Bloc de notes

Avui erem molts centenars de persones, potser milers, que protestavem a Girona per la inhabilitació del president Torra. Tanmateix, aquesta notícia relativament bona (que encara hi hagi gent disposada a sortir al carrer) no pot pas amagar un fet incontestable: la desorientació i desànim del moviment independentista. Cert que la Covid té a veure amb la desmobilització (tothom portava mascareta) però els partits que ens van passar al davant ens han decebut i nosaltres no som capaços de recuperar la iniciativa.

Per sortir d’aquest atzucac que ja fa massa que dura l’únic que podem fer és llepar-nos les ferides i mentrestant, si podem, mirar d’imaginar alguna estratègia que ens dugui cap endavant. Però primer llepar-nos les ferides, encara que només sigui el que deiem l’altre dia a can Pep: trobar-nos la colla cada quinze dies per petar la xerrada i fer teràpia de grup. Si a més a més ens veiem amb cor de dur a terme alguna acció, qualsevol, per petita que sigui, només per mantenir el caliu i saber-nos vius, ja serà collonut.

Un altre gran article d’en David Fernández al diari Ara.

Aquest matí he repetit la ruta del 26 de maig. Sovint repeteixo rutes per anar afegint detalls a la ressenya però avui ha estat com un déjà vu, com si estigués en el mateix dia de la primera vegada que feia la ruta. Un sentiment estrany.

Després, a la tarda, he estat a la concentració per la Diada. Tot l’espai ple però amb molta gent escampada, poc concentrada. Sentiment estrany, també. Què s’ha fet de l’esverament i alegria de fa tres anys?

An awkward day, sobretot a la tarda, que ve després de molts dies i mesos estranys. Hi som i no hi som.

En Manel Fontdevila l’encerta de ple quan dibuixa la feina que fan els nostres dos partits més grans.

Mentrestant, alguns van preparant la Diada d’enguany, que serà molt repartida (se celebrarà a molts indrets pertot Catalunya; a Salt també).

Per cert, hi ha hagut moments en què els nostres dirigents han estat capaços de jugar-se els béns i la vida pel país. Justament tal dia com demà de fa molts anys va tenir lloc la batalla naval de les Formigues.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

La Plataforma per la Llengua denuncia la manca de voluntat del Govern per aplicar les lleis del cinema i del Codi de Consum, de manera que incompleix des de fa 10 anys aquestes normes aprovades pel Parlament i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans.

Si aquests partits gestionen així l’autonomia, no m’estranya que no es vegin amb cor de tirar endavant la independència.

Avui s’ha sabut que la visita que el rei d’Espanya tenia previst de fer aquest cap de setmana a Girona i l’Empordà no es farà. Diuen que és perquè les mostres populars de rebuig que s’estaven preparant l’haurien deixat malament. No sé si acabar de creure-m’ho, ni la no-visita ni que sigui per por de les manis de rebuig, però això és el que ha sortit a la premsa.

La monarquia espanyola està cada vegada més mal vista per més de gent i cal aprofitar-ho per desmarcar-se del règim, no només del seu cap visible. A més, cal rebutjar també tot i tothom que des de Catalunya li dona suport o hi contemporitza, des del Círculo Ecuestre fins als germans Roca.

Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.

Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.

I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.

Un dels meus referents polítics, en Quim Arrufat, ha estat un temps retirat de la vida pública però la seva ment lúcida i inquieta no ha deixat de barrinar des de la discreció al servei del món que tant ell com nosaltres volem viure.

Ara torna amb més gent i fa una proposta per preparar el futur. Demana treballar sense presses, amb constància i coherència i havent fet reflexió i formació. Tant de bo el tornem a veure en primera línia. En parla en aquesta entrevista amb l’Andreu Barnils.

Ja fa temps que la gent entesa ho veia a venir (de fet, al casal en parlàvem fa uns dies) però tot just ahir la direcció de Nissan va fer públic que la sucursal catalana de l’empresa tenca la fàbrica; no pas perquè tinguin pèrdues sinó perquè no guanyen tants de diners com voldrien. No crec pas que el govern tingués en compte els avisos i per tant tingui preparada cap sortida per la situació que ara és oficial, però han tingut temps per pensar-hi. Potser el tancament de Nissan és una oportunitat per fer alguna cosa? Ja m’agradaria.

El capitalisme no vol saber res de persones si no són treballadors o clients, i només per treure’n profit. Cal un altre sistema econòmic que posi bancs, empreses i infraestructures al servei de la gent i cal que anem fent via de pressa cap a aquest altre model econòmic si no volem que el capitalisme ens enterri.

En qualsevol cas, aquest tancament comporta conseqüències de molts tipus. Sincerament, que una fàbrica catalana de cotxes tenqui té una pega important però moltes coses bones. La pega important és la pèrdua de feina de les persones que hi treballen, i aquest és un problema que les famílies dels acomiadats no tindríen si directius i governants tinguéssin escrúpols.

Per altra banda, que una fàbrica de cotxes plegui em sembla genial perquè això vol dir, i poca broma, que el lobby de l’automòbil serà a partir d’ara més feble a Catalunya; aquesta és una bona notícia, i si no compteu les fàbriques de cotxes que hi ha a Holanda o Dinamarca, que són dos dels països als quals m’agradaria que s’assemblés la república que tard o d’hora tindrem. I de la potència del lobby motoritzat depenen moltes polítiques que el govern ha de decidir, no només sobre el model industrial de país sinó també model de Medi Ambient, model social i model de drets (a casa i a l’estranger). Continuarà

Sembla que a poc a poc la vida es va normalitzant, i faig servir aquesta paraula sense voler dir que això sigui necessàriament positiu. Només vull dir que a poc a poc tornem a fer algunes de les coses que ja solíem fer abans de l’arribada del virus, amb els mateixos encerts i les mateixes pífies. Idealment, s’ha aprofitat aquest parèntesi per fer alguna petita reflexió i hauríem de començar a fer algunes coses més bé.

Demà, per exemple, tornen les convocatòries de cada dimarts del grup de saltencs i saltenques que encara recordem la gent que és a la presó i l’exili i no oblidem per què són on són.

De tant en tant va bé rellegir en Xirinacs per recordar d’on venim i no deixar caure en l’oblit gent que,  malgrat els esforços de l’autodenominada Transició per abaratir tants de somnis, ja ens deia llavors cap on havíem de tirar.

D’en Julià de Jòdar: “Modesta aproximació al futur immediat“.

El procés d’independització de Catalunya també té les seves batalles i moments heroics, i els seus moments de contes a la vora del foc, com totes les independències guanyades o perdudes. Aquesta història en serà una per explicar.

Fa goig i omple d’optimisme veure que hi ha gent que es dedica a la política per lluitar per uns ideals i no pas per barallar-se per una poltrona. En conec uns quants però ara estic pensant en la Mireia Boya. Segur que hi ha cínics que se’n riuen que algú pugui pensar que hi ha polítics honestos, però m’és ben igual que ho facin i per això recomano aquest video de la compareixença de la Mireia ahir a la comissió que investiga l’aplicació del 155. Les seves paraules valentes, fermes i honestes van ser ben aclaridores (en Partal li va dedicar un editorial i tot).