A tall d'invocació

Passe als alumnes un text de Palau i Fabre: “La paraula viva”, Quaderns de l’Alquimista, on diu que les paraules no solament “neixen, creixen, es reprodueixen i moren, com han observat els filòlegs, sinó que posseeixen una testa, un tòrax, un ventre, un sexe…” I la nota es dedica a desglossar l’afirmació: el cervell de les paraules, el cor dels mots, la projecció de la personalitat d’aquell que les usa, etc.
Tot just en reflexione perquè aquesta dimensió no deixa de ser una realitat present en posar-se a escriure, en començar a parlar. Amb el soroll de l’entorn un s’oblida, o sembla indiferent, però en sensibilitzar-se va trobant una sèrie de relacions, de propietats, d’emissaris d’informatius valuosos.  Alguns, sobretot, ho trobaran una filigrana elegant, mariconades! –deuen pensar. (No sé si cal aclarir que empre la paraula com un mig elogi?)  
     Les paraules mostren encontres fugissers, il·luminacions instantànies, el mot: “tortura”, ja és una tortura i “clot”, evoca un forat; “tronc” és quasi un tronc i “suau” sembla acariciar la pell amb una lleugeresa complaent . Tanmateix, “brusc” és un alçaprem violent, “salvatge” expressa un parentesc  amb “selvàtic” i “enganxós” pareix que s’apega com una llepassa. “Xafogor”, que ritma amb suor, sembla que en duga gotes al be. “Enigma” és secretívol i “esfumar-se” un mot aeri. “Plana” evoca horitzontalitat i “cim” i “pic” perfilen una elevació de muntanya. “Pit” està entre aquesta i la següent. “Dit” sembla que et punxe o et senyale i “ou” fa el seu dibuix en un plat (un ou fregit), però abans, amb la seua melodia diu que és oval. (n’hi ha més) 

I per continuar: “connectar”, en català, representa millor la idea de connexió amb les dues nn, com “xiuxiueig” n’és una il·lustració del que significa; altrament “monestir” sembla dibuixar els patis amb arcs del claustre; un alumne hi veia, també, la creu en la “t” i el silenci en la “s”. La paraula “ala” vola i “estella” s’esmicola en “ascles”.
   Palau i Fabre acaba dient que “són éssers vivents”. En efecte, romanen en silenci, però parlen. I no solament parlen, sinó que lluny de la perfecció frígida o maquinal de l’escriptura amb teclat, es mouen, dansen, dibuixen: el poema d’ e.e. cumming (versió de Jaume Pérez Montaner i d’Isabel Robles) n’és un bon exemple: 
    s(una
   
    fu
    lla
    c
   
    a 
     
    u)
    oli 
    t
    
    ud 

Foto: e.e.cummings

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!