A tall d'invocació

  L‘Associació Amics de Joan Valls ha organitzat un encontre a la ciutat dels ponts amb motiu del 25º aniversari del premis “Manuel Rodríguez Martínez”. Serà divendres, dissabte i diumenge vinents, dies 14, 15 i 16 de març. Hi assistirem, entre d’altres, els diversos integrants dels jurats del premi, quasi tots poetes i escriptors. Hi haurà una exposició de Tomàs Tàpia, amb il·lustracions sobre el premi, xarrades, homenatges… Celebrar l’efemèride és una bona ocasió per fer un reconeixement als poetes Manuel Rodríguez Martínez i Joan Valls, i a l’inoblidable Ovidi. (n’hi ha més)

Alcoi és un referent cultural i literari de primera magnitud. Només cal pensar en la quantitat d’autors alcoians actuals: Isabel-Clara Simó, Manuel Rodríguez-Castelló, Jordi Botella, Silvestre Vilaplana, Francesc Bodí, Carles Cortés, Francesc Gisbert… (Em deixe encara algú?).
   El premi Manuel Rodríguez Martínez ha estat una iniciativa encomiable. Gràcies a la generositat de la família Rodríguez –sobretot, a l’energia de Manel Rodríguez-Castelló, el fill major– s’han organitzat 25 edicions (en els darrers anys a través de l’associació Amics de Joan Valls).  El premi ha donat a conèixer  obres ben estimables (cite a l’atzar) de Francesc Rodrigo, Maria Fullana, Sílvia Marina Aresté…  Estan les edicions d’Amós Belinchón, pulcres i elegants. Caldria fer una homenatge als artífex del premi, en concret a Manel Rodríguez-Castelló, poeta, articulista, dinamitzador, rapsode… Jo era estudiant d’una facultat de lletres –pobríssima– d’Alacant, allà pel 1979, havia començat a interessar-me per la nostra llengua… un dels primer llibres de poesia que vaig llegir va ser La ciutat del tràngol  (és clar que vaig anar corrents a buscar “tràngol” al diccionari). El llibre anava encapçalat per una citació de Kafavis. El primer poema el recorde tot seguit:
            ciutat de tràngol
            cavalcades avingudes,
            ponts solcats en nits d’insomni,
            tèrbols atzucacs,
            esquinçades veus de vents
            sense horitzó,
            aldarull de monòlegs indesxifrables. 
            curulla d’ones d’odi,
            ciutat del tràngol,
            un cementiri de somnis ofegats
            que des del llit-patíbul
            t’hem ofert en lent suïcidi.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!