La pissarra digital

La llum del far va deixar de brillar en la foscor de les teves nits.
Foscor absoluta.

Mar endins, vas traçar un nou rumb.
Vas superar els embats més durs,
vas combatre la foscor,
les llargues nits de solitud…
…mirant al cel,
buscant estrelles,
somiant terres promeses…
vas véncer la por,
la temptació de tornar vers la claror antiga d’un far que ja no et guiava.

El far va deixar de fer-te llum en la tenebra.
Ara navegues, amb un nou rumb,
en un vaixell sense bandera.
Noves terres,
noves nits…
t’esperen.

Divendres.
Quarts de set de la tarda.
Tot el cap de setmana per davant.
Escolto The Waterboys.
La tardor ja ha arribat.
Se’n va l’estiu.
Tot recomença.
Nous temps, nous espais.

Bells temps, bells acords,
A man is in love
(quina delícia, Suècia tardor del 95);
Tunavägen 39, Sparta, Lund…
hi ha cançons que sempre estaran lligades al teu nom,
que maca estaves amb aquell vestit…

tornaria a viatjar ben lluny cap al nord,
redefiniria el rumb de tantes coses…
començaria de nou aquell passatge de la meva vida,
intentaria un desenllaç més feliç i no tant dolorós…

…marxaria també a les muntanyes,
cercant, potser, un refugi
en un racó ben lluny.
Tornaria a la terra,
seria feliç,
amb ben poques coses,
i tu, i jo, i els nostres fills.

Canten les merles al capvespre,
tornaran els ocells quan vingui el fred,
encendrem la llar de foc,
cercaré el teu nom en les llargues nits d’insomni.
T’escriuré en silenci,
ens mirarem de lluny…

Se’n va l’estiu,
tot recomença.

Una troballa de cançó.
Un comiat carregat d’esperances de retorn;
algun dia ens tornarem a trobar,
fins aleshores, farem la nostra travessia carregats dels millors desitjos…

Saints & Angels

This is a wide world we travel
and our paths rarely cross
and we do a whole lot of living
in between.
So come, we’ll share
more than time,
we’ll put our cares
far behind
while we sail
the ship that never goes to sea.
                                       …[friendship]
It could be months,
and it could be years
before we find one another
once more standing here.
And until then, my beautiful friend,
I have a wish for you:
“Many hearts
to keep you warm,
many guides
to speed you through the storm,
and may the saints and angels
watch over you.
And may the saints and angels
watch over you,
and may the saints and angels
watch over you”.

Sharon Shannon – Saints & Angels – Feat. The Waterboys

La distància desfà els lligams que la nostra quotidianitat havia teixit amb lentitud.
Trobo a faltar les converses de cada dia, els somriures, les mirades, les veus properes…, els silencis compartits…
El meu camí continua i, en silenci, s’allunya dels moments que vam compartir. Aquestes darreres tardes d’estiu són d’una enorme solitud. Voldria trobar les dreceres que em portin de nou cap a allò que he perdut…

Mica en mica es tanca la ferida
que sagnava en la foscor dels meus dies.
Ara, en la solitud d’aquest nou temps,
camino en pau
i recordo les llargues nits de tempesta
que em parlen de tu.

L’estiu al Béarn queda ja tan lluny…
les nits fredes vora el foc,
l’olor de la llenya de faig dins les flames…
els matins emboirats i humits,
el silenci de la nit enmig del bosc d’Hourquiau…

la senzillesa d’aquells dies va ser magnífica.
Vam viure sense gaire pretensions,
imaginant -potser somiant-
que, algun dia,
la meva vida seria d’aquella manera,
senzilla, austera i honesta…
en un paratge recòndit dels Pirineus.

Els records alimenten aquestes primeres nits de setembre.
Sabia que això passaria, que el record dels nostres dies al Béarn vindria ben aviat.
Les ganes de tornar-hi són tan fortes que no em queda més remei que enviar-me postals com aquesta.

Comença una nova etapa. Un nou curs.
Nous escenaris es dibuixen al meu davant i, en aquests moments, la sensació de pèrdua és més gran que la il·lusió davant els nous reptes.
Encara no he fet l’exercici mental de situar-me en el present i m’adono que el passat és encara un record molt intens.

Les llums del Béarn em captiven.
Aquests darrers dies d’agost les valls s’hauran anat buidant lentament i els pobles aniran recuperant la seva rutina quotidiana. Aviat els ramats tornaran a casa després d’un llarg període de pastures a l’alta muntanya bearnesa. Arribarà el moment d’esquilar les ovelles i guardar els ramats en els prats vora les granges de la vall. Els pastors guardaran les esquelles al corral fins al proper estiu. I vindran les pluges abundants, el fred, el vent… i després la neu que amb el seu mantell estendrà aquell silenci tan especial. El dia serà ben curt, la nit serà llarga i freda.
I al cap d’un temps els rajos de sol tornaran a fondre la neu, els rius baixaran plens buscant el seu camí cap a l’Atlàntic. Tot tornarà a brotar, les pastures, les fagedes… el dia s’allargarà de nou i arribarà altre cop l’estiu.

Les llums de Béarn em captiven.

A les muntanyes del Béarn la vida segueix marcada pel ritme de les estacions.
La vida pot ser tan senzilla…

El final d’estiu és especial.
Marxes d’un lloc sabent que no hi tornaràs fins les properes vacances. T’allunyes de les olors d’un paratge que fa molts anys que coneixes. T’allunyes també d’un paisatge que estimes, que coneixes des de la infantesa… t’allunyes amb l’amargor d’un final imposat, que no hauries triat mai.
Prens rumb cap a casa, tornes a la rutina -tan confortable a vegades però tan feixuga d’altres…- i fas bons propòsits per al nou curs.
T’espera una llarga travessia, un viatge desconegut en què sovint miraràs enrere buscant entre els records allò que hauràs perdut. Seràs fort, aguantaràs els temporals -com sempre- i et faràs gran.
Bon viatge.

Després de la confusió arriba la lucidesa i apareixen totes les pors. Començo a adonar-me de les possibilitats d’un llarg adéu i això m’espanta.
M’agradaria trobar la justa mesura per tot plegat, però les dificultats s’imposen i em paralitzen.
Ara mateix no sé imaginar res més que un nou escenari amb més silencis i solitud que els camins que he atravessat fins ara. Tinc por; una por profunda i secreta que tracto d’amagar tant com puc lluitant contra l’esgotament de tants dies de silenci.
Fa dies que els vents no són propicis. Caldrà esperar amb paciència la ventada suau que em condueixi cap a Ítaca.

Trobaré els camins que em portin de nou cap a tu.
Pensaré des de la distància en els nostres dies.
Refaré en silenci la nostra llarga travessia.
Tornaré a buscar-te. N’estic segur.
Espera’m.

He esperat llargament el moment del nostre comiat al jardí… he somiat algunes vegades com seria el moment de dir-nos “adéu… fins aviat”. No podrà ser.
Demà, haurem perdut l’ocasió d’un comiat al jardí.

Música
Van Morrison – In The Garden – 2007 Re-mastered

S’apaga lentament la flama que fa temps cremava amb força. La llum és cada cop més feble. La marinada que ens arribava de lluny és cada cop més forta i persistent. S’apaga lentament la flama que es va encendre un dia de primavera.
Les nostres converses han anat morint també i ja només ens queden les mirades i el silenci (aquest peculiar silenci que sempre ens ha unit…). La distància, però, és cada cop més gran. I a mesura que s’eixampla, les nostres paraules són cada cop més fluixes, suaus com la marinada, com una carícia.

S’apaga lentament la flama que ha cremat durant tants dies (i tantes nits…). No sé si el foc es tornarà a encendre. Potser després del foc només serem un erm de terra cremada… potser mai més una espurna de llum torni a il·luminar el nostre rostre, potser jo no sabré veure ni trobar aquella brillantor especial a la teva mirada… potser la flama s’haurà apagat per sempre…  potser la llum serà eterna.

L’espai i el temps tenen la resposta.

Música:
Michael Giacchino – Landing Party

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

La teva mirada em diu tantes coses…
algun dia hauré de dir-te l’admiració que tinc per la teva manera de fer, la teva manera de ser. Arribarà el dia que hauré d’emprendre el viatge cap a un món nou… M’agradarà, llavors, acomiadar-me i dir-te tot el que he après de tu; com he tractat d’aprendre dels teus gestos, de la teva serenitat, del teu dia a dia silenciós però eficient, la teva mesura, la teva prudència…
el temps no ens ha permès forjar un vincle més enllà del marc professional i això és potser el que més em dol. El temps i l’espai, l’espai i el temps, dues variables que poden fer tant de mal quan s’associen…
…la física no ens ha ajudat malgrat, aparentment, la química sempre ha estat bona.

Molt sovint penso -i he pensat- que les nostres maneres de viure la vida són tan properes… però tan llunyanes tanmateix… administrem els silencis de maneres tan semblants…
M’ha costat tant trencar els silencis amb tu…
…no he sabut trobar la manera de fer-te saber el que escric i em sap tant greu… tinc la sensació d’una oportunitat perduda per construir allò que volia…

I ara, quan s’atansa l’hora d’un comiat que no sé si existirà començo a imaginar la manera de dir-te tot això que escric.
Has estat un referent, un model que m’ha fet créixer professionalment durant el temps breu que hem compartit.

Espero seguir aprenent, en la distància, dels teus gestos. Espero, també, que la distància m’ajudi a trencar aquesta mala associació espai-temps sobre la que tant he pensat i tant he escrit…

Un petó, i fins sempre.

Música:
Anna Ternheim – Little Lies

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

Secretament amb el teu gest de complicitat em guareixes les ferides. Ningú com tu entén millor el silenci que hem bastit en la llarga travessia…
La teva mirada, silenciosa i càlida, m’acull i em somriu cada dia…Novament el somriure es dibuixa als notres rostres.
M’agrades tant… i t’ho he dit tantes vegades….
M’agrada abraçar-te i dir-te coses a cau d’orella. M’agrada tenir-te tan a prop, també en els silencis…

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi