A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
22 de febrer de 2008
Sense categoria
0 comentaris
Diaris i més diaris, plouen diaris!
D’un temps ençà, el gènere més cultivat en la literatura catalana sembla ser el diari (no faig ara diferència entre el diari i el dietari). Al ritme que va, aquesta escriptura superarà, amb escreix, la producció novel·lística. És estrany no trobar-ne novetats cada setmana. Encara que sóc un devorador d’aquesta mena de papers, els acumule, sense remei, en la taula on llig. Els últims són Com l’angèlica de Ramon Guillem, Al pas dels dies, quaderns d’entretemps de Toni Mollà i Dietari de 1973 de Josep Maria Castellet. En aquest blog ja n’he parlat d’uns quants…I tinc notícia de l’aparició de molts més: Montserrat Palau, Vicenç Villatoro… Si a aquesta allau sumem els blogs, resulta una escriptura majoritària. No ho trobeu així? (n’hi ha més)
El dietari de Josep Maria Castellet, home significat de la cultura i figura intel·lectual de primera magnitud, m’ha decebut una mica. En aquesta mena de papers,un sempre aspira a trobar l’ingredient íntim, la fórmula secreta de la mirada intel·lectual de l’autor, del seu gust estètic, del seu posicionament ideològic…A un li agradaria trobar aquelles experiències decisives que expliquen la personalitat… Però no, semblen papers escrits a rapa i fuig, en intervals de temps robats a la febril activitat d’Edicions 62, on treballava (i no sé si es pot dir que encara hi treballa). Hi trobem viatges contats de forma el·líptica, encontres amb figures de primera magnitud (sobretot escriptors sud-americans), descrits amb lleugeresa o quedant-se a les portes. És admirable el vigor intel·lectual de Castellet, i no deixa d’haver-hi un testimoni d’aquells darrers anys del franquisme, però potser li va mancar temps per dedicar-se a escriure, per a expressar el que pensava, el que sentia i, sobretot, el que vivia. Encara que, hi ha una predisposició interessant a mostrar la vida quotidiana, fet que li dóna un al·licient important. Tot just en reflexiona, a propòsit dels diaris de Fuster i de Gide: “tinc la impressió que un diari —escriu Castellet— ha de donar d’alguna manera la quotidianitat de l’escriptor”. Per això valora El quadern gris de Pla per damunt del de Gide i del de Fuster. L’autor mostra judicis d’un home sensat, erudit, que pateix insomni, amb problemes econòmics i que té la literatura com a refugi del món. Aquest és, si fa no fa, el perfil de bona part d’escriptors de diari. El crític mentre despatxa les faenes editorials, viatja, pren notes per a escriure el llibre sobre Josep Pla (que seria Josep Pla o la raó narrativa) i tracta de comprar un apartament a Sitges, on poder refugiar-se i llegir. La prosa de Castellet, lluny de divagacions denses o comentaris professorals, es llig amb facilitat, però tampoc no és cap filigrana, ni aconsegueix crear un to adient a la confidència, ni a la reflexió. Així les coses: un connat de diari; interesant a despit de tot… Però també una llàstima!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!