que l’havien ajudat a pujar al poder a canvi, entre altres coses, de fer entrar Espanya a l’OTAN.

Com han canviat les coses tots aquests anys! O no tant. El Diari de Girona encara es deia Los Sitios però ja era tan groc com ara. El PSC ja s’havia ficat al llit amb el PSOE i tampoc no li qüestionava res de seriós (el PSOE havia reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya en el seu congrés de 1974 però després d’enrotllar-se amb el PSC el 1978 se’n va oblidar l’endemà, al congrés de 1979). En Jordi Pujol ja presidia la Generalitat i el peix al cove de l’autonomisme ja feia escola. Si en fa, d’anys que ens enganyen!

Cal tenir memòria i recordar tant els fets com les paraules. Si no, la gent que ens enganya pot tornar-ho a fer tranquil·lament. Recordar, per exemple, en Jordi Évole i l’Ada Colau.

Com diu aquest article, si els catalans volem continuar existint, hem de poder afrontar el debat sobre llengua i immigració sense tenir por de ser titllats d’ultres.

Un bon article per un debat que tenim pendent, i és que cada cop que algú insinua que el català no pot sobreviure si el seu ús no resta privilegis al castellà tota la colla d’espanyolistes i alguns acomplexats i segrestats pel discurs de l’opressor surten a linxar-lo. Està bé parlar-ne obertament i treure’ns complexos. Durant els últims anys hi ha hagut projectes interessants com SUMATE que han ajudat a estendre l’independentisme però també han fet mal al català quan han deixat entendre que no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya o que és normal sentir-se català sense parlar la nostra llengua.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

L’Andreu Barnils entrevista l’Oriol Solé per a Vilaweb.

Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!

No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.

Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.