El meu interés pel llibre d’Alcoberro, L’home que mira, era doble: per un costat, m’abellia llegir la seua prosa, sempre amb idees espurnejants; i, també, perquè tractant-se dels posts d’un blog, volia fer la prova de comparar les escriptures. Vivim un període on coexisteixen noves i velles escriptures; les noves, lligades a internet, estan marcades per la rapidesa: han de ser breus, sintètiques, amb una expressivitat publicitària, sense entrebancs. La prosa internuàtica ha de reduir la densitat en tots els sentits. És, necessàriament, fragmentària. I això que tant s’ha dit: idees en procés. Ço és amb un to d’inacabat.
En el cas de Ramon Alcoberro, els posts de L’home que mira, tenim anotacions breus però sempre amb una “engruna de pensament divers” -són paraules de l’autor, però crec que encertades. L’autor fa possible la coeixistència de la qualitat, amb certa lleugeresa i amb l’humor. (n’hi ha més)
De L’home que mira m’agrada l’artilugi de convertir el subjecte de l’escriptura en això: “l’home que mira”. Un heterònim que recorda allò de “l’home enamorat”, una pel·lícula sobre Pavese, i que permet a l’autor emprar la tercera persona: un recurs distanciador. Al costat d’això, aquest “home que mira” embasta els textos amb un fil que els cus i els dota d’unitat.
Sense arribar a horitzons elevats, a L’home que mira hi ha consistència especulativa: un recorregut per idees, obres, autors interessants i una connexió ben saludable amb l’exercici de pensar alguna cosa, cada dia. Hi ha anotacions amb idees d’Aristòtil, de Marx o de Freud, però sempre lligades a aspectes especulatius dels nostres dies. Alcoberro demostra el vigor de la filosofia, la seua vessant pràctica en l’era internàutica.
Només li faria un retret: sembla que Alcoverro es proposa ser sempre enginyós i un poc enigmàtic. Cansa tant una cosa com l’altra. M’agrada certa línia de pintura abstracta, però veure-la tots els dies m’empatxa. Bé està “no ser massa obvi”, però formular-ho així, d’entrada, sembla una mica ofensiu. És com si digués al lector: “t’ho posaré difícil”. I jo quan llig un llibre m’agrada que siga intel·ligible i, en la mesura del possible, que s’allunye, al màxim, d’un problema de matemàtiques.
Foto: Un home que mira.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tio, tens un cafè pagat ! L’home que mira és efectivament una novel.la (porno) italiana, però no de Pavese, sinó de Moravia. Em dic Alcoberro amb b- alta- i m’agradaria no estar fet un bacó i ser guapo com el de la foto; però per la resta d’acord amb tu. Les fotos al ‘Qui sóc” de http://www.filosofia.cat em fan més tronadet.
I ara, t’has guanyat una anècdota. Quan Eugeni d’Ors dictava una Glosa a la secretària, li preguntava: Senyoreta, s’entén? I si la secretaria (que posteriorment fou santa i divorciada esposa del filòsof Josep Mª Capdevila) , li contestava ‘Si, senyor d’Ors’; ell feia: ‘Doncs, obscuri’ho-ho’. D’això es tracta.
Caram! Amb fotos com aquesta… què vols? Ens entretenim més mirant la foto que llegint el que tu has posat. 🙂