La pissarra digital

Després de molta introspecció cal trobar algun argument que justifiqui un silenci tan llarg… Després de tant de temps no he estat capaç de trobar les paraules, ni el to, ni la manera per trencar el mur invisible que el temps ha anat bastint en el silenci dels dies.
Sovint penso que cal emprendre un nou camí i que un nou viatge serà la manera d’oblidar aquest temps tan ingrat. Em resisteixo a emprendre un camí que em separi de tu i tracto de seguir caminant al teu costat, a l’altra banda del mur, imaginant que algun dia les nostres traces es trobaran sense murs ni silencis. L’espai i el temps, les dues dimensions que ara ens separen, hauran de confluir en algun punt del nostre llarg camí. Aquesta travessa m’està costant més del que esperava però estic segur que això que avui escric és una profecia del nostre temps futur.

Quin és el motiu del teu silenci? Quina és la distància que ens separa? Tracto d’interpretar el significat d’aquest silenci que ens separa i m’allunya, cada cop més, de tu. A vegades imagino que els teus silencis són semblants als meus i que som incapaços  de conciliar el temps que vivim, de trobar les paraules justes i de vèncer la por de mostrar-nos tal com som. Aquest és el miratge, aquesta és la falsa sortida del laberint. La realitat dels teus silencis és infinitament més dura. No hi ha cap por, cap dubte… tot és fermesa, convicció, determinació per trobar una llunyania volguda. T’allunyes de mi amb el silenci més dur… un silenci que em fereix i el trobo injust. Ploro, ploro… i callo per dins.