No hem sabut trobar un camí
per compartir
i fer junts a estones.
He intentat, amb gestos maldestres,
apropar-me als teus espais
i cercar una complicitat
que s’ha resistit a aparèixer.
Vençut, cansat i trist
accepto la derrota i m’allunyo
per guarir-me en la distància
i el confort de casa meva.
Només el temps i la distància
dirà si els nostres camins
es trobaran de nou.
El camí que hem de fer és encara un misteri… tinc l’esperança d’un futur ple d’estones per compartir i d’anys de vida al teu costat. Quin serà el rumb de la nostra nau? quins seran els misteris que seguirem compartint? quines seran les pors? i quins seran els desigs? Ara mateix, tot plegat és incert. La incertesa és com la boira, que no ens deixa veure més enllà… i ens porta també a mirar enrera.
L’altre dia escrivia això.
No vas saber aturar-te a temps per triar el camí que definís el rumb de la teva vida. Pensaves que els dos camins es trobarien en algun moment per convertir-se en un de sol. Ingènuament pensaves que el camí de l’autosuficiència podria tenir la seva versió urbana i moderna. La novel·la de’n John Seymour et va apropar per uns moments al somni d’una vida sense més lligams que els que l’autosuficiència t’imposés. Vas entrar en crisi; quiet, immòbil, paralitzat i trist vas veure com la teva vida urbana t’allunyava irremeiablement dels escenaris d’aquell camí que un dia vas somiar.
El tren va marxar d’aquella andana
fa molts anys.
Mai podràs trobar el teu lloc
en un vagó de segona
d’aquell tren que vas perdre.
No t’esforcis a córrer
darrere seu,
ni esperis un retorn
que mai no arribarà.
Aquell tren ja és lluny,
ben lluny,
i en la buidor de les andanes
hi queda el record del seu pas
i l’amargor d’aquell viatge impossible
que mai vas poder fer.