La pissarra digital

La boira dels darrers dies s’ha anat esvaint lentament i ha deixat un paisatge adormit, silenciós i abatut pel fred. Corren lentament les hores. Rera els vidres, també en silenci, contemplo els prats, les hortes, els boscos a l’horitzó… escolto el cant de la merla i em fixo en el perfil de l’arbre nu, solitari i vençut per les glaçades d’aquests dies… Aquest paisatge que m’envolta, esquerp i distant, s’allunya cada dia més de mi i em fa saber que algun dia, encara llunyà, tornarà a començar el cicle. Corre lentament la vida rera els vidres. La veig passar a càmera lenta. Aquest és ara el meu diàleg amb la natura.

El lipdub per la independència de Vic m’alegra una tarda gris i ensopida…
La independència del país està a les nostres mans. N’estic convençut. Caldrà sumar esforços i treballar amb esperit transversal. Cal fer veure a la gent que l’idenpendentisme no constitueix un discurs exclusiu de cap força política, ningú n’ha de tenir la patent. Només així, l’independentisme tindrà futur. Calen independentistes de dreta i de centre (assumint que tradicionalment s’ha associat l’independentisme a l’espai polític de l’esquerra).
És cert que els resultats del 28N poden generar una certa confusió… que alguns es deuen fregar les mans mentre tracten de fer un discurs fals (com la majoria dels seus discursos) sobre la debilitat de l’independentisme i la volatilitat de l’esperit del 10 de juliol. Però justament ara cal parar les naus i replantejar el discurs. La pèssima imatge del tripartit ha pesat massa perquè les votacions es fessin sense tenir aquesta variable en compte. Esquerra es va equivocar molt apostant per Montilla. Aquell era un govern perdedor ja des de l’inici. El socialisme montillià ja va fer uns mals resultats en aquelles eleccions però no ho van voler veure…. ni els socialistes ni la gent d’Esquerra. Aquell era un projecte perdedor però la fam de poder va pesar massa. Van construir un discurs artificial amb l’etiqueta d’un “govern catalanista i d’esquerres”. Què important és posar noms a les coses… Montilla va tenir la capacitat de fagocitar els seus socis i anul·lar-los. Moltes vegades he dit que la Catalunya de Montilla i del PSC era una Catalunya gris, trista, poc respectada a les Espanyes i governada per una junta gestora com si es tractés d’una empresa a punt de fer fallida. Aquí al darrera posem-hi el discurs dels peons parlamentaris del PSC que parlaven de la “crosta nacionalista”, el búnquer de Nicaragua dirigit fins fa poc pel maquiavèlic Zaragoza, la falàcia “chaconiana” de la “Catalunya optimista” (cap de llista per Barcelona a les darreres eleccions generals, recordeu? algú ha vist la senyora Chacón per Catalunya… més enllà de la campanya?) (què important és posar noms a les coses… “la Catalunya optimista”, “la Catalunya que sap on va…” d’això en saben molt la gent Nicaragua)… total, quatre anys de junta gestora, sense projecte de país, sense ambicions nacionals… Què trist el paper d’Esquerra durant aquests quatre anys. A l’oposició haurien fet molta més feina i un millor servei al país. El cas d’Esquerra és un exemple clar d’aquells partits que com a socis de govern només serveixen per donar-li la poltrona a un altre i que no entenen que com a força d’oposició poden desplegar sense complexes tota l’essència del seu discurs. L’oposició hauria fet més creïble el seu missatge, n’estic convençut.
Per això dic que ara cal aturar les naus i reconstruir el discurs. Crec que és precipitat plantejar el referendum per aquests propers quatre anys. Està bé que la idea entri a l’agenda política del país però cal fer passos ferms i avançar amb garanties. No es tracta de fer el cim pujant per la tartera… fent dues passes i retrocedint-ne tres. A can Nicaragua tenen molta feina per decidir si segueixen anant amb màscara “catalanista” o directament es treuen la disfressa i van d'”obrero español” (el que són). ERC ha de regenerar el seu discurs, fer foc nou i enfortir la seva estructura… CiU treballarà per treure el país de la crisi i poca cosa més… no li demanem una gran ampliació d’horitzons nacionals… Quatre anys per posar les bases d’un projecte sòlid que ha de començar el 2014.
Mentrestant el poble seguirà en moviment. Amb una força latent que pot generar confusió si no es sap llegir entrelínies.
L’independentisme de base de les CUP és la meva gran esperança per l’àmbit municipal. El món municipal es fa ressó del que veritablement passa pel país. Mireu sinó la força de PxC a nivell municipal. El Parlament de Catalunya no és un bon mirall polític del país… Els ajuntaments són potser més fidels a la realitat.

La independència està a les nostres mans.

Els arbres han quedat ja despullats…
lentament havien anat perdent les fulles i encaraven el fred d’aquests dies entre el silenci i la foscor de l’hivern al jardí. Tornaran a venir les mallerengues a buscar menjar, i el sol dels matins escalfarà l’escorça nua de les seves branques.
Torna a començar un cicle ancestral…

Una altra perla de Loreena McKennit explica els misteris d’aquests camins que mai s’acaben. Aquesta és una cançó d’amor, preciosa i delicada com tota la seva música. I l’amor, en aquests camins sense fi, és el sentiment que ha de perdurar al llarg de tot el trajecte.

Tots els camins em porten a tu,
no hi ha final per aquest viatge.
Aquí tens el meu cor, és tot teu,
deixa’m fer camí amb tu,
aquests són els meus somnis, tan pocs però tan simples…

El camí sempre continua i no sé on em porta, però, sigui on sigui, el cor em diu que sempre hi seràs. I ara, arreu, al meu voltant, sento que encara ets aquí… així és el viatge. No cal témer res…

NEVER-ENDING ROAD (AMHRÁN DUIT)

The road now leads onward
As far as can be
Winding lanes
And hedgerows in threes
By purple mountains
And round every bend
All roads lead to you
There is no journey’s end.

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

Deep in the winter
Amidst falling snow
High in the air
Where the bells they all toll
And now all around me
I feel you still here
Such is the journey
No mystery to fear.

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

The road now leads onward
And I know not where
I feel in my heart
That you will be there
Whenever a storm comes
Whatever our fears
The journey goes on
As your love ever nears

Here is my heart and I give it to you
Take me with you across this land 
These are my dreams, so simple and few
Dreams we hold in the palm of our hands

Music and lyric: Loreena McKennitt
Loreena McKennitt – Never-Ending Road (Amhrán Duit)

Algunes cançons tenen la màgia de fer-nos estimar els moments que vivim i projectar-nos amb força cap al futur. Aquesta perla, editada per Mike Scott en solitari al 1997 i reinterpretada en directe a “Karma to burn” amb els Waterboys reagrupats, és una joia que cal guardar pels moments de baixa intensitat.

Open to the world…
open to spirit…
open to the changing wind…
open to touch…
open to nature…
open to the world within…
open to change…
open to adventure…
open to the new…
open to love…
open to beauty…
open beloved to you!
open to learn…
open to laughter…
open to being blessed…
open to joy…
open to service…
open to saying “Yes!”…
open to risk…
open to passion…
to peace and silence too…
open to love…
open to beauty…
open beloved to you!

The Waterboys

No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu

Vicent Andrés Estellés

Fa temps que una alenada d’aire fresc ha entrat a casa nostra. L’horitzó de la independència es dibuixa d’una manera cada cop més clara als ulls de molts ciutadans. Declarar-se independentista ha deixat de ser, fins i tot, mal vist en determinats cercles on havia predominat la lògica de la por, el pragmatisme, del peix al cove, de la tolerància mal entesa o d’un fals civisme cultural progressista que volia allunyar-se de discursos suposadament radicals.
Avui dia ser independentista ja no implica caure en la radicalitat, ni en la necessitat d’articular un discurs incendiari… La independència ja no és només una pretensió legítima sinó legitimada amb arguments transversals que s’extenen entre un gruix important de catalans. Aquesta és la nostra força, el nostre orgull. El lipdub és un exemple fantàstic, festiu, alegre, positiu, optimista, combatiu i mobilitzador… reivindicatiu però sense bronca… De la mateixa manera que s’ha produit una onada de consultes sobiranistes, per què no una onada de lipdubs per la independència? Porrera, Vic,…. Tot un poble en moviment, aquest és el camí a seguir.

La vida a vegades és tan dolça com aquesta cançó. Tanques els ulls i et deixes portar ben lluny per les notes de l’acordió diatònic que expliquen un viatge al nord.

Imagines, recordes… composes imatges on la memòria i el somnis es fonen en un paisatge idíl·lic. Alguna llàgrima llisca i es confon amb els plors i la malenconia dels sons de l’acordió. I sempre hi apareixes tu. Ja sigui en els records o en els somnis… tu, sempre tu. M’agrada sentir que ets tan a prop, saber que et tinc al costat en el silenci d’aquests dies enfeinats de tardor…

Tots tenim el nostre viatge al nord… un viatge que, com diu Joan Margarit, es debat entre l’amor i la por. Dues forces que són difícils de dominar i, tanmateix, de separar…

Els acords folk de The Waterboys m’alegren el capvespre…

Ja en van 36… i segueixo voltant pel món amb aquest esperit nòmada… buscant roses… Emocionant-me amb les coses més senzilles.
El temps ha anat modelant la meva vida, perfilant detalls, polint imperfeccions… erosionant l’espontaneïtat, tal vegada superficial, i deixant al descobert una crosta de timidesa que els silencis s’han encarregat d’endurir.

La timidesa amaga, potser, un llenguatge que cal aprendre a desxifrar. Massa temps he estat capficat a interpretar els meus silencis i això no m’ha deixat comprendre els paisatges ni el silenci del meu entorn més proper… A vegades penso que el context pesa massa i imagino un entorn sense silencis, un escenari llunyà i fictici que ens alliberi d’aquesta pressió que ens empeny cap a la solitud del nostre silenci.
Són tan difícils de trencar els murs invisibles… és tan dificil de trobar el camí dins d’aquest laberint…

Però, malgrat tot…
Wherever I’m going, I’ll go in search of a rose.

Treballaré secretament el teu nom amb les paraules justes. Buscaré un camí de llum que em porti fins a tu. Trobaré les dreceres necessàries dins la solitud del meu viatge.
Hi ha tantes coses que no sé fer…
Maldestre, silenciós, avanço lentament, dia rere dia en el llarg camí del meu captiveri. A vegades, però, penso que no hi ha camí, que sóc només un nàufrag en una illa enmig de l’oceà.
Els apunts d’aquesta pissarra no són més que les traces que dibuixo fent camí després del meu naufragi.

Les coses sempre poden acabar millor del que comencen.
Uns acords de Coldplay i una lletra suggerent han tingut la capacitat de fer-me escriure.
L’estiu s’acaba i les pluges d’aquests dies comencen a obrir el pas a la tardor.
Llegeixo la cançó a Mahalta de Màrius Torres i penso en l’ànim que va portar el poeta a escriure una cosa semblant. La força dels seus versos em fa pensar…
Murs, laberints, rius, xiprers i palmes…
tant se val, la vida del poeta és sovint un món de solitud.

Sona el violí d’Alasdair Fraser….
el curs ja ha començat. Comença un nou viatge que acabarà el proper més de juny.
Les valls frondoses del Pirineu bearnès queden ja tan lluny…
La realitat que ara s’imposa em porta també records de temps passats. A
vegades penso que no sóc capaç de desfer el nus del temps que converteix
la meva vida en una mena d’etern retorn. Potser la vida no és més que
un gran nus que ens manté atrapats en el temps. Em fa por reviure un
cicle d’introspecció que no em permeti avançar i mirar endavant. L’ombra
d’alguns records enfosqueix encara l’espai de temps present que em toca
viure.
Algun cop he escrit que tots vivim en una mena de segrest vital que ens ha d’encarar tard o d’hora amb els nostres raptors. I si al final resulta que hi ha segrest però no hi raptors? Qui és doncs que reté el fil de la meva vida en un nus indestriable de silencis i records?
Sóc, tal vegada, presoner d’aquesta pissarra?
Avui, mentre circulava en moto per la ciutat, he tornat a pensar que la millor manera d’avançar és buscar un fil de llum més enllà de les ombres del passat. No puc enfrontar-me al passat ni desfer el camí però puc buscar nous escenaris pel futur. Caminar en el silenci de l’altra banda del mur per arribar, algun dia, a reconciliar-me amb el passat i retrobar-me amb les ombres fetes llum.

Després de molta introspecció cal trobar algun argument que justifiqui un silenci tan llarg… Després de tant de temps no he estat capaç de trobar les paraules, ni el to, ni la manera per trencar el mur invisible que el temps ha anat bastint en el silenci dels dies.
Sovint penso que cal emprendre un nou camí i que un nou viatge serà la manera d’oblidar aquest temps tan ingrat. Em resisteixo a emprendre un camí que em separi de tu i tracto de seguir caminant al teu costat, a l’altra banda del mur, imaginant que algun dia les nostres traces es trobaran sense murs ni silencis. L’espai i el temps, les dues dimensions que ara ens separen, hauran de confluir en algun punt del nostre llarg camí. Aquesta travessa m’està costant més del que esperava però estic segur que això que avui escric és una profecia del nostre temps futur.

Quin és el motiu del teu silenci? Quina és la distància que ens separa? Tracto d’interpretar el significat d’aquest silenci que ens separa i m’allunya, cada cop més, de tu. A vegades imagino que els teus silencis són semblants als meus i que som incapaços  de conciliar el temps que vivim, de trobar les paraules justes i de vèncer la por de mostrar-nos tal com som. Aquest és el miratge, aquesta és la falsa sortida del laberint. La realitat dels teus silencis és infinitament més dura. No hi ha cap por, cap dubte… tot és fermesa, convicció, determinació per trobar una llunyania volguda. T’allunyes de mi amb el silenci més dur… un silenci que em fereix i el trobo injust. Ploro, ploro… i callo per dins.

Tu em guardes el sol…
només tu pots il·luminar aquests dies tan foscos que m’acompanyen…
ara mateix, però, darrera els teus silencis no sóc capaç d’intuir cap bri de llum. Tot és fosc al meu voltant. No tinc ni forces per avançar a les palpentes. Estic tan cansat d’esperar que la nau avanci… em resisteixo a deixar anar el timó i segueixo traçant el rumb que em va marcar aquella primavera.
No hi ha vents ni embats que inflin de nou les veles… tot és somort. Les aigües semblen estancades i la nau ha quedat ancorada en aquest temps de foscor, tristesa i cansament. Sóc com un nàufrag abandonat enmig d’una platja solitària. Miro a l’horitzó, res no es mou, cap senyal, cap indici de rescat.
M’enganyo. Si almenys s’hagués produit el naufragi… podria pensar a començar de nou. Potser no em queda més remei que abandonar la nau, saltar a l’aigua i nedar, nedar i nedar. Ben lluny, i trobar un corrent que m’arrossegui ben lluny d’aquest paratge.

Encara avui, tu em guardes el sol.

El temps ens hauria d’ajudar a entendre quin és el nostre lloc en aquest món. A vegades, però, corre el temps i caminem en totes direccions, sense rumb, gairebé a les palpentes. D’un lloc a l’altre sense, sense horitzons ni referències. En aquests moments ens agradaria aturar el temps per recomposar els escenaris de les nostres vides. Les hores, els dies, les nits… passen massa ràpid. Una darrera l’altra i així fins al final. El temps mai no s’atura.
Potser l’alternativa és aturar-se, deixar de caminar i mirar com corre el temps al nostre voltant mentre restem immòbils. Potser així serem capaços de fixar un rumb, una direcció triada, un camí que doni sentit als nostres passos…
Sabem ben bé què volem? Som capaços de triar? A vegades ho dubto.

Vivim atrapats en un temps que ens domina i ens fa córrer més del que nosaltres volem. Vivim a gran velocitat amb el temps cronometrat per fer allò que realment ens agrada. John Seymour va saber trobar la porta secreta i escapar-se d’aquesta vida frenètica contrarellotge. Encara avui aquest és el meu gran somni.

I’ll keep your heart with mine till you come to me.

Fa dies que no parlem. Tot just algunes mirades i algun somriure esquinçat.
No sabria com interpretar aquesta distància mental que mica en mica s’ha anat imposant entre tu i jo.

Autosuficiència… finalment? O és només un miratge del que voldria ser i no és?
Encara, algun dia, mentre torno cap a casa recordo allò de viure atrapat en el temps.

Altres vegades penso que ets com una metzina contra la que no tinc remei per més que ho vulgui. Vius silenciosament instal·lada dins el meu cor, corres lliurement per les meves venes i et passeges amb elegància pels racons més profunds de la meva ment.

No em desagrada trobar-me amb tu de tant en tant en aquest racó dels apunts perduts… on la vida passa a càmera lenta. Ara mateix aquest és ben bé el meu racó de les idees perdudes. Brillants? De tant en tant. Però en tot cas, perdudes.