La pissarra digital

apunts perduts, idees brillants

El rei en Jaume, 800 anys de construcció nacional

0



In memoriam. Un fragment del Maestrat i dels Ports

Araus direm con pendrem Ualencia, e tota la altra terra. Nos nos nirem a Borriana, e haure coonduyt, aquel que leuar puxar en azembles de Terol, e farem uenir daltra part per mar conduyt per rao que abast en la ost, e leuar hiem •II• feneuols: e quan hajam presa Burriana, farem hi uenir la Reyna nostra muyler, per tal que entenen les gents que major cor hi hauem destar. E aquels castels qui son a les espatles, aixi con es Peniscola, e Ceruera, e Exiuert, e Polpis, e les coues Dauinroma, e Alcalaten, e Morela, e Cuyler, e Aras qui uenen del camp de Burriana de conduyt, e seran entre nos e terra de chrestians, tots sauran a retre, perque nos ferem denant, e no poran hauer lo conduyt quels uenia de Borriana.
E quan aço sia feyt que nos haiam aquels castells, mudar nosem a •I• loch que dien los chrestians lo Pug de Sebola, e es prop de Ualencia dues legues. E daqui a caualcades que farem fer a Ualencia, e que la talarem quan nos uenrem, e sabrem ardit que seran uenguts a gran flaquea, e a gran cuyta de fam, metrem nos sobre els enans que cuylan lo pa altra uegada, e assetiar los hem, e ab la uolentat de Deu pendrem. E dixeren don Blasco, el Maestre a nos: Sils sarrains que son en Ualencia vos ho haguessen aixi dictat, nou porien mils dictar, e semblans que nostre Seynor vos uol guiar, pus tan bon acort nauets. E aqui fo acordat con se faes ne con no. E aenant nos fom en Terol, e don Pero Ferrandeç Daçagra, senyor Dalbarrazi, conuidans que caçassem senglar, e que meniassem ab el en una aldea Dalbarrazi que ha nom Exea, que aquil trobariem, e nos atorgam li ho.

El setè cel

0

Tens ganes d’escriure alguna cosa i no saps per on començar. Tens tantes coses a dir… tantes paraules…

Vas fent el teu propi camí, lent però amb un pas ferm. Camines sol; massa sol potser. Voldries tenir més companyia, més temps per aturar-te de tant en tant. Ets conscient que això d’aturar-se et fa adonar de la soledat, del silenci al teu voltant, de la veritable dimensió del camí recorregut (que mai és tant com et penses).
Camines sense veure ni tan sols allò que t’envolta. Passen els dies, els mesos… corre el temps, canvien les estacions. A vegades penses que el camí no és més que un tapís lliscant (com una cinta transportadora), que tu no avances i que allò que es mou és el paisatge, l’entorn; estàs atrapat pel camí i finalment tu ets només el decorat d’aquesta escena que transcorre al teu costat.

Terra i llibertat

0

Més enllà dels plantejaments partidistes de caire nacional m’agrada pensar que hi ha un sentiment que viu al marge dels discursos oficials.
On és la força que ve del poble? Sovint penso que Catalunya és una nació adormida, que viu en la letàrgia i l’aborriment de la inacció i la dialèctica política.
Emulant el símil de la caverna de Plató, Catalunya viu embadalida amb les ombres que es projecten sobre l’escena política.
Cal fer un gest de valentia i d’autoafirmació popular. Hem de ser valents i fer botifarra, si cal, a l’engany que ens venen els prestidigitadors de la política.
Bon cop de falç.

El racó

0

Una imatge persistent de solitud,
de silenci…
i tal vegada, no ho sé, de patiment.
Podria ser un senyal que alguna cosa no va bé.
Cerques el racó i t’hi amagues… de què?
tens por? què calles?
Voldria saber… entendre,
ajudar-te…
tal vegada voldria ser jo el teu racó.

Octubre 2007

Penelope’s Song

0

Now that the time has come
Soon gone is the day
There upon some distant shore
You’ll hear me say

Long as the day in the summer time
Deep as the wine-dark sea
I’ll keep your heart with mine
Till you come to me

There like a bird I’d fly
High through the air
Reaching for the sun’s full rays
Only to find you there

And in the night when our dreams are still
Or when the wind calls free
I’ll keep your heart with mine
Till you come to me

Now that the time has come
Soon gone is the day
There upon some distant shore
You’ll hear me say

Long as the day in the summer time
Deep as the wine-dark sea
I’ll keep your heart with mine.
Till you come to me

Loreena McKennitt – An ancient muse (2006)

Aquesta és sens dubte, també, una de les millors peces que mai he sentit.
No és fàcil posar-se davant la pantalla i començar a escriure… m’agradaria dir alguna cosa però em costa enfilar l’agulla.
Podria parlar dels meus tres fills (la mainada); de com me’ls estimo i de la sort que he tingut de poder ser pare tan jove. A vegades penso que cal aturar-se només per contemplar com s’expliquen, com juguen , com creixen… La vida a vegades t’empeny a un ritme massa ràpid i certes coses passen tan de pressa que quan te n’adones ja has fet tard.
Ja fa un cert temps que em vaig conscienciar a dedicar-los més temps, a tenir més bon humor quan estigui amb ells, no renyar-los innecessàriament… Al cap i a la fi són nens i no en tenen cap culpa de tenir un pare estressat amb la feina. El que ells volen és que jugui, que me’ls escolti, que els faci companyia, que els dediqui temps i tot això és el que procuro fer. La veritat és que jo també em sento millor.

Llevar-te de bon matí i sentir-los amb aquella energia i bon humor et fa veure que realment per ells la vida és molt més senzilla i que al fer-nos grans mai no hauríem de deixar de mirar enrera i fer el camí de la mà dels nostres fills.
Al cap i a la fi el downshiting és també això: dedicar més temps a les coses essencials i no tan a les coses supèrflues…

Malgrat tot sempre queda un interrogant…. Penso que la mainada podria ser encara més feliç; més lliure, menys ensinistrada, sense la maleïda necessitat de llevar-se cada dia a les set del matí i sortir de casa amb les motxilles carregades per anar l’escola; només tenen tres i cinc anys… no ens estem passant com a societat moderna? és aquesta la modernitat que volem?
Cal que els nens aprenguin de tant petits que tota la seva vida estarà marcada per un rellotge? que pràcticament no hi ha espai per la improvisació? que tot allò que fan des que es lleven fins que tornen al llit havent sopat està absolutament compartimentat, programat, cronometrat, establert i calendaritzat a setmanes vista?
És just que els fem aquesta "putada"? Moltes vegades penso que no i que són víctimes d’aquest ritme salvatge que els arrossega també a ells sense saber-ho ni voler-ho.
M’agradaria lluitar contra aquesta esclavitud… oferir-los alguna alternativa real sense caure en l’utopia d’alguns pares il·luminats i sense cap mena de criteri com alguns que corren avui dia.
Seguirem fent camí…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I don’t like mondays

0

Demà baixo cap al Maestrat. Fa un any que no hi baixo i la veritat és que en tinc moltes ganes. La calma del juliol a Barcelona s’arriba a fer inaguantable. Els pares m’esperen ja des de fa alguns dies; més ben dit esperen veure els seus néts i poder fer d’avis durant uns quants dies… la veritat és que és una gran sort per la mainada poder estar amb els avis. Crec que és una relació d’enriquiment mutu com poques altres.

Els plans per aquests dies a Vinaròs no estan gaire definits… però sempre hi ha projectes que ballen. Un d’ells serà seguir explorant la geografia física i humana del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports. Menjar bon peix, comprar oli de les oliveres del senyor Fontes… apropar-me a aquella casa que semblava tenir el seu projecte autosuficient i veure si poden subministrar-me alguna cosa… pedalar i pedalar, endur-me alguna cosa per berenar entre garrofers amb la família … i anar improvisant les tardes i els vespres dia a dia. Generalment els matins queden destinats a la platja….
En definitiva això són les vacances. Un parèntesi en el nostre ritme
frenètic d’assalariats que odiem els dilluns i el diumenge a la tarda
ens comencem a sentir incòmodes perquè sabem el que ens ve a sobre.

Suposo que com ja és habitual en els darrers anys, tornaré a arribar a la conclusió que les platges ja no són el que eren… abans no era difícil veure peix entre les roques del Saldonar; de pops, estrelles de mar o sípies ja no en parlo… la fauna del fons costaner ha desaparegut a marxes forçades. Suposo que és un reflex del creixement descontrolat, de la mala gestió del turisme, de la construcció salvatge del litoral de Vinaròs que és extensible a tot el litoral del País Valencià. Des que en Zaplana va començar la cosa continua sense aturador i no hi ha expedients comunitaris que valguin… Els empresaris de la totxana i els polítics deshonrats que corren per aquell país no saben ni els interessa saber que abans podies caçar pops a les roques de la platja. Són uns fartons provincians, d’ullera fosca i camisa folgada que presumeixen de tenir línia directa amb la gent que mana de veritat a la capital. Com si això fos alguna cosa important a la vida… ja ho veus, tenir el telèfon d’un manaire (dels de despatx i dues secretaries) a l’agenda del mòbil…
Quina colla de salvatges! S’estan carregant el país, la llengua, la cultura popular a cop d’urbanitzacions, camps de golf, copes amèrica, avingudes i passejos que no tenen ni un mínim de qualitat urbanísitca ni estètica però tant se’ls en fot. La ullera fosca tot ho pot…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El segrest

0
Publicat el 25 de juny de 2007

La meva vida ha anat donant tombs afortunats de manera inesperada. Si analitzo la meva trajectòria professional podria dir que sempre he pogut fer allò que he volgut allà on he volgut. Clarament això és un privilegi que no està a l’abast de tothom…
Fa un temps, però, que em costa trobar temps i espai per altres coses que no siguin estrictament professionals. Tinc el meu hort, sí; i això m’omple petites estones cada dia quan pujo a regar, plantar, netejar les pebroteres de les maleïdes aranyes vermelles… però globalment crec que visc una mena de segrest professional. Fa un parell d’anys tenia claríssim que qualsevol feina que fes fins els quaranta-cinc podia ser provisional abans d’emprendre el meu projecte vital definitiu: l’autosuficiència.
Ara cada cop veig més lluny aquesta idea… No sé si mai serà possible.
Totes les trajectòries vitals tenen el seu propi segrest; més o menys tothom té el seu projecte vital més enllà de la seva vida present. A tots ens agrada projectar-nos cap al futur imaginant-nos que fent coses diferents però massa sovint topem amb la crua realitat del nostre segrest vital.
La lluita que cadascú té amb ell mateix i els seus raptors no és fàcil. Potser el millor és seguir somiant, imaginant i projectant-se cap a un futur millor…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I threw it all away

0
Publicat el 23 de juny de 2007

I once held her in my arms,
She said she would always stay.
But I was cruel,
I treated her like a fool,
I threw it all away.

Once I had mountains in the palm of my hand,
And rivers that ran through ev’ry day.
I must have been mad,
I never knew what I had,
Until I threw it all away.

Love is all there is, it makes the world go ‘round,
Love and only love, it can’t be denied.
No matter what you think about it
You just won’t be able to do without it.
Take a tip from one who’s tried.

So if you find someone that gives you all of her love,
Take it to your heart, don’t let it stray,
For one thing that’s certain,
You will surely be a-hurtin’,
If you throw it all away

Bob Dylan 1969
Nashville Skyline


 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cap i cua

0
Publicat el 21 de juny de 2007

Busco un poema que et vaig dedicar; no el trobo…
Intento refer-lo mentalment però no me’n surto.
En qualsevol cas, és ben cert que la força creativa només surt quan hi ha emocions, sentiments, pulsions vitals ben endins.
De sobte te n’adones que l’atracció física reneix, que la bellesa et captiva i que vius amb la dona més maca del món.
T’estimo i m’agrades tant….

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

She is so beautiful

0
Publicat el 21 de juny de 2007

She is so beautiful
I’ve got no words to describe
The way she makes me feel inside
I’m flying solo
As free as light as a bird
yet I could lay my wings down in a moment
To guard and comfort her

She is so beautiful
light-filled, loving and wise
Laughter dancing in her eyes
all my road is before me
And I never did plan on a wife
yet she’s the most beatiful soul
I ever have met in this life

For she is like a song
she is like a ray of light
She is like children praying
like harps and bells and cymbals playing
And she is like a wind
moving, soothing, bringing joy
And here am I, destroyed
she is so beautiful
I don’t know what I’m gonna do when I leave
except grieve

The Waterboys

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fi de curs

0
Publicat el 20 de juny de 2007

Ja fa uns dies que he acabat les classes i l’estiu comença a treure el cap darrere els últims papers de l’escola.
Només falta passar l’auditoria externa de la selectivitat… és un indicador extern per saber com he fet la feina. Tinc la confiança d’haver-ho fet bé i espero que pugui millorar els resultats de l’any passat però això sempre és un gran interrogant.
Després de tanta intensitat el final de curs és com una mena de descompressió brutal; poques ganes de fer res, aborriment… una certa apatia. Penses en el curs següent, coses que pots millorar, aspectes que es poden polir a les classes però, fot una mandra… De fet no sé encara si seguiré fent el mateix, si canviaré de grups, si canviaré de centre… tot és encara en l’aire.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

The long day is over

1
Publicat el 14 de maig de 2007

Un retorn que feia dies que esperava… Després d’un llarg silenci torno a contar coses. Això és bo.

Després d’un llarg perídoe de silenci…. torno a ser aquí! Amb força per escriure i contar coses.
Ja feia alguns dies que tenia neguit, que volia dir coses.
D’entrada podria escriure unes ratlles recents dedicades a alguns "delinqüents acadèmics" que corren pel món

Ignorants, incults,
gent lleugera,
els falta un bull…
Males persones,
nens consentits
malcriats de pare i mare
arrogants i malparits.
Incapaços d’entendre,
ganduls perfectes…
l’esforç no va amb ells.
A casa se’ls escolten…
"protegeixen els cadells",
s’equivoquen, no s’adonen,
que els seus fills
són delinqüents.

Vila-bloggers… torno a ser aquí. Fins aviat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Good bye blue sky

1
Publicat el 13 de juny de 2005

Aviat canviaré de feina…
deixaré enrera un quadrienni ple d’experiències, d’aprenenentatge
professional, una etapa ben fecunda, plena d’anades i vingudes, de
reptes, d’esforços, d’etapes, cicles i onades… moltes onades…
potser ara és el moment de canviar i deixar que la darrera onada em porti a una nova illa per descobrir… a noves terres, nous horitzons.

Sí, la fi d’aquesta etapa ja és a prop. En tinc ganes.
Marxo ben content, agraït per tots aquests anys; convençut de la meva gran evolució professional en aquests darrers anys a Provença. Mai fins ara havia tingut la sensació d’aprendre tant en una feina.
Encaro el nou repte ple d’il·lusió, amb la força que em dóna el bagatge dels darrers anys i amb l’estima cap a la casa que m’acull, que, al cap i a la fi, no he deixat mai de sentir-la com casa meva.
Més enllà de les tasques concretes que em tocarà desenvolupar, principalment, explicar la lliçó als meus alumnes…. espero també tenir un cert marge per a parlar-los d’altres coses, apropar-los a l’estimació i el respecte que sento per la natura, ensenyar-los a contemplar el cicle de les estacions de l’any…
a ser observadors, i crítics…
a ser algú, a menjar millor, a comprar menys, a consumir amb responsabilitat…
a ser austers, humils, nobles, romàntics…
a escriure el seu propi bloc, per què no?…
a imaginar més i a somniar sempre.
Estic convençut que puc fer-ho.

A casa tots dormen.

Is there anybody out there?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Inici d’una nova etapa

4
Publicat el 2 de juny de 2005

Bé, sembla que a la fi he fet el pas d’escriure les meves primeres frases al quadern de bord.
Em va costar trobar el nom de pila del bloc però finalment vaig apostar per downshifting perquè és un mot amb molta força, perquè conté una declaració d’intencions sobre una manera de viure i entendre la vida, perquè és en anglès i és la llengua que més estimo després del català i perquè és un mot dinàmic (fixeu-vos que la paraula és en gerundi) i ens parla d’un procés vital que humilment vull tractar de seguir amb la meva família.

Espero anar omplint el quadern amb sensacions, vivències i altres propostes (músiques, webs, llibres, pobles i altres racons del país).
Em disculpo per la brevetat d’aquesta entrada; prometo més visites ben aviat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

The Fat of the Land

3
Publicat el 14 d'abril de 2005

Inauguro oficialment el meu bloc de somniatruites. La capçalera la dedico al personatge entranyable de’n John Seymour, pare del meu afany autosuficient, mestre en el meu aprenentatge cap a l’autosuficiència i autor del llibre que estic llegint (The Fat of the Land)
Esperem que el camí sigui llarg i productiu. Us hi espero…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari