A tall d'invocació

 L’església progressista té pocs militants, en l’actualitat. Abans, no és que en tinguera molts, però feien més soroll i, potser, els altres -els conservadors- no s’atrevien a mostrar d’una manera tan amençant les urpes.  Saó arriba puntualment cada mes a la cita, amb pàgines sobre cultura, actualitat, crítica de literatura i de pensament. Des de la celebració del fòrum, l’acompanya Dialogal, una publicació de caràcter interreligiós molt suggeridora.  Se’n parla molt i, es fa ben poquet, en aquesta direcció. Dialogal  convoca textos budistes, islàmics, protestats, de qualsevol corrent espiritual seriós. (n’hi ha més) 

Sempre m’ha semblat que l’ecumenisme era una rètol, una façana i ben poca cosa de profit. A la fi, les religions es mouen sobre uns principis i una organització que les fa seguir el seu credo de forma excloent. Què ha de voler saber un jueu de l’experiència budista? Quina cosa pot fer un budista amb l’experiència cristiana? Ho dic amb tota franquesa: ben poc, són propostes oposades o, simplement, molt diferents.
       Després de llegir, amb paciència, Buda viviente, Cristo viviente, de Thich Nhat Hanh, confesse que no he pogut traure’n cap parentesc, llevat d’un lleuger -lleugeríssim- punt de vista moral compartit. Crec que cal reconèixer que hi ha realitats tossudes. I aquesta n’és una.  
       El cristianisme que m’ensenyaren de xiquet no contenia ni la més petita experiència mística, i sovint estava vorejat d’hipocresia. Ho dic amb respecte per cristians com els de la revista Saó. Pèro heu vist el cas de Rodrigo de Santos, aquell regidor de Palma que va gastar 40.000€ en cocaïna i prostíbuls amb homes i, després, es negava a casar parelles gais? Rodrigo passava per ser un home íntegre, casat, amb fills, que va acompanyar la delegació mallorquina, amb el bisbe al davant, en la visita del Papa a València.  Per a mi aquest és, dissortadament, el tret definidor del catolicisme. 
      Cada vegada que veig propaganda ecumènica vaig amb peus de plom. Dialogal sembla molt seriosa. En llegir-la, un resta reconfortat, amb tot no puc oblidar tantes i tantes experiències associades a la religió catòlica -falsa i pomposa- concebudes com a exercici teatral. Ha estat la meua experiència. Prou sé que la d’altres, afortunament, és diferent. La de Saó, ho és; la de Dialogal, també. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!