Bloc de notes

Cada vegada m’agrada més el que escriu aquest home.

Diu en Barbeta que la independència de Catalunya preocupa poc a la gent del carrer (espanyola) i que la utilització del conflicte per monopolitzar el debat electoral posa de relleu que Pablo Casado i Albert Rivera no han estat capaços d’elaborar una alternativa que els identifiqui més enllà de la bandera. Tanmateix, això mateix no el contradiu quan afirma que la gent els vota per posar llenya al foc de la qüestió catalana?

A més, tot i suposar que la gent del carrer no estigui amoïnada per la possible separació, qui sí que hi està i que posarà les traves que calgui és el Deep State. Hem d’estar preparats de totes maneres.

El vot a l’extrema dreta a Catalunya és una incògnita però trobo que si en parlem contínuament els fem publicitat gratis i ens podem trobar un munt de diputats feixistes gràcies, en part, a la nostra xerrameca descontrolada.

Bones intencions: l’AMAP i Aigua és Vida buscaran el compromís de les candidatures catalanes a les eleccions generals per eradicar les traves legals que dificulten les remunicipalitzacions.

Un món supercomplex espera (o no) que fem un pas endavant per la República. Allà fora no hi veig pas ningú especialment interessat a veure un nou estat al món però tampoc ningú especialment oposat (Espanya a banda). Només cal confiança i coratge. Endavant!

La gent d’En Comú Podem diu que es desmarca de la colla del 155 i demana “diàleg” i “política”. Són paraules buides que no comprometen a res si no van acompanyades d’accions concretes. O bé, si realment volen desmarcar-se del bloc del 155 amb declaracions, que reconeguin el dret dels catalans a l’autodeterminació. Som una nació o no?

L’èxit de Cs es mesura amb el nou complex per reivindicar el català.

Ciutadans van néixer per carregar-se la llengua catalana i si alguna cosa se’ls ha de reconèixer és que en només 13 anys d’activitat han aconseguit que avui reivindicar el català sigui interpretat inclús per una part de l’independentisme com un acte classista i de supremacisme nacional.

Com diu en Julià de Jòdar, sembla que ens trobem en una guerra de desgast que durarà temps. Farem bé de no traduir els resultats de les eleccions espanyoles a un pretès reforçament de l’independentisme si no és en clau moral (‘guanyar en camp contrari’) i poca cosa més.

La Marta Rojals ens recorda que als independentistes no ens cal Vox per saber que no ens toquen per llei les garanties d’una democràcia. En canvi, Vox sí que és necessari per als del 155 perquè els permet de crear la il·lusió de córrer un seient menys cap a la dreta d’on s’havien situat.

La repressió és també una arma política. La lluita ha de ser política, és a dir, conscient de quin és el paper de la repressió i encarar-la, plantar-hi cara, fins a fer-la ineficaç; i convertir-la en un instrument de consciència, organització i mobilització.

M’ha agradat el nou proverbi que he sentit a l’ #EstàPassantTV3 d’avui: “quan d’en Rivera depèn una investidura, a l’Íbex se li posa dura”. No pot ser més cert!

Em sento molt a prop de Poble Lliure però no trobo sentit a presentar-se a unes eleccions convocades pels nostres enemics, on els nostres pressumptes companys no ens ajudaran a bloquejar el parlament i on és matemàticament impossible que tot sols tinguem prou força per fer-ho.

Avui dimarts a les 7 el CDR de Salt torna a la plaça dels Colors per exigir l’alliberament dels presos i preses. Si creus en la República, en la llibertat i la democràcia, t’hi esperem! Última trobada abans del viatge d’una part del CDR a Madrid; vine a desitjar-los bon viatge!

El 7 de març el periodista Diego Fonseca va publicar: Las tres verdades del equivocado juicio al ‘procés’ catalán https://nyti.ms/2HoHiQ9. Cualquiera sea su resultado, el juicio será una derrota, una oportunidad perdida para solucionar la crisis política con Cataluña.

Mentrestant, en Xavier Díez va publicar fa una setmana aquest article. Potser és per això que el franquisme ens ha declarat la guerra.

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili, la repressió i molta gent progressivament desanimada tant per aquesta repressió com també -potser sobretot- per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la Declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.