La pissarra digital

Aquests dies tinc moltes sensacions a flor de pell. Aquesta tarda mateix, un calfred m’ha glaçat la pell mentre llegia l’editorial de Vicent Partal fent-nos veure que estem davant d’unes jornades històriques (d’Història escrita en majúscules) i que, tal vegada, sense ser-ne massa conscients estem escribint les pàgines del preludi d’una Catalunya sobirana, lliure i independent.

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d’accelerada lluita,
de combatius balcons i d’estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l’enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m’ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés

Un documental excel·lent que ens ajuda a entendre el camí recorregut per arribar a una pau definitiva al País Basc.
La porta és oberta… però alguns es negaràn a traspassar el llindar. La ciutadania els posarà al seu lloc. El camí de la pau és irreversible.

La porta de la negociació és oberta. La fi de la violència és a prop.
Caldrà veure qui és capaç de traspassar la porta i assumir amb responsabilitat -històrica- l’inici d’un veritable procés de pau.
No conec prou bé la situació a França i no m’atreveixo a especular sobre el paper que assumiran els mandataris de la republique. Però em temo que les autoritats de l’estat espanyol no sabran estar a l’alçada.
Ara mateix s’obren molts escenaris possibles; entre ells un canvi de govern a Madrid. En aquest context, tal com ja s’ha pogut llegir, i molts hem dit o pensat, als sectors més immobilistes amb el conflicte basc no els interessa un procés polític. Durant molts anys, massa, els hem sentit dir que no hi havia res a negociar mentre ETA no abandonés definitivament la lluita armada. I ara que estem a les portes d’una fi definitiva de la violència, quin argument faran servir per negar-se a negociar? L’independentisme polític és una pedra a la sabata. L’independentisme armat justifica, per alguns, actituds d’immobilisme.
Aviat sentirem sectors que s’atreviran a negar l’existència del conflicte basc. El negacionisme pot ser l’estratègia, absurda i desesperada, per evitar asseure’s en una taula de negociació. No hi ha conflicte; no hi ha res a negociar.
Quan alguns s’atreveixen a negar l’autoritat moral de les personalitats que han participat en aquest congrés per la pau, estan preparant l’estratègia de la negació del conflicte.

La porta és oberta… tot és possible.

Gràcies al bloc d’en Josepmiquel Servià he trobat aquest magnífic poema que Ventura Gassol, conseller de política interior i més tard de cultura durant el govern del president Companys, va escriure a l’octubre de 1947 des de l’exili.

No digueu que ja és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat, ni el roserar florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ja és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels amb l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ja és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
                                          acaronà la pàtria amb el peu nu,
                                          i es fa pols amb la terra que l’aferra,
                                          no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
                                          i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

                                              Ventura Gassol, 1947.

La República, la justícia, la llibertat…
sempre tindran qui les defensi.
Però Catalunya només ens té a nosaltres.
Si a Catalunya no la defensem nosaltres,
qui la defensarà?

                                              Lluís Companys.

El socialisme “pijo” de Barcelona està agonitzant. Ells no ho saben, no s’adonen que el seu discurs ja no se’l creu ningú més que ells. Han viscut durant molts anys en el núvol de la inversió en un urbanisme clientelar inacceptable. Es pengen medalles per haver invertit quantitats ingents en obra pública en aquells barris on la gent els vota. Han comprat el vot de la gent amb fanals, voreres, bancs, places dures… però més enllà d’això quin projecte social té la ciutat? Urbanisme, urbanisme i urbanisme. Tot allò que permeti tallar la cinta, fer-se la foto, rodejar-se d’arquitectes de prestigi, impulsar obres faraòniques en temps de crisi…
Un projecte erràtic, de globus sonda… qui recorda la proposta ridícula de celebrar uns jocs olímpics d’hivern? Es pot vendre la imatge de mediterraneïtat i a la vegada voler ser la capital mundial dels esports d’hivern? què se n’ha fet del fòrum de les cultures? uns equipaments caríssims, infrautilitzats…

No ens el mereixem. No mereixem un govern ni un alcalde com aquest. Un govern que s’ha quedat sol amb el cas Vilaró i que després s’ha fet enrera per evitar la trencadissa i el ridícul. Un govern que no cedeix espais municipals a les iniciatives populars, que es gira d’esquena al treball democràtic dels seus ciutadans. Un alcalde que no va anar a la manifestació del 10 de juliol de 2010 perquè li semblava excessiu el crit de “Som una nació, nosaltres decidim”. Una manifestació històrica que recollia el clam de tot un poble, a la “seva” ciutat. I no hi va anar perquè no hi creu en aquest missatge. La vessant identitària i sentimental no té cabuda en el seu discurs de tecnòcrata. La gestió per davant de tot. L’arrogància, la superioritat del seu missatge, el to de veu que no sap dominar perquè no té més registres… Tot això no ens ho mereixem.

S’apropen les eleccions. Anem escalfant els motors.

El lipdub per la independència de Vic m’alegra una tarda gris i ensopida…
La independència del país està a les nostres mans. N’estic convençut. Caldrà sumar esforços i treballar amb esperit transversal. Cal fer veure a la gent que l’idenpendentisme no constitueix un discurs exclusiu de cap força política, ningú n’ha de tenir la patent. Només així, l’independentisme tindrà futur. Calen independentistes de dreta i de centre (assumint que tradicionalment s’ha associat l’independentisme a l’espai polític de l’esquerra).
És cert que els resultats del 28N poden generar una certa confusió… que alguns es deuen fregar les mans mentre tracten de fer un discurs fals (com la majoria dels seus discursos) sobre la debilitat de l’independentisme i la volatilitat de l’esperit del 10 de juliol. Però justament ara cal parar les naus i replantejar el discurs. La pèssima imatge del tripartit ha pesat massa perquè les votacions es fessin sense tenir aquesta variable en compte. Esquerra es va equivocar molt apostant per Montilla. Aquell era un govern perdedor ja des de l’inici. El socialisme montillià ja va fer uns mals resultats en aquelles eleccions però no ho van voler veure…. ni els socialistes ni la gent d’Esquerra. Aquell era un projecte perdedor però la fam de poder va pesar massa. Van construir un discurs artificial amb l’etiqueta d’un “govern catalanista i d’esquerres”. Què important és posar noms a les coses… Montilla va tenir la capacitat de fagocitar els seus socis i anul·lar-los. Moltes vegades he dit que la Catalunya de Montilla i del PSC era una Catalunya gris, trista, poc respectada a les Espanyes i governada per una junta gestora com si es tractés d’una empresa a punt de fer fallida. Aquí al darrera posem-hi el discurs dels peons parlamentaris del PSC que parlaven de la “crosta nacionalista”, el búnquer de Nicaragua dirigit fins fa poc pel maquiavèlic Zaragoza, la falàcia “chaconiana” de la “Catalunya optimista” (cap de llista per Barcelona a les darreres eleccions generals, recordeu? algú ha vist la senyora Chacón per Catalunya… més enllà de la campanya?) (què important és posar noms a les coses… “la Catalunya optimista”, “la Catalunya que sap on va…” d’això en saben molt la gent Nicaragua)… total, quatre anys de junta gestora, sense projecte de país, sense ambicions nacionals… Què trist el paper d’Esquerra durant aquests quatre anys. A l’oposició haurien fet molta més feina i un millor servei al país. El cas d’Esquerra és un exemple clar d’aquells partits que com a socis de govern només serveixen per donar-li la poltrona a un altre i que no entenen que com a força d’oposició poden desplegar sense complexes tota l’essència del seu discurs. L’oposició hauria fet més creïble el seu missatge, n’estic convençut.
Per això dic que ara cal aturar les naus i reconstruir el discurs. Crec que és precipitat plantejar el referendum per aquests propers quatre anys. Està bé que la idea entri a l’agenda política del país però cal fer passos ferms i avançar amb garanties. No es tracta de fer el cim pujant per la tartera… fent dues passes i retrocedint-ne tres. A can Nicaragua tenen molta feina per decidir si segueixen anant amb màscara “catalanista” o directament es treuen la disfressa i van d'”obrero español” (el que són). ERC ha de regenerar el seu discurs, fer foc nou i enfortir la seva estructura… CiU treballarà per treure el país de la crisi i poca cosa més… no li demanem una gran ampliació d’horitzons nacionals… Quatre anys per posar les bases d’un projecte sòlid que ha de començar el 2014.
Mentrestant el poble seguirà en moviment. Amb una força latent que pot generar confusió si no es sap llegir entrelínies.
L’independentisme de base de les CUP és la meva gran esperança per l’àmbit municipal. El món municipal es fa ressó del que veritablement passa pel país. Mireu sinó la força de PxC a nivell municipal. El Parlament de Catalunya no és un bon mirall polític del país… Els ajuntaments són potser més fidels a la realitat.

La independència està a les nostres mans.

No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu

Vicent Andrés Estellés

Fa temps que una alenada d’aire fresc ha entrat a casa nostra. L’horitzó de la independència es dibuixa d’una manera cada cop més clara als ulls de molts ciutadans. Declarar-se independentista ha deixat de ser, fins i tot, mal vist en determinats cercles on havia predominat la lògica de la por, el pragmatisme, del peix al cove, de la tolerància mal entesa o d’un fals civisme cultural progressista que volia allunyar-se de discursos suposadament radicals.
Avui dia ser independentista ja no implica caure en la radicalitat, ni en la necessitat d’articular un discurs incendiari… La independència ja no és només una pretensió legítima sinó legitimada amb arguments transversals que s’extenen entre un gruix important de catalans. Aquesta és la nostra força, el nostre orgull. El lipdub és un exemple fantàstic, festiu, alegre, positiu, optimista, combatiu i mobilitzador… reivindicatiu però sense bronca… De la mateixa manera que s’ha produit una onada de consultes sobiranistes, per què no una onada de lipdubs per la independència? Porrera, Vic,…. Tot un poble en moviment, aquest és el camí a seguir.

In memoriam. Un fragment del Maestrat i dels Ports

Araus direm con pendrem Ualencia, e tota la altra terra. Nos nos nirem a Borriana, e haure coonduyt, aquel que leuar puxar en azembles de Terol, e farem uenir daltra part per mar conduyt per rao que abast en la ost, e leuar hiem •II• feneuols: e quan hajam presa Burriana, farem hi uenir la Reyna nostra muyler, per tal que entenen les gents que major cor hi hauem destar. E aquels castels qui son a les espatles, aixi con es Peniscola, e Ceruera, e Exiuert, e Polpis, e les coues Dauinroma, e Alcalaten, e Morela, e Cuyler, e Aras qui uenen del camp de Burriana de conduyt, e seran entre nos e terra de chrestians, tots sauran a retre, perque nos ferem denant, e no poran hauer lo conduyt quels uenia de Borriana.
E quan aço sia feyt que nos haiam aquels castells, mudar nosem a •I• loch que dien los chrestians lo Pug de Sebola, e es prop de Ualencia dues legues. E daqui a caualcades que farem fer a Ualencia, e que la talarem quan nos uenrem, e sabrem ardit que seran uenguts a gran flaquea, e a gran cuyta de fam, metrem nos sobre els enans que cuylan lo pa altra uegada, e assetiar los hem, e ab la uolentat de Deu pendrem. E dixeren don Blasco, el Maestre a nos: Sils sarrains que son en Ualencia vos ho haguessen aixi dictat, nou porien mils dictar, e semblans que nostre Seynor vos uol guiar, pus tan bon acort nauets. E aqui fo acordat con se faes ne con no. E aenant nos fom en Terol, e don Pero Ferrandeç Daçagra, senyor Dalbarrazi, conuidans que caçassem senglar, e que meniassem ab el en una aldea Dalbarrazi que ha nom Exea, que aquil trobariem, e nos atorgam li ho.

Més enllà dels plantejaments partidistes de caire nacional m’agrada pensar que hi ha un sentiment que viu al marge dels discursos oficials.
On és la força que ve del poble? Sovint penso que Catalunya és una nació adormida, que viu en la letàrgia i l’aborriment de la inacció i la dialèctica política.
Emulant el símil de la caverna de Plató, Catalunya viu embadalida amb les ombres que es projecten sobre l’escena política.
Cal fer un gest de valentia i d’autoafirmació popular. Hem de ser valents i fer botifarra, si cal, a l’engany que ens venen els prestidigitadors de la política.
Bon cop de falç.