A tall d'invocació

El Tibet, novament amb sang.  S’ha parlat de l’holocaust nazi, s’ha parlat dels gulags soviètics, de les crueltats de les repúbliques sud-americanes i de la Cambotja de Pol Pot, però sobre el cas tibetà hi ha un silenci ferotge. El pitjor de tot és que el mal dels cambotjans o dels argentins ja ha passat, però el genocidi dels tibetans encara és en plena activitat. Es tracta d’un projecte d’extermini, d’un genocidi amb majúscules: ocupació militar, política, demogràfica i destrucció de l’espiritualitat budista. La política hipòcrita dels governs “democràtics”, com comentava Toni Cucarella, denuncia unes dictadures, com Cuba, però no d’altres, com la Xina. D’ací uns quants anys, quan ja no hi haurà remei, lamentaran el genocidi com ara ho fan de l’holocaust. I, en canvi, en aquests moments que podrien fer alguna cosa per evitar-ho, no fan res. (n’hi ha més)
      

La primera escomesa dels xinesos contra el Tibet la dugueren a terme durant l’ocupació militar dels anys cinquanta, encara amb el Dalai-lama allí (s’exiliaria el 1959). Vingué, després, la repressió més ferotge i la destrucció de temples i monestirs durant la revolució cultural. Foren més de 6.000 els monestirs —hi coincideixen fonts molt diverses— destruïts per les tropes xineses. Al Tibet un monestir no és només un centre religiós, és també una unitat demogràfica —per dir-ho d’alguna manera. Els xinesos, en penetrar en el país de les neus, es trobaren amb què la religió i l’organització social,  política i la identitat formaven un bloc. No varen tenir, doncs, altra eixida, que combatre, fins a la destrucció, l’estructura generada pel budisme sempre amb la coartada de modernitzar la societat i fer-la més avançada i igualitària.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!