Bloc de notes

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

La Plataforma per la Llengua denuncia la manca de voluntat del Govern per aplicar les lleis del cinema i del Codi de Consum, de manera que incompleix des de fa 10 anys aquestes normes aprovades pel Parlament i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans.

Si aquests partits gestionen així l’autonomia, no m’estranya que no es vegin amb cor de tirar endavant la independència.

Avui s’ha sabut que la visita que el rei d’Espanya tenia previst de fer aquest cap de setmana a Girona i l’Empordà no es farà. Diuen que és perquè les mostres populars de rebuig que s’estaven preparant l’haurien deixat malament. No sé si acabar de creure-m’ho, ni la no-visita ni que sigui per por de les manis de rebuig, però això és el que ha sortit a la premsa.

La monarquia espanyola està cada vegada més mal vista per més de gent i cal aprofitar-ho per desmarcar-se del règim, no només del seu cap visible. A més, cal rebutjar també tot i tothom que des de Catalunya li dona suport o hi contemporitza, des del Círculo Ecuestre fins als germans Roca.

Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.

Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.

I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.

Un dels meus referents polítics, en Quim Arrufat, ha estat un temps retirat de la vida pública però la seva ment lúcida i inquieta no ha deixat de barrinar des de la discreció al servei del món que tant ell com nosaltres volem viure.

Ara torna amb més gent i fa una proposta per preparar el futur. Demana treballar sense presses, amb constància i coherència i havent fet reflexió i formació. Tant de bo el tornem a veure en primera línia. En parla en aquesta entrevista amb l’Andreu Barnils.

Ja fa temps que la gent entesa ho veia a venir (de fet, al casal en parlàvem fa uns dies) però tot just ahir la direcció de Nissan va fer públic que la sucursal catalana de l’empresa tenca la fàbrica; no pas perquè tinguin pèrdues sinó perquè no guanyen tants de diners com voldrien. No crec pas que el govern tingués en compte els avisos i per tant tingui preparada cap sortida per la situació que ara és oficial, però han tingut temps per pensar-hi. Potser el tancament de Nissan és una oportunitat per fer alguna cosa? Ja m’agradaria.

El capitalisme no vol saber res de persones si no són treballadors o clients, i només per treure’n profit. Cal un altre sistema econòmic que posi bancs, empreses i infraestructures al servei de la gent i cal que anem fent via de pressa cap a aquest altre model econòmic si no volem que el capitalisme ens enterri.

En qualsevol cas, aquest tancament comporta conseqüències de molts tipus. Sincerament, que una fàbrica catalana de cotxes tenqui té una pega important però moltes coses bones. La pega important és la pèrdua de feina de les persones que hi treballen, i aquest és un problema que les famílies dels acomiadats no tindríen si directius i governants tinguéssin escrúpols.

Per altra banda, que una fàbrica de cotxes plegui em sembla genial perquè això vol dir, i poca broma, que el lobby de l’automòbil serà a partir d’ara més feble a Catalunya; aquesta és una bona notícia, i si no compteu les fàbriques de cotxes que hi ha a Holanda o Dinamarca, que són dos dels països als quals m’agradaria que s’assemblés la república que tard o d’hora tindrem. I de la potència del lobby motoritzat depenen moltes polítiques que el govern ha de decidir, no només sobre el model industrial de país sinó també model de Medi Ambient, model social i model de drets (a casa i a l’estranger). Continuarà

Sembla que a poc a poc la vida es va normalitzant, i faig servir aquesta paraula sense voler dir que això sigui necessàriament positiu. Només vull dir que a poc a poc tornem a fer algunes de les coses que ja solíem fer abans de l’arribada del virus, amb els mateixos encerts i les mateixes pífies. Idealment, s’ha aprofitat aquest parèntesi per fer alguna petita reflexió i hauríem de començar a fer algunes coses més bé.

Demà, per exemple, tornen les convocatòries de cada dimarts del grup de saltencs i saltenques que encara recordem la gent que és a la presó i l’exili i no oblidem per què són on són.

De tant en tant va bé rellegir en Xirinacs per recordar d’on venim i no deixar caure en l’oblit gent que,  malgrat els esforços de l’autodenominada Transició per abaratir tants de somnis, ja ens deia llavors cap on havíem de tirar.

D’en Julià de Jòdar: “Modesta aproximació al futur immediat“.

El procés d’independització de Catalunya també té les seves batalles i moments heroics, i els seus moments de contes a la vora del foc, com totes les independències guanyades o perdudes. Aquesta història en serà una per explicar.

Fa goig i omple d’optimisme veure que hi ha gent que es dedica a la política per lluitar per uns ideals i no pas per barallar-se per una poltrona. En conec uns quants però ara estic pensant en la Mireia Boya. Segur que hi ha cínics que se’n riuen que algú pugui pensar que hi ha polítics honestos, però m’és ben igual que ho facin i per això recomano aquest video de la compareixença de la Mireia ahir a la comissió que investiga l’aplicació del 155. Les seves paraules valentes, fermes i honestes van ser ben aclaridores (en Partal li va dedicar un editorial i tot).

La Blanca Serra sap explicar molt més bé que jo el mal que ens fa donar oxigen a un Estat que sempre tenim en contra. Sembla que siguem masoquistes.

Quines poques ganes de votar! I servirà per canviar alguna cosa? Ara ja em costa de creure en res que no sigui feina al carrer. Alguna altra cosa pot canviar res?

Però cal pensar-hi; potser val la pena participar-hi. Em sembla que és en David Caño que ens recorda que a la legislatura que la CUP va ser imprescindible hi va haver full de ruta clar i referèndum (1 octubre); després, amb l’aplicació del 155 i les eleccions imposades la gent que va anar a votar va decidir que la CUP deixés de ser decisiva. La resta ja és malauradament la misèria que coneixem tan bé: batalla partidista per l’hegemonia indepe.

De totes maneres, la CUP està desapareguda i no sé pas si ressuscitarà a temps perquè algú decideixi votar-la.

El penós espectacle d’ahir al Parlament ens ha deixat amb les piles més descarregades dels darrers anys, però entre nosaltres hi ha gent molt tossuda (hauria de dir perseverant) que continuem al carrer.

Però què podem fer ara?

Per una banda tenim la gent que diu que cal pactar. Tothom sap que Espanya no pactarà pas el nostre dret a l’autodeterminació; un nou estatut i gràcies (si és que). Quan això quedi clar als que encara diuen que cal pactar hauríem de veure si hi ha algun pla B a punt, que no hi serà: el que quedarà clar serà que això del pacte era una rendició a canvi d’anar fent sortir presos, alguna competència autonòmica i potser una mica més (no gaire) de caixa.

Després tenim Europa. O no. Encara queda algú que pensi que Europa vindrà a rescatar-nos? Sí que cal «internacionalitzar» el conflicte, és a dir, fer saber tothom on som i què ens estan fent, però la primera línia de batalla és aquí, als nostres carrers. La gent que només parla de la internacionalització fa res aquí o la cosa va només de càlculs electorals i un intent de jugar al mateix que fan altres?

També hi ha qui es pensa que només cal publicar la declaració d’independència al DOGC i ja serem independents. Doncs no; sembla mentida que s’hagi d’explicar però cal fer unes quantes coses més,a banda d’ocupar la impremta oficial, la primera sortir al carrer i estar disposat a fer sacrificis de debò.

Llavors, sabent que l’Estat no pactarà cap sortida democràtica, sabent que Europa no vindrà a salvar-nos i sabent que la cosa no va de pit i collons, què cardem?

Algú diu que si la posició majoritària dins l’independentisme és tal, cal que tots la seguim per així afavorir la unitat indepe. ¿Cal de debò que ens apuntem al postulat de qui tingui més vots? Ara mateix seria JxCat al Parlament i a la UE i ERC a Espanya. O val més promoure una estratègia dirigida a canviar la correlació de forces?

El que cal és desgastar l’Estat i al mateix temps enfortir-nos. AIxò no es fa pas en dos dies, és clar, però cal que Espanya trobi insostenible (políticament, socialment i econòmicament) l’ocupació del nostre país:

– cal consum estratègic per enfortir el teixit productiu i comercial català i afeblir les grans empreses de l’IBEX35,

– cal mobilització perdurable de manera que sempre se’ns vegi al carrer, i fer-ho de manera intel·ligent per no cremar-nos de seguida i poder resistir,

– cal acció institucional (ajuntaments i Generalitat) per fer cada dia visible que l’Estat espanyol no és benvingut; cal crear una institucionalitat no vetable per l’Estat (Consell de la República?) cada cop més representativa per poder capitalitzar socialment la contraposició d’un projecte d’alliberament (la República Catalana) a un règim monàrquic, autoritari i corrupte (l’Estat).

Vergonya de l’espectacle final del show en el Parlament.

Vergonya perquè la majoria de diputats que encara es fan dir independentistes ja no segueixen el mandat del seu electorat i estan cagats de por.

Vergonya d’aquesta gent que s’aferra al seu càrrec amb el discurs que “lluitar des de les institucions” serveix per alguna cosa encara que cada dia comprovem que ara mateix el Parlament no serveix per res.

Vergonya dels diputats de Cs i PP (i en bona mesura PSC) que volen convertir el Parlament en un reality show de Telecinco o una peixateria on qui més crida més peix ven. Com pot haver gent que voti aquests energumens i no se n’avergonyeixi?

Vergonya d’un president del Parlament sense autoritat ni valor per fer valer la dignitat i la democràcia.