Bloc de notes

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

L’Andreu Barnils entrevista l’Oriol Solé per a Vilaweb.

Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!

No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.

Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.

Som molts els que veiem la deriva que ha anat fent l’ANC i ara són els seus “pares” que escriuen conjuntament un article on ens diuen que l’Assemblea ha esdevingut, o les circumstàncies l’han portada a ser, una criatura tan diferent de la que van pensar que cal decidir si val la pena de continuar, canviar-la radicalment o plegar per començar de bell nou un altre projecte que ens porti a la independència.

En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.

Quan es va saber que en Felip VI vindria a Barcelona va faltar temps perquè la gent s’organitzés per sortir al carrer i celebrés a cada poble una crema de fotos del monarca.

Dijous a les vuit del vespre davant de l’Ajuntament.

Ara tornen a dir que cal tornar a votar en massa per la independència, que si se supera el llistó del 50% del vot popular serà un salt endavant extraordinari que obligarà a fer canvis. Per mi, haurien de canviar molt les coses perquè la gent es decidís a votar. Em costa molt de creure que es puguin fer canvis amb els mateixos polítics i els mateixos partits que han degradat la dignitat de les institucions fins a l’extrem on som. Si les eleccions són tan importants val més que primer de tot els partits que es fan dir independentistes i volen que votem comencin a canviar ells mateixos.

Avui erem molts centenars de persones, potser milers, que protestavem a Girona per la inhabilitació del president Torra. Tanmateix, aquesta notícia relativament bona (que encara hi hagi gent disposada a sortir al carrer) no pot pas amagar un fet incontestable: la desorientació i desànim del moviment independentista. Cert que la Covid té a veure amb la desmobilització (tothom portava mascareta) però els partits que ens van passar al davant ens han decebut i nosaltres no som capaços de recuperar la iniciativa.

Per sortir d’aquest atzucac que ja fa massa que dura l’únic que podem fer és llepar-nos les ferides i mentrestant, si podem, mirar d’imaginar alguna estratègia que ens dugui cap endavant. Però primer llepar-nos les ferides, encara que només sigui el que deiem l’altre dia a can Pep: trobar-nos la colla cada quinze dies per petar la xerrada i fer teràpia de grup. Si a més a més ens veiem amb cor de dur a terme alguna acció, qualsevol, per petita que sigui, només per mantenir el caliu i saber-nos vius, ja serà collonut.

Un altre gran article d’en David Fernández al diari Ara.

Aquest matí he repetit la ruta del 26 de maig. Sovint repeteixo rutes per anar afegint detalls a la ressenya però avui ha estat com un déjà vu, com si estigués en el mateix dia de la primera vegada que feia la ruta. Un sentiment estrany.

Després, a la tarda, he estat a la concentració per la Diada. Tot l’espai ple però amb molta gent escampada, poc concentrada. Sentiment estrany, també. Què s’ha fet de l’esverament i alegria de fa tres anys?

An awkward day, sobretot a la tarda, que ve després de molts dies i mesos estranys. Hi som i no hi som.

En Manel Fontdevila l’encerta de ple quan dibuixa la feina que fan els nostres dos partits més grans.

Mentrestant, alguns van preparant la Diada d’enguany, que serà molt repartida (se celebrarà a molts indrets pertot Catalunya; a Salt també).

Per cert, hi ha hagut moments en què els nostres dirigents han estat capaços de jugar-se els béns i la vida pel país. Justament tal dia com demà de fa molts anys va tenir lloc la batalla naval de les Formigues.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

La Plataforma per la Llengua denuncia la manca de voluntat del Govern per aplicar les lleis del cinema i del Codi de Consum, de manera que incompleix des de fa 10 anys aquestes normes aprovades pel Parlament i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans.

Si aquests partits gestionen així l’autonomia, no m’estranya que no es vegin amb cor de tirar endavant la independència.