L’església progressista té pocs militants, en l’actualitat. Abans, no és que en tinguera molts, però feien més soroll i, potser, els altres -els conservadors- no s’atrevien a mostrar d’una manera tan amençant les urpes. Saó arriba puntualment cada mes a la cita, amb pàgines sobre cultura, actualitat, crítica de literatura i de pensament. Des de la celebració
Ahir, a la matinada, vaig arribar de l’Havana. Hi he estat onze dies. Segons com són ben pocs, però en els temps que corren tampoc és que podem fer llargues estades. Vàrem anar (un col·lega i jo) a fer un seminari a ISA (Institut Superior d’Art) de la Universitat de les Arts de Cuba. I també vaig fer una conferència a la
He aprofitat els dies de pasqua per caminar. A banda de celebracions, dinars i sopars inevitables, he pujat a la serra de Xortà, al Morro Blau, des d’on es veu aquesta imatge de Benidorm. El mateix dia, vàrem anar al castell de Serrella, un bastió impressionant des d’on es poden ataüllar dues valls: la de Guadalest i la de
El Tibet, novament amb sang. S’ha parlat de l’holocaust nazi, s’ha parlat dels gulags soviètics, de les crueltats de les repúbliques sud-americanes i de la Cambotja de Pol Pot, però sobre el cas tibetà hi ha un silenci ferotge. El pitjor de tot és que el mal dels cambotjans o dels argentins ja ha passat,
Encontre de poetes a Alcoi, en la celebració del 25 aniversari dels “Premis Manuel Rodríguez Martínez”. Càlida trobada amb amics i coneguts, amb membres del gremi d’Ausiàs i altres mercenaris de la ploma. La ciutat: vibrant; els poetes: eloqüents; la poesia (secreta de les coses): pertot arreu. En homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor,
L‘Associació Amics de Joan Valls ha organitzat un encontre a la ciutat dels ponts amb motiu del 25º aniversari del premis “Manuel Rodríguez Martínez”. Serà divendres, dissabte i diumenge vinents, dies 14, 15 i 16 de març. Hi assistirem, entre d’altres, els diversos integrants dels jurats del premi, quasi tots poetes i escriptors. Hi haurà una exposició de
El meu interés pel llibre d’Alcoberro, L’home que mira, era doble: per un costat, m’abellia llegir la seua prosa, sempre amb idees espurnejants; i, també, perquè tractant-se dels posts d’un blog, volia fer la prova de comparar les escriptures. Vivim un període on coexisteixen noves i velles escriptures; les noves, lligades a internet, estan marcades
Hui fa quaranta-nou anys que els tibetans començaren la revolta contra l’ocupació xinesa. Deu anys abans, el 1949, les tropes xineses havien començat a escampar-se pel país però deixant fer encara als tibetans. Amb el temps, varen anar estrenyent el cercle. Hi hagué revoltes, una repressió brutal i el Dalai-lama va emprendre el camí de l’exili. Llavors el govern de l’Índia va acollir el
L’angèlica és un instrument –una mena de guitarra– amb una sonoritat exquisida que, de tant complicada com era, va deixar de ser emprada. Talment va passar amb l’angèlica, el poeta Ramon Guillem es demana, en el seu dietari, si això no s’esdevindrà amb la poesia i l’art dels nostres dies. I de ser així, a través de quins camins seguirà expressant-se
Passe als alumnes un text de Palau i Fabre: “La paraula viva”, Quaderns de l’Alquimista, on diu que les paraules no solament “neixen, creixen, es reprodueixen i moren, com han observat els filòlegs, sinó que posseeixen una testa, un tòrax, un ventre, un sexe…” I la nota es dedica a desglossar l’afirmació: el cervell de
Amb el cor i els peus nus tornes a la plaça del mercat. El teu somriure brilla sota les cendres.No fas milacres i, tanmateix, per onsevol que passes, floreix la primavera. Kakuan Shien
Alguns anys després d’eixir de la universitat, en casa d’una amiga, vaig descobrir Quaderns de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre. Em vaig enamorar, de seguida, d’aquella prosa sensual i profunda, tan personal de l’Alquimista. Avesat a llegir la lletra eixuta de textos acadèmics, la carnositat alquímica tenia un sabor ben especial. Va ser tot un
No sé fer homenatges: em sembla que allò que puga dir, malgrat ser sincer, sonarà a fals o a exagerat. Les paraules més habituals, en aquests casos, em pareixen gastades i buides. L’únic homenatge que accepte de bon grat és l’homenatge l’íntim: el reconeixement autèntic, sense teatre… S’ha mort Josep Palau i Fabre, escriptor, expert en pintura i en l’obra
D’un temps ençà, el gènere més cultivat en la literatura catalana sembla ser el diari (no faig ara diferència entre el diari i el dietari). Al ritme que va, aquesta escriptura superarà, amb escreix, la producció novel·lística. És estrany no trobar-ne novetats cada setmana. Encara que sóc un devorador d’aquesta mena de papers, els acumule, sense remei, en la taula
El cel vast i profund no és destorbat pel vol dels núvols blancs.