Bloc de notes

La Blanca Serra sap explicar molt més bé que jo el mal que ens fa donar oxigen a un Estat que sempre tenim en contra. Sembla que siguem masoquistes.

Quines poques ganes de votar! I servirà per canviar alguna cosa? Ara ja em costa de creure en res que no sigui feina al carrer. Alguna altra cosa pot canviar res?

Però cal pensar-hi; potser val la pena participar-hi. Em sembla que és en David Caño que ens recorda que a la legislatura que la CUP va ser imprescindible hi va haver full de ruta clar i referèndum (1 octubre); després, amb l’aplicació del 155 i les eleccions imposades la gent que va anar a votar va decidir que la CUP deixés de ser decisiva. La resta ja és malauradament la misèria que coneixem tan bé: batalla partidista per l’hegemonia indepe.

De totes maneres, la CUP està desapareguda i no sé pas si ressuscitarà a temps perquè algú decideixi votar-la.

El penós espectacle d’ahir al Parlament ens ha deixat amb les piles més descarregades dels darrers anys, però entre nosaltres hi ha gent molt tossuda (hauria de dir perseverant) que continuem al carrer.

Però què podem fer ara?

Per una banda tenim la gent que diu que cal pactar. Tothom sap que Espanya no pactarà pas el nostre dret a l’autodeterminació; un nou estatut i gràcies (si és que). Quan això quedi clar als que encara diuen que cal pactar hauríem de veure si hi ha algun pla B a punt, que no hi serà: el que quedarà clar serà que això del pacte era una rendició a canvi d’anar fent sortir presos, alguna competència autonòmica i potser una mica més (no gaire) de caixa.

Després tenim Europa. O no. Encara queda algú que pensi que Europa vindrà a rescatar-nos? Sí que cal «internacionalitzar» el conflicte, és a dir, fer saber tothom on som i què ens estan fent, però la primera línia de batalla és aquí, als nostres carrers. La gent que només parla de la internacionalització fa res aquí o la cosa va només de càlculs electorals i un intent de jugar al mateix que fan altres?

També hi ha qui es pensa que només cal publicar la declaració d’independència al DOGC i ja serem independents. Doncs no; sembla mentida que s’hagi d’explicar però cal fer unes quantes coses més,a banda d’ocupar la impremta oficial, la primera sortir al carrer i estar disposat a fer sacrificis de debò.

Llavors, sabent que l’Estat no pactarà cap sortida democràtica, sabent que Europa no vindrà a salvar-nos i sabent que la cosa no va de pit i collons, què cardem?

Algú diu que si la posició majoritària dins l’independentisme és tal, cal que tots la seguim per així afavorir la unitat indepe. ¿Cal de debò que ens apuntem al postulat de qui tingui més vots? Ara mateix seria JxCat al Parlament i a la UE i ERC a Espanya. O val més promoure una estratègia dirigida a canviar la correlació de forces?

El que cal és desgastar l’Estat i al mateix temps enfortir-nos. AIxò no es fa pas en dos dies, és clar, però cal que Espanya trobi insostenible (políticament, socialment i econòmicament) l’ocupació del nostre país:

– cal consum estratègic per enfortir el teixit productiu i comercial català i afeblir les grans empreses de l’IBEX35,

– cal mobilització perdurable de manera que sempre se’ns vegi al carrer, i fer-ho de manera intel·ligent per no cremar-nos de seguida i poder resistir,

– cal acció institucional (ajuntaments i Generalitat) per fer cada dia visible que l’Estat espanyol no és benvingut; cal crear una institucionalitat no vetable per l’Estat (Consell de la República?) cada cop més representativa per poder capitalitzar socialment la contraposició d’un projecte d’alliberament (la República Catalana) a un règim monàrquic, autoritari i corrupte (l’Estat).

Vergonya de l’espectacle final del show en el Parlament.

Vergonya perquè la majoria de diputats que encara es fan dir independentistes ja no segueixen el mandat del seu electorat i estan cagats de por.

Vergonya d’aquesta gent que s’aferra al seu càrrec amb el discurs que “lluitar des de les institucions” serveix per alguna cosa encara que cada dia comprovem que ara mateix el Parlament no serveix per res.

Vergonya dels diputats de Cs i PP (i en bona mesura PSC) que volen convertir el Parlament en un reality show de Telecinco o una peixateria on qui més crida més peix ven. Com pot haver gent que voti aquests energumens i no se n’avergonyeixi?

Vergonya d’un president del Parlament sense autoritat ni valor per fer valer la dignitat i la democràcia.

Part del desànim d’un nombre important d’independentistes es deu a la bona feina que fan els serveis informatius de l’Estat espanyol, i aquí em refereixo tant a les agències oficials com als mitjans de comunicació privats. Tenim obstruït l’accés a informació veraç i tenim pluja d’informació tergiversada i tendenciosa gràcies al domini dels diferents canals de comunicació que tenen els mitjans espanyolistes.

Jo no penso pas que els media hagin d’intentar ser neutrals, primera perquè no crec pas que sigui bo no prendre mai partit però també perquè crec que l’objectivitat total no és possible. En canvi, sí que crec que cal que siguin honestos perquè donin informació veraç sense caure ni en tòpics ni en trampes per fer veure que la realitat és el que volen que sigui i no pas com és. Podríem passar molta estona parlant d’això; jo només he començat aquest post per dir que passen moltes coses de les quals els mitjans no informen simplement perquè no entra en els seus esquemes mentals, en el seu concepte de realitat. Per exemple, la major part d’habitants de Girona no coneixen una cosa que passa cada dia a la seva ciutat entre vuit i nou del vespre.

Ahir al vespre, quan vam haver acabat la concentració de cada dimarts a la plaça Llibertat de Salt vaig pedalar tres quilòmetres fins a la cruïlla que hi ha entre el carrer Barcelona i el Passeig d’Olot / Emili Grahit. Ja hi havia gent:

Des del 16 de desembre de 2019, una colla de gent que ja participava a les concentracions setmanals de cada dilluns a la plaça del Vi va començar a reclamar amb més fermesa que es fes efectiva la proclamació de la República. Des de llavors, tallen el carrer una hora cada vespre. Quanta gent ho sap, això? A quants altres llocs es convoquen iniciatives semblants? Potser algú coneix els talls de la Meridiana, però poca gent sap això que passa a Girona i encara menys el que passa en altres indrets del país, siguin talls regulars o irregulars, o boicots o les accions que sigui per no normalitzar la situació actual. Nosaltres mateixos encara i des de fa més de dos anys ens trobem setmanalment cada dimarts al vespre; quanta gent de Salt ho sap?

Sobre aquests talls, alguns cínics diuen que és molt fàcil lluitar per la República de 8 a 9 del vespre mentre esperes que algú et faci el sopar a casa, però el que fa aquesta gent és expressar la seva disconformitat amb una situació clarament injusta que molts altres ciutadans sembla que han oblidat. O potser només esperen que comenci a bufar un vent que revifi les brases que aguanten cada dia a la Cruïlla Gironina.

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Una altra arbitrarietat de la colla de jutges autoanoments “Justícia espanyola” ha volgut matar la campanya Consum Estratègic de l’ANC al cap de sis mesos de néixer. Ja veurem com acaba perquè ara es presentaran recursos i tota la pesca, però aquesta sentència està dient que la campanya els fa mal.

Ens indiquen el camí a seguir: aquest, el d’atacar-los en tant que consumidors que som. Decidim amb coherència on gastem els nostres diners i ja tindrem mitja guerra guanyada.

La notícia del dia (del mes!) és que el tribunal de Luxemburg (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg) ha fet saber que el vicepresident Junqueras hauria d’haver gaudit d’immunitat des del moment que va ser escollit representant al Parlament Europeu.

Això serveix d’alguna cosa?

Si ho he entès bé, la sentència no diu pas res sobre la sentència imposada sinó tan sols que el tribunal que jutjava en Junqueras l’hauria d’haver deixat anar a prendre possessió del seu escó quan el van escollir mentre estava essent jutjat.

Preguntes: si el van jutjar quan hauria d’haver estat al carrer, es pot invalidar la sentència? en Junqueras s’hauria quedat a Brussel·les quan hi hauria anat a prendre possessió per comptes de tornar perquè l’acabessin de jutjar a Madrid? és gaire comparable a quan el TC va rebutjar parts importants de l’estatut que ja havia estat votat i aprovat pels catalans?

Avui, el grapat habitual hem tornat a plantar-nos a la plaça de la Llibertat per reclamar llibertat per a la gent represaliada i per al país. Constància, perseverància, persistència, fermesa. Regularitat. També confiança, fraternitat, estima, companyonia.

Hem aprofitat per repartir uns quants calendaris del CDR Catalunya i petar la xerrada per comentar la jugada que s’espera per demà (la intervenció del Tsunami Democràtic al Barça-Madrid) i les sentències europees que s’esperen per dijous i els propers dies.

Esperem i esperem el moment de tornar-hi. Estem a punt. Ni un pas enrere.

Un altre article d’en Xavi Oca al Punt.

La reacció popular a la sentència del judici contra l’inde­pen­den­tisme català ha dei­xat clara la capacitat d’organització i mobi­lit­zació d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bas­to­na­des, abu­sos i humi­li­a­ci­ons, pren més i més consciència.

…aques­tes for­ces seguei­xen essent inca­pa­ces de fixar i des­ple­gar una estratègia unitària de rup­tura.

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos. En això sóc bastant excèptic, la veritat.

No sé si la Marta Rojals és escèptica o no, però al seu article de Vilaweb defensa que sí que cal votar perquè les raons dels abstencionistes no les compta ningú, perquè poden ser moltes, i en canvi en el còmput de vots hi surt reflectit quants vots treuen els partits unionistes i quants en treuen els independentistes; això és el que, segons ella, importa o tenen en compte fronteres enllà quan parlen de nosaltres. Si és que això és així, potser els vots nuls sí que sortirien a compte perquè sí que es compten i normalment n’hi ha pocs; si de cop i volta, després d’una campanya independentista per votar nul, sortíssin molts de vots nuls, això seria tan fàcil de comptar com d’atribuir-ho al bloc indepe, no?

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre (tot i que possiblement no pas degut a la nostra presència).

Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera desconcert.

Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández de la CUP caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan denuncia corrupteles o la fermesa de quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. Per cert, quin luxe, poder disposar de gent com ell a qualsevol lluita.

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot

                                                                          Vicent Andrés Estellés

Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.

Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia al poder els mateixos que en gaudien en el règim anterior i cedia unes engrunes als convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.

Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos dels continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.

També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en el fet que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.

Però la consciència que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.

Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autoorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.

Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants…, després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.

Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.

I sí! La indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! No ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos”, amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, això seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.

Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des de la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrere no hi ha res i és conscient que només podem avançar.

Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.

La revolta catalana continua.

Ramon Muñoz Salló. Membre del CDR Salt.

Salt, 16 d’octubre de 2019