La pissarra digital

Fa poc es va editar un llibre que sembla una actualització dels clàssics de’n John Seymour sobre la vida autosuficient (em pregunto per què cap editorial mai s’ha atrevit a fer una edició en català de cap dels llibres de John Seymour).
L’estil sembla molt similar al plantejament dels llibres del pare de l’autosuficiència del segle XX (descansi en pau).
Crec que en aquests temps que corren, el missatge de l’autosuficiència és més vàlid que mai. Tots hauríem de replantejar-nos algunes coses sobre el nostre estil i ritme de vida. Revisar els nostres patrons de consum, apostar per una vida més austera i, en la mesura de les nostres possibilitats, autosuficient. El meu consell -per evitar caure en la frustració- és començar fixant-se objectius assumibles (reduir la despesa energètica, produir una petita part dels aliments que consumim…) i mica en mica anar avançant en el camí persona o familiar cap a l’autosuficiència. D’això tracta el downshifting.
Us animo a llegir-ne alguna cosa. Ja sigui amb aquest nou llibre o a partir dels clàssics de’n John Seymour.
Proveu-ho, us enganxarà.

Pastures, pastors, ramats…,una trilogia encara viva a l’altra banda dels Pirineus.
Entre les valls occitanes del Béarn i les valls basco-navarreses s’extén el domini d’un formatge (amb DOP) que manté viu un Pirineu ramader, pastoral, transhumant, que vol seguir mantenint la seva població al territori, que garanteix un cert relleu generacional i assegura la vida i manté obertes les petites escoles (calandretes en alguns casos) a les valls.
És un exemple fantàstic per veure com un producte de qualitat pot contribuir al desenvolupament sostenible del territori, al manteniment de la seva identitat. Alguna cosa hauríem d’aprendre a casa nostra de les iniciatives que funcionen a l’altra banda dels Pirineus. Un alltre model a seguir seria l’aposta basca i navarresa per promoure el formatge Idiazábal.
Aquí al Principat som capaços d’elaborar bons formatges artesans. Persones valentes i decidides, joves la majoria d’ells, han apostat per l’elaboració de formatges artesans arreu del territori. Tots descoordinats, ningú els ampara, molts d’ells ni tan sols tenen ramats propis i han de comprar la llet als pocs ramaders que aposten per la producció de llet d’ovella. Molt ràpidament el Pirineu català s’ha anat buidant de ramaders, la cadena del relleu generacional es va trencar fa anys perquè ningú va apostar per ells. Massa gent es va deixar enlluernar per un altre model de creixement, insostenible, menys respectuós amb la muntanya, alienant fins i tot. El resultat… els poblets abandonats arreu del Pallars, l’Alt Urgell que han quedat lluny del turisme hivernal, i els pobles aranesos i ceretans que han perdut la seva identitat pirinenca i s’han convertit en un decorat teatral d’un Pirineu autèntic que mai no ha existit.

Dissabte i diumenge (15 i 16 d’octubre) Fira de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell. Mostra de formatges artesans del Pirineu. Una molt bona ocasió per trobar reunits els productors d’una i altra banda de la serralada. Algú hauria d’apostar per un model Ossau-Iraty a casa nostra. No sé si encara hi som a temps.

Formatges d’ovella.
Llet crua.
Transhumància.
Alta muntanya,
pastures,
cujalars,
ramats basco-beárnesos,
un estil de vida ancestral.
Pirineus.