Química
Reaccions inesperades…
un entorn hostil que no acabo d’entendre ni vull acceptar; imposicions, despropòsits, proteccionisme, solitud i molta incomprensió… Els elements necessaris per provocar una reacció imprevista.
Potser algú creu encara que la vida és un laboratori on pots tenir-ho tot sota control… Potser algú pensa que pot posar-se una bata blanca i dirigir la vida dels altres amb total impunitat…
Jo per aquí no hi passo. La meva vida no transcórre dins una proveta o un tub d’assaig.
Ja fa massa temps que lluito per ser lliure com per que ara algú tracti de convertir-me en un mena de putxinel·li.
Tornant de l’escola cap a casa, sovint penso en tot allò que m’ha passat al llarg del dia. Revisc moments, diàlegs, n’imagino d’altres… I una idea recorrent apareix sempre a l’alçada dels túnels de Vallvidrera. Estic atrapat en el temps…
L’altre dia parlava de l’espai i el temps… quanta raó!
Les il·lusions es van fonent mica en mica, i les hores marquen feixugament el ritme d’aquests dies. Em costa d’acceptar-ho i d’entendre-ho però sé que és només això… qüestió de temps.
Segurament el meu segrest particular hi té molt a veure però intueixo que hi ha alguna cosa més. Un tren perdut, tal vegada? Una via morta? Una andana amb unes maletes…?
Aquest matí m’he llevat amb música de Coldplay. M’ha alegrat el matí.
Escoltar la mateixa cançó seria una bona manera d’acabar el dia. Atrapa’t en el temps? Potser sí.
Bona nit.
One minute I held the key
Next the walls were closed on me
And I discovered that my castles stand
Upon pillars of salt, pillars of sand
I hear Jerusalem bells are ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror my sword and shield
My missionaries in a foreign field…
