A tall d'invocació

L’angèlica és un instrument –una mena de guitarra– amb una sonoritat exquisida que, de tant complicada com era, va deixar de ser emprada. Talment va passar amb l’angèlica, el poeta Ramon Guillem es demana, en el seu dietari, si això no s’esdevindrà amb la poesia i l’art dels nostres dies.  I de ser així, a través de quins camins seguirà expressant-se l’art i la bellesa. 
     Com l’angèlica és un dietari format per anotacions dedicades, bàsicament, a donar compte de les impressions, reflexions, sensacions que a l’autor li susciten els llibres, especialment de poesia, i la música. No està mal triat el títol, per tal com la música apareix constantment, ara en forma de comentari receptiu d’alguna peça, ara com a reflexió lligada a la literatura o d’altres maneres. El fet cert és que des de Gustav Mahler a Miquel Gil hi trobem relacions, reflexions i elucubracions de tota mena. (n’hi ha més)  

Sens dubte, el motiu de l’angèlica se situa en l’epicentre de l’experiència que l’autor expressa en el dietari. Es tracta d’una percepció de canvis accelerats i una sensació de fungibilitat. Un bon dia va a una llibreria i troba que pràcticament han desaparegut els llibres de poesia, després la narrativa en català s’ha reduït i, finalment,  la música clàssica. “No vaig poder evitar-ho –escriu l’autor– vaig sentir-me un dinosaure a la vora de l’extinció”. Però no és només des d’aquest angle que Guillem se sent foragitat: hi ha també el paisatge dels nostres pobles i ciutats en constant transformació. El frenesí de ciment fa que es visca amb una sensació d’amença constant.
       Hi sovintegen les anotacions sobre poesia. Des de comentaris sobre Casp i la seua voluntat d’emular J.R. Jiménez, a l’obra de Marià Villagómez,  passant per la poesia de Manel Garcia Grau. Les pàgines més commovedores del llibre són les que relaten el final del poeta i de l’amic, Manel Garcia Grau, home compromés amb la dignitat i sempre confiat amb la força de la paraula.
       La prosa de Guillem és pausada, reflexiva, amb constants recreacions líriques, però que contenen qualsevol excés efusiu. L’autor hi mastega lectures, espigola idees, expressa sensacions… És un lector selecte, un fruidor sensual, bé que una mica espantat pels canvis que observa en l’entorn. I és, sobretot, un escriptor que sent “la imperiosa necessitat d’escriure. Com l’aire que respires. Com els braços de la dona que estimes. Escriure”.  

Foto: Albufera

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!