La pissarra digital

Llegeixo, rellegeixo i escolto els versos de Màrius Torres.
Tanco els ulls… i em deixo portar per un munt d’imatges que se m’emporten lluny, molt lluny, en un món de somnis on sempre hi apareix el teu nom.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels…
Fem el mateix camí sota els mateixos cels…

No podem acostar les nostres vides calmes…
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.

Cançons a Mahalta – Màrius Torres

Lluis Llach – Cançó a Mahalta

El silenci va esdevenir finalment un secret…
admiraves tantes coses…
somiaves cada dia,
imaginaves escenes boniques,
però impossibles…
i a cada pas,
el silenci s’imposava una mica més
entre nosaltres.
Vas acabar optant pel silenci
com a estratègia per sobreviure
enmig del dolor més profund.
Cap espurna de llum,
cap somriure, cap mirada,
era ja capaç
de convertir el silenci
en paraules.
 

S’apropa el final d’un cicle, d’una etapa. Aviat la rutina ens distanciarà encara una mica més. Llavors el silenci serà rotund. Et trobaré a faltar. Seguiré sabent de tu, dels teus camins… recordaré el teu somriure, la teva mirada, l’elegància i la bellesa del teu gest. Llavors vindrà l’enyor. Els records d’allò que haurem perdut.
No sé quins camins m’esperen després d’aquell revolt que ja s’apropa…

Un mar de dubtes i incerteses s’estén al meu davant. Els girs professionals sempre amaguen una part fosca. S’apropen les vacances i necessito un recés.
Tinc ganes de prendre distància, d’allunyar-me de les rutines que empresonen el meu instint més salvatge i lliure. Tinc ganes d’anar amb la canya a pescar llobarros des de l’espigó, d’agafar la bicicleta i pedalar pels boscos dels Ports…
A vegades penso que amb el temps m’he anat allunyat de tantes coses i de tanta gent… que no sempre és fàcil estar al costat d’aquells que estimes… que cal persistir en tots els esforços per buscar una espurna de llum… un somriure, una mirada, un gest… Les coses petites tenen tant de pes… 

El socialisme “pijo” de Barcelona està agonitzant. Ells no ho saben, no s’adonen que el seu discurs ja no se’l creu ningú més que ells. Han viscut durant molts anys en el núvol de la inversió en un urbanisme clientelar inacceptable. Es pengen medalles per haver invertit quantitats ingents en obra pública en aquells barris on la gent els vota. Han comprat el vot de la gent amb fanals, voreres, bancs, places dures… però més enllà d’això quin projecte social té la ciutat? Urbanisme, urbanisme i urbanisme. Tot allò que permeti tallar la cinta, fer-se la foto, rodejar-se d’arquitectes de prestigi, impulsar obres faraòniques en temps de crisi…
Un projecte erràtic, de globus sonda… qui recorda la proposta ridícula de celebrar uns jocs olímpics d’hivern? Es pot vendre la imatge de mediterraneïtat i a la vegada voler ser la capital mundial dels esports d’hivern? què se n’ha fet del fòrum de les cultures? uns equipaments caríssims, infrautilitzats…

No ens el mereixem. No mereixem un govern ni un alcalde com aquest. Un govern que s’ha quedat sol amb el cas Vilaró i que després s’ha fet enrera per evitar la trencadissa i el ridícul. Un govern que no cedeix espais municipals a les iniciatives populars, que es gira d’esquena al treball democràtic dels seus ciutadans. Un alcalde que no va anar a la manifestació del 10 de juliol de 2010 perquè li semblava excessiu el crit de “Som una nació, nosaltres decidim”. Una manifestació històrica que recollia el clam de tot un poble, a la “seva” ciutat. I no hi va anar perquè no hi creu en aquest missatge. La vessant identitària i sentimental no té cabuda en el seu discurs de tecnòcrata. La gestió per davant de tot. L’arrogància, la superioritat del seu missatge, el to de veu que no sap dominar perquè no té més registres… Tot això no ens ho mereixem.

S’apropen les eleccions. Anem escalfant els motors.

Junts vam construir la nau
que ens havia de portar a la fi del món,
ben lluny, mar endins…
junts vam recòrrer els oceans
i vam sortir dels embats més durs.
Però vam tirar l’àncora
per fondejar en un port
d’aigües tranquil·les
i passar-hi la vida junts…
Fa temps que el vent bufa de cara,
caldrà desplegar de nou les veles
i salpar amb una nova direcció.
Les cadenes de l’àncora s’han fet velles,
els vents que corren ens empenyen a marxar.

No hem sabut trobar un camí
per compartir
i fer junts a estones.
He intentat, amb gestos maldestres,
apropar-me als teus espais
i cercar una complicitat
que s’ha resistit a aparèixer.
Vençut, cansat i trist
accepto la derrota i m’allunyo
per guarir-me en la distància
i el confort de casa meva.
Només el temps i la distància
dirà si els nostres camins
es trobaran de nou.

El camí que hem de fer és encara un misteri… tinc l’esperança d’un futur ple d’estones per compartir i d’anys de vida al teu costat. Quin serà el rumb de la nostra nau? quins seran els misteris que seguirem compartint? quines seran les pors? i quins seran els desigs? Ara mateix, tot plegat és incert. La incertesa és com la boira, que no ens deixa veure més enllà… i ens porta també a mirar enrera.

L’altre dia escrivia això.

No vas saber aturar-te a temps per triar el camí que definís el rumb de la teva vida. Pensaves que els dos camins es trobarien en algun moment per convertir-se en un de sol. Ingènuament pensaves que el camí de l’autosuficiència podria tenir la seva versió urbana i moderna. La novel·la de’n John Seymour et va apropar per uns moments al somni d’una vida sense més lligams que els que l’autosuficiència t’imposés. Vas entrar en crisi; quiet, immòbil, paralitzat i trist vas veure com la teva vida urbana t’allunyava irremeiablement dels escenaris d’aquell camí que un dia vas somiar.

El tren va marxar d’aquella andana
fa molts anys.
Mai podràs trobar el teu lloc
en un vagó de segona
d’aquell tren que vas perdre.
No t’esforcis a córrer
darrere seu,
ni esperis un retorn
que mai no arribarà.
Aquell tren ja és lluny,
ben lluny,
i en la buidor de les andanes
hi queda el record del seu pas
i l’amargor d’aquell viatge impossible
que mai vas poder fer.

El fred fa dies que dura i tinc les ales glaçades… no sóc capaç d’enlairar-me i emprendre el vol per marxar cercant l’escalf de terres llunyanes.
Cada dia, de bon matí, m’apropo a la finestra i sé que tu em mires rera els vidres. No podem parlar, tu em contemples en la distància i jo, temerós, et miro també de lluny.

S’acabarà la nit algun dia?
S’acabarà i no tindré mai mala sang. Només amor, admiració i records dels dies més freds de l’hivern.

T’espero en silenci, de bon matí,
al carrer humit i fred.
Espero veure’t tombar la cantonada
però és fa tard
i no arribes.
El temps, sempre el temps,
és ara mateix la distància
que separa les nostres vides.

Corren els dies
enmig d’un silenci
que ens allunya
cada dia una mica més.
L’escletxa és ara mateix
un abisme insalvable
ple de pensaments,
pors,
mirades,
amor i impotència.

M’agradaria arribar
a la part més secreta
dels teus silencis.
Tal vegada compartiríem el secret
que ara mateix ens distancia
i s’imposa com una gran mola de pedra,
freda, sòlida
i sense escletxes
per on es pugui filtrar
un bri de llum i esperança.

WHY IS IT SO DIFFICULT TO TALK?

El cicle recomença i m’adono que, cada cop més, visc atrapat en les profunditats del silenci que ens envolta.

S’apropen dies de vida reposada… després dels excessos de les taules nadalenques m’agradarà trobar un moment de calma, un racó per pensar i somiar… Recordar i llegir temps passats… evocar imatges, frases, mirades, somriures i plors… Els llums de Nadal sembla que ens convidin a encendre noves esperances i a oblidar els moments foscos, però, com diu la cançó, les llàgrimes que vam vessar tenen una mena de metzina que no ens deixa alliberar-nos de la tristesa. T’atures a pensar, passeges, surts al carrer, mires el paisatge rera els vidres… i enyores tot allò que ha marxat per sempre i s’allunya a cada pas. Els llums de Nadal et fan plorar però encenen una esperança feble i tremolosa que et fa somiar i imaginar que algun dia retrobaràs els passos perduts. Mentre passeges pels carrers de la ciutat no deixes mai de cantar velles cançons d’amor, d’un amor passat… i etern.
Bon Nadal.
T’estimo.

Coldplay – Christmas Lights