A tall d'invocació

 No sé fer homenatges: em sembla que allò que puga dir, malgrat ser sincer, sonarà a fals o a exagerat. Les paraules més habituals, en aquests casos, em pareixen gastades i buides. L’únic homenatge que accepte de bon grat és l’homenatge l’íntim: el reconeixement autèntic, sense teatre… 
   S’ha mort Josep Palau i Fabre, escriptor, expert en pintura i en l’obra de Picasso, poeta, dramaturg…Però em dol la persona. Un home que vaig tenir la sort de conèixer i de tractar durant alguns anys, quasi una quinzena. I que va resultar ser no sols un escriptor excel·lent, un creador honest i potent, sinó una persona afable, generosa, sàvia, tenaç… Palau encomanava alegria, perquè tenia un gran sentit de l’humor, i un gran optimisme, a despit de la sordesa que l’incomunicava. La seua obstinació no tenia límits. Era una enamorat de Catalunya, de la pintura de Picasso i de la vida.
     Quan el vaig conèixer tenia setanta-quatre o setanta-cinc anys: semblava un home de bona salut, amb barba abundosa, la pell bruna, el cos sense greix, de pas lleuger i amb un cap molt clar. Palau era templat, sempre anava vestit amb una elegància francesa i desplegava una conversa interessant, que convocava tant la cultura de llibres com l’experiència pròpia. Com totes les persones interessants, tenia un carisma especial: expressava un do que semblava venir del més profund de la seua persona i que l’aureolava. (n’hi ha més)
         

 A Palau li agradava la literatura i l’art que traspassava els límits: Rimbaud,  Artaud, Picasso… L’alquimista era incansable en el seu treball picassià, que l’apassionava arravatadament. La seua mirada, en literatura, en art, sempre té un punt diferent i especial que oscil·la entre el rigor i la revelació, la imaginació enlluernadora  i l’expressió candorosa.   

    
 Però la seua obra la seguirem llegint, i les pintures que va col·leccionar les podrem  trobar a la fundació "Palau" de Caldes d’Estrac. El que no tindrem més és la figura càlida i afable, amb la lúcida confiança que desprenia, amb la curiositat sempre desperta i activa. Trobarem a faltar, de tant en tant, el seu esguard rialler i, sobretot,  l’impuls coratjós i la vitalitat que l’acompanyaven en cada escomesa.