Encara hi som a temps

Ja tenim aquí el mundial de futbol. Ja fa uns dies que roda la pilota. Els principals temes de conversa extra-esportius són la fastuositat de Qatar, i la manca de drets humans en aquest petit país del Golf Pèrsic. I en quant a la part esportiva, el bon començament de França, Espanya, Brasil o Anglaterra, i el nefast inici d’Argentina o Alemanya. I ja està. Sembla que tothom  s’ha posat d’acord. Ningú parla dels futboleros que no mirem el mundial, i que ens importa un rave el que hi pugui passar a nivell esportiu. Som invisibles.

Només parlen de nosaltres quan manifestem que no anem amb Espanya. “Com pot ser que no aneu amb Espanya si és l’equip del vostre país i està ple de jugadors del Barça? Voleu que un equip estranger guanyi a la vostra selecció? Quina estupidesa! Sou uns radicals i extremistes!”

Quantes vegades ens ho hem sentit a dir! No entenen res. Som catalans, el nostre país és Catalunya, i Catalunya no participa als mundials perquè Espanya no ens deixa. No és una qüestió legal, és una qüestió de voluntat política (Gal·les juga el mundial). Si he d’anar amb alguna selecció és amb alguna d’algun país que no m’hagi fet res. Cap selecció m’ha fet res, excepte l’espanyola, que impedeix que la meva (la catalana) participi en competicions internacionals. Per tant, no  entenc que pugui haver-hi ningú que se senti català que no vagi sempre a favor de la selecció que jugui contra Espanya. Si la teva no hi va per culpa d’una altra i has d’anar amb alguna, ves amb la que no t’hagi fet res. No costa tant d’entendre.

Molt s’ha dit darrerament sobre la supervivència del català, i tot són males noticies. El català està retrocedint com a llengua d’ús habitual, això és així.

Com a solució per frenar aquesta caiguda en picat s’ha apuntat que s’ha de blindar l’ús del català a l’escola, i també que s’ha de fer entendre als catalanoparlants que no s’ha de canviar de llengua quan parles amb un castellà, o fins i tot quan t’adreces a un desconegut. És el que es fa habitualment, i costa molt canviar-ho.

Hi ha una cosa que és molt senzilla de fer, que fins i tot ve de gust, i que ajuda a posar en valor la nostra llengua. Quan t’adreces a un castellanoparlant demanant-li alguna cosa que a tu t’interessa molt, i ell es posa esquerp si t’hi dirigeixis en català, doncs li hauràs de demanar en castellà o et quedes sense allò que vols, què hi farem! Però si és l’altre persona qui vol alguna cosa de tu, llavors sí que pots fer el mateix que fan ells: O t’ho demanen en català o es queden sense. I ho dic pensant en les nombroses trucades telefòniques que rebem cada dia de companyies telefòniques, assegurances i demés venedors que ens demanen que ens canviem a les seves companyies o que comprem el que ens ofereixen. En aquests casos no crea cap incomoditat, al contrari, contestar-los en català. I si no t’entenen, no venen. Si cada dia les grans companyies veuen que perden milers d’hores trucant a números de Catalunya i no obtenen cap benefici perquè els seus treballadors no entenen el català, o bé no ens trucaran més (quin descans!), o bé contractaran treballadors que parlin català. És una cosa senzilla de fer, que et deixa descansat,  i que posa el seu petit gra de sorra perquè el català sigui necessari a Catalunya.

Ens volen confondre. Volen normalitzar que país i estat són sinònims. I dic això pensant en un parell d’anuncis que des de fa puc surten per la tele. Un és el de Don Simón, on es diu que la fruita que ells venen la treuen “de nuestro país”. L’altre és el que, fent propaganda de la gastronomia espanyola, diu que “España es el país más rico del mundo”.

Donen per suposat que, tant els independentistes com els que no ho son, tots tenim assumit que de moment el país de tots és Espanya, tant si ens agrada com si no.

I no és així. Espanya no és el meu país. De fet, és de lògica que no sigui el meu país qui envia la policia a atacar-me a mi i a la meva gent pel sol fet de voler auto-determinar-nos; qui reprimeix, engarjola i envia a l’exili als nostres dirigents; i qui ens roba sistemàticament, ja sigui individualment embargant propietats, o col·lectivament a través d’impostos que no retornen o inversions que no s’executen. I encara que no hi hagués cap raó, el meu país és qui jo i la meva gent volem que sigui, no el que ens imposi els castellans.

Espanya és un país, però no el país que ens volen vendre. Espanya és un país que voluntàriament forma part d’un estat anomenat Reino de España (aquest és el nom que posa al DNI, aquell document que tan sovint ens demanen que mirem a veure què posa). Aquest estat també està format per, com a mínim, un altre país, Catalunya. Catalunya però, i a diferència d’Espanya, a dia d’avui no hi és de forma voluntària. Al 2017 una part important de la seva població ha votat sortir-ne.

Així doncs, quan ens parlin d’Espanya, hem d’entendre que ens parlen del país veí. Quan ens parlin del Reino de España, llavors hem d’entendre que ens parlen de l’estat on també hi ha, de moment, el nostre país.

Quan es qüestiona la legitimitat de demanar la independència de Catalunya, des de les posicions espanyolistes s’esgrimeix les lleis de les Nacions Unides que protegeixen les fronteres dels estats actuals. Aquest argument es fa servir ara, per exemple, per impedir que les regions pro-russes d’Ucraïna puguin auto-determinar-se. Aquesta norma la van fer els estats per protegir les seves fronteres, sense tenir en compte que les fronteres sempre han anat canviant al llarg del temps, per adequar-se a les noves realitats. Sense anar més lluny, a Europa, només en els darrers 30 anys , han sorgit setze nous països: Lituània, Letònia, Estònia, Bielorrússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia, República Checa, Eslovàquia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo. Mantenir fronteres del passat a la força només és una font de conflicte. L’ONU, si fos com cal, si realment estigués al costat de la gent i no dels estats, hauria de protegir aquests canvis i no prohibir-los.

Des de sempre ens han volgut inculcat que totes les lleis, directrius, normes, etc. sortides de l’ONU són bones per la humanitat. I res més lluny de la realitat. Quan els estats amb dret a vet fan alguna barrabassada, l’ONU no els sanciona, ni tant sols els recrimina. Qualsevol iniciativa per castigar-los és vetada.

No és un argument vàlid que Catalunya no té dret a l’auto-determinació perquè així ho posa la carta dels Drets Humans de l’ONU. Hi han mil i un exemples que ens demostren que aquests “drets” no són justos per tothom, que l’ONU no ens representa a tots, ni ens jutja a tots per igual, i que, en definitiva, no té cap legitimitat moral per dir que un país no pot decidir lliure i democràticament el seu futur.

Catalunya no només és una autonomia, sinó que és una autonomia d’un estat de difícil encaix democràtic. Això dificulta que podem viure en plenitud. Els catalans no disposem d’un espai físic, d’un territori propi, on viure cent per cent com a català, sense intromissions.

Podria haver-hi una mínima esperança d’entesa amb l’estat, si aquest deixés que els catalans administréssim tots els recursos que generem, i que els que redistribuíssim amb la resta de l’estat fossin de mutu acord;  si el nostre Parlament fos la última instància (que no hi hagués un Tribunal Constitucional ni cap altre aparell de l’estat per sobre d’ell); que la Justícia catalana fos l’últim esgraó, que no pogués ser impugnada ni rebatuda per res ni per ningú. Que la relació de Catalunya amb Espanya fos únicament en aspectes com la co-gestió de les infraestructures comunes (aeroports, carreteres, vies fèrries, embassaments…); la cooperació en els afers internacionals que afectessin a les dues parts per igual (com la de l’excepció ibèrica del gas); o la coordinació en la lluita contra el canvi climàtic.

Com que tot això és impossible, hem de treballar per aconseguir un espai físic, un territori independent, on posar-hi un Parlament on es pugui parlar de tot; una hisenda que sigui justa recaptant i equitativa repartint; una justícia igual per a tothom i seguint els cànons de la resta de democràcies europees (i que jutgi a tots els corruptes, encara que siguin reis); i una administració de proximitat eficient (mai condicionada pels lobbies), que conegui molt bé les possibilitats i necessitats del territori. Exactament tot el contrari del que tenim ara.

Hi ha tres possibilitats: Que ho aconseguim, que no ho aconseguim, o que arribem a un acord amb l’estat espanyol per deixar que una part de la Catalunya sigui un estat independent i l’altre continuï com una comunitat autònoma espanyola, a l’estil d’Irlanda, per donar un espai físic, un territori, tant als catalans independentistes com als que no ho son. Crec que la tercera opció no seria la millor per nosaltres, els independentistes, però sí la més justa atenent al model de població que hi ha actualment a Catalunya.

Sóc el típic independentista en ple 2022: Emprenyat, decebut i desorientat. Tinc clar que he d’anar a votar, perquè si no una part del meu vot va a Vox, Ciudadanos, PP i PSC, però no m’agrada cap dels partits independentistes. ERC perquè has de fer un esforç mental per trobar què té d’independentista, JuntsxCat perquè és de centre-dreta i jo no, i la CUP perquè prefereix una Catalunya autonòmica governada per ells, que no pas una Catalunya independent governada per JuntsxCat. Durant el Procés tenia els referents de l’ANC, Òmnium, els CDR, o el Tsunami Democràtic, ells em guiaven, però ara sembla que totes aquestes entitats, per gust o per força, ja no lideren res. A TV3 tampoc puc escoltar els arguments “dels meus”, perquè a TV3 ja no es parla de política.

I ara, què? Només ens queda escoltar com ERC ens diu que tinguem fe cega en la seva estratègia de taula de diàleg? O a les diferents faccions de l’extinta Convergència barallant-se per ocupar l’espai conservador? O buscant per Google alguna noticia prou fresca com per certificar que la CUP encara existeix?

Jo, des de fa una temporada, segueixo a Marta Sibina i Albano-Dante Fachín al seu portal Octuvre.cat, a en Josep Costa i en Lluis Llach a les xarxes socials, i a en Partal al Vilaweb. Crec que avui són els referents més lúcids i engrescadors de l’independentisme català. Ells em mantenen la flama, em posen al dia, i m’orienten sobre el que he de fer i cap a on he de tirar. Gent com ells em demostren que no hi ha res perdut, tot el contrari. Si estàs perdut com ho estava jo, escolta’ls.

L’extrema dreta creix a Europa i al món. Giorgia Meloni n’és l’últim exemple. Això reobre l’etern debat sobre el feixisme. Quina és la seva base teòrica? Resumint-ho molt, feixisme és un corrent polític que aposta per una societat capitalista dirigida per un estat autoritari. Aquest estat vetlla perquè el mercat no pateixi les interferències d’un empresariat aliè al bé comú o d’un proletariat conflictiu. Què porta a un treballador a votar a un partit que diu que reprimirà violentament a aquells treballadors que es queixin de les condicions de treball o que reclamin millores salarials? És un enigma.

I parlant d’enigmes, quan les dades oficials que aporta periòdicament el Ministeri d’Economia del govern espanyol diuen que cada any a Catalunya només s’inverteix una petita part del que li correspondria pel que aporta a l’estat (i pel que marca la llei), havent-hi les necessitats que hi ha a casa nostra, com és que encara la meitat dels catalans vota a partits polítics que ens ofeguen econòmicament? És un enigma encara més gran.

Què fa que votants apostin per partits polítics que saben que els hi aniran en contra? Ignorància, masoquisme, falta de criteri? Potser una mica de tot, però suposo que el factor més determinant és l’identitari. Un espanyol de Catalunya vota un partit espanyol, encara que això li suposi unes condicions de vida més precàries, perquè per sobre del benestar econòmic hi ha el defensar la identitat espanyola, en aquest cas mitjançant el vot. No és censurable, nosaltres faríem el mateix  votant a un partit independentista si una Catalunya independent suposés perdre qualitat de vida (cosa que no és el cas, tot el contrari).

Quan el món s’està dividint en dos i, després de segles, orient agafa el relleu del liderat mundial, Europa ha de redefinir el seu camí assumint que el seu protagonisme al mapa ha canviat. Els rics, els que tenen més poder adquisitiu, els que inventen, fabriquen, venen i compren més ja no som els europeus, sinó els xinesos i la resta de països sota la seva òrbita. Els europeus hem de treballar més hores que ells per poder comprar-nos un Iphone, no podem gastar tot el que volem a les botigues de luxe de Doha i a les nostres ciutats no es construeixen edificis tan luxosos com a la Xina. En la lluita per ser més rics hem perdut.

Suposant que aquest, el de ser els més rics, fos l’objectiu d’Occident (que quedi clar que jo estic a favor del decreixement), quines eines tenim per lluitar econòmicament contra Orient? En què som millors? En quin camp de batalla els guanyem? En Humanitats.

Estudiar la doctrina de Plató, tenir coneixements de llatí o de grec, saber les diferències entre romànic o gòtic, gaudir amb els grans artistes del Renaixement o identificar l’herència de la Revolució francesa, són coneixements que aquesta guerra econòmica està desprestigiant enfront de la ciència o l’economia. Avui en dia, inconscientment, hom interioritza que tenir historiadors, filòsofs, lingüistes, escriptors i artistes no aporta cap altre benefici a la societat que el prestigi.

Poden les Humanitats ser un factor clau i diferencial també en el desenvolupament econòmic d’una societat? No ho sé, però no tenim cap altra opció que provar-ho, és la nostra arma. Hi ha assajos que donen fe, argumentant-t’ho, que és així.

S’han de potenciar les Humanitats a les universitats occidentals per intentar no perdre el lideratge mundial, també en la vessant econòmica. I hem d’entendre també aquesta lluita com un pols entre els règims democràtics (Europa i Estats Units)  i els països de la seva òrbita (Polònia, Hongria, Turquia, Espanya…), i el règim totalitari xinès i la seva àrea d’influència (Rússia, Índia, Brasil…). Ens hi va el futur de la humanitat.

Els que som de la ceba, de tant en tant ens trobem enmig de discussions sobre el fet de ser o no ser espanyol. Quan diem que no som espanyols, ho diem des de la vessant identitària.  I quan els espanyols ens diuen que sí ho som, ho diuen des del punt de vista administratiu. Evidentment, tal com ens recorden, els nostre DNI (aquell plàstic que hem de portar a sobre obligatòriament o ens poden posar una multa) posa que el portador del document està inscrit al “Reino de España”.

Què ens defineix millor? Què reflexa millor el que som? Tal com ens sentim i considerem, o el que posa un plàstic que hem de portar a sobre per imperatiu legal? Al començar la guerra d’Ucraïna els ciutadans de Donetsk tenien el DNI ucraïnès, de la nit al dia, després de la invasió, el van tenir rus, un temps després torna a ser ucraïnès, i molt probablement, si Putin fa servir tot el seu arsenal, tornarà a ser rus… En poc temps hauran canviat quatre vegades. El que posa el DNI pot canviar tranquil·lament d’un dia per l’altre, ja sigui tant per una guerra, com per un procés d’independència, com per interessos econòmics. Un jugador de bàsquet nord-americà que vol venir a jugar a Europa sense ocupar plaça d’estranger busca avantpassats lituans i d’un dia per l’altre té un DNI lituà sense haver trepitjat mai el país ni tant sols tenir idea d’on està ubicat.

Un habitant de  Donetsk que se sentia ucraïnès abans de la invasió continuarà sentint-se ucraïnès encara que l’obliguin a portar un DNI rus. I al revés. No deixaran de sentir-se ucraïnesos uns i russos els altres, encara que la guerra la guanyi en Putin o en Zelenski. I així fins que es morin.

Si et sents català, és correcte dir ets català i erroni que et diguin que ets espanyol. El fet de tenir un DNI determinat és el motiu menys encertat per etiquetar-te.

El discurs oficial d’occident, acceptat per tothom, és que Rússia és la culpable de la guerra d’Ucraïna, i de que els referèndums d’independència de les províncies ucraïneses de Donetsk i Lugansk són il·legals, perquè atempten contra la inviolabilitat de les fronteres d’Ucraïna.

Sóc jo l’únic que en discrepo? No hi ha res que justifiqui la violència, ni tant sols el tenir la raó. En aquest cas, Rússia ni té la raó. Va envair Ucraïna pels seus anhels expansionistes i els deliris de grandesa de Putin. Si hi ha alguna altra raó, és secundària.

Però, i els referèndums d’independència de les províncies ucraïneses de Donetsk i Lugansk? Són il·legals? Ho són, però no pel fet de que no hi tinguin dret, sinó perquè s’han fet sense un procés electoral amb les mínimes garanties, per res més.

Donetsk i Lugansk, a l’igual que la resta de territoris del món que així ho desitgin, han de poder escollir el seu futur democràticament a través d’un referèndum. Encara no m’han dit, no he escoltat ni llegit cap raó de pes prou convincent que m’hagi fet canviar d’opinió, i s’han escrit rius de tinta sobre el tema.

Què és això de que un país o regió no pugui decidir el seu propi futur perquè els propietaris del terreny on viuen des de generacions són d’un altre país? No és just. Els habitants de Donetsk i Lugansk no se senten ucraïnesos, se senten russos, i haurien de poder viure com a russos si així ho decideixen democràticament en un referèndum. La inviolabilitat de les fronteres, quan el que les vol “violar” és una part que es vol independitzar democràticament de la resta de l’estat, no hauria de ser censurable ni punible, sinó que hauria de tenir el suport de tothom que sigui respectuós amb els drets humans (no en els oficials de les Nacions Unides, que estan als servei dels interessos dels estats que els van formular, sinó en els de veritat, els que surten de la lògica, la sensatesa i la raó).

Arran de la recent decisió del govern d’Andalusia de convidar als empresaris catalans a traslladar les seves seus a aquesta comunitat autònoma per deixar de pagar tants impostos, veus del govern de Catalunya han recordat que Andalusia rep diners de l’estat i Catalunya n’aporta. És a dir, que els andalusos viuen una mica millor perquè els catalans vivim una mica pitjor.  Ells en diuen solidaritat i nosaltres robatori. Solidaritat és quan un voluntàriament dona part del que té a algú altre. Robatori és quan algú agafa alguna cosa d’algú en contra de la seva voluntat. A  Catalunya ens treuen en impostos uns vint mil milions d’euros anuals en contra de la nostra voluntat, i els donen a altres comunitats autònomes, algunes amb un poder adquisitiu mitjà superior al dels propis catalans. Mai es pressuposten les inversions previstes a l’estatut (que ja són menys de les que ens tocarien per PIB), i de les que es pressuposten només se’n compleixen una petita part.

La presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, arran d’aquest episodi, ja s’ha afanyat a dir que els catalans  “ja estem altra vegada amb aquesta cantarella de que si Espanya ens roba”. A on estan els polítics catalans per sortir a la palestra i dir “sí, senyora Ayuso, Espanya ens roba. Per això, per això, i per això. Aquí en té les probes, i totes elles justificades. Quins arguments té vostè per negar-ho?”.

Per què els nostres polítics són tan estúpidament políticament correctes, quan els seus adversaris espanyols no es tallen ni un pèl en aquest sentit, fins i tot amb mentides evidents? Incompetència? Covardia? Complexa d’inferioritat? Crec que una mica de tot. Els hem de canviar.

Catalunya pateix un espoli fiscal per part de l’estat espanyol. Quan ens queixem, ens diuen que som uns insolidaris, que no volem donar part del que tenim a les regions d’Espanya més necessitades.

El ser solidari no és una cosa que s’imposi, és un acte voluntari. Si a nosaltres ens treuen per la força part del que hem guanyat per donar-ho a uns altres, nosaltres  no som solidaris. Solidaris hagués estat si ho haguéssim donat voluntàriament. Si, per alguna raó, Catalunya deixés de patir aquest espoli, els catalans no deixaríem de ser solidaris, perquè no es pot deixar de ser una cosa que no s’ha estat mai.

Catalunya és solidària, els catalans som solidaris, però no en el que fa referència a aquest espoli de recursos forçós que pateix Catalunya. La Marató de TV3 que cada any es fa per Nadal recull més de 10 milions d’euros, mentre que la que va fer Tele 5 a nivell de tot l’estat en prou feines en va recaptar un quart de milió. Catalunya lidera el rànquing d’ONG’s, de donacions i de voluntariats. Ningú ens pot dir que no siguem solidaris, en el sentit estricte de la paraula.

Solidari s’és amb el més necessitat, i els extremenys o asturians, per posar dos exemples de regions que reben molt més del que aporten, no són precisament els més necessitat del món, ni de bon tros. Solidari s’ha de ser amb els nens d’Eritrea, amb els refugiats de Cambotja, o amb les dones de l’Afganistan.

Que no ens enganyin, no som o deixem de ser solidaris perquè acceptem o ens queixem de l’expoli fiscal. La solidaritat és una cosa molt diferent.

L’unionisme sempre esgrimeix les dues mateixes cartes per negar el dret als catalans a decidir el nostre futur: La de que és inconstitucional, i la de que a la carta dels drets humans de les Nacions Unides posa que només tenen dret a l’autodeterminació els països provinents de la descolonització (fa anys que ha deixat de fer servir la de que Catalunya aniria pitjor si fos independent).

En el primer cas, cal a dir que la constitució espanyola es va aprovar en referèndum al 1978, és a dir, que els menors de seixanta-dos anys no l’hem votat mai. No sé fins a quin punt té legitimitat,  el més lògic i legítim seria refrendar-la periòdicament, com a mínim un cop cada generació. També cal dir que aquesta mateixa carta magna no és hermètica, dona la possibilitat de ser reformada. La constitució no prohibeix un referèndum per la independència de Catalunya, només diu que per fer-lo cal reformar-la. La constitució no impedeix el referèndum, l’impedeix qui no la vol reformar.

En quant a la Declaració dels drets humans de les Nacions Unides, diu que només tindran dret a l’autodeterminació aquells estats provinents de la descolonització. És un carta de drets formulada per estats sobirans, que concedeixen la independència a les colònies a canvi de assegurar-se les seves fronteres. I què passa amb països com Catalunya, el País Basc, Quebec, Escòcia, Palestina, el Sàhara, el Kurdistà o el Tibet, per posar uns exemples? Qui ens dona veu? Qui ens protegeix? Israel protegeix Palestina? El Marroc protegeix El Sàhara? Turquia protegeix el Kusrdistà? Espanya protegeix Calalunya (recordem les càrregues de l’1-O)? On són els nostres drets humans? Per què en diuen drets humans si no engloben els drets de tota la població mundial? No per autoanomenar-se “drets humans” ho són. Aquesta només és una declaració d’un club (majoritari, això sí) d’estats que defensen els seus interessos. Però, i els països que no tenim estat? Que no ens venguin la moto, dir que Catalunya no té dret a l’autodeterminació perquè ho diu la carta de les Nacions Unides no és cap raó, perquè aquesta carta només beneficia als que l’han escrit, als estats. Els països sense estat en quedem al marge. La carta dels drets humans no és universal perquè no beneficia a tothom.

Fa temps vaig llegir una entrevista a un ex-mediador de l’ONU en conflictes internacionals. Ell i altres col·legues seus, havien escrit un llibre explicant les seves experiències. Deien que el gran error, la trava més important que es trobaven a l’hora de solucionar conflictes, era aquest punt de la carta de drets humans que prohibia als països sense estat auto-determinar-se, si no provenien de la descolonització. Era una font de conflictes d’impossible solució. Proposaven que tots aquells països, nacions, comunitats, regions… que ho desitgessin haurien de poder tenir el dret a auto-determinar-se, sense tenir en compte justificants culturals, històrics o territorials. No cal dir que l’ONU ni ho has pres en consideració. Els estats que en formen part prefereixen anar a la guerra que cedir un pam del seu territori a la gent que hi viu. Drets humans? No em feu riure…

L’altre dia vaig estar parlant amb un del PSC, que sempre es vanagloria de ser d’esquerres. Deia que teníem molta sort d’estar en democràcia, perquè ara tenim tota la llibertat del món, i ho contraposava a l’època d’en Franco. Li vaig dir que per a mi no era ben bé tal com ho deia, que els que som independentistes tampoc tenim la mateixa llibertat que els que no ho son, com ell. Li vaig recordar que jo vaig anar a votar al referèndum per la independència, i que tranquil·lament podia haver sigut un dels moltíssims ferits per les brutals càrregues policials. Em va justificar aquestes salvatjades i la posterior repressió dient-me que anar a votar sense permís era il·legal. I que qualsevol il·legalitat havia de ser castigada.

Fa temps corria un mem amb una foto de la Rosa Parks, l’activista afroamericana, asseguda en una cadira de bus reservada als blancs, i al darrera hi havia l’Inés Arrimadas escridassant-la perquè estava incomplint la llei. Els espanyols o catalano-espanyols no entenen aquest mem, per ells és evident que la Rosa Parks havia de ser castigada per haver-se saltat la llei, “en una democràcia no es pot saltar l’estat de dret mai!”, repeteixen insistentment.

Com és possible que un d’esquerres justifiqui que no hi ha res per sobre de la llei, encara que la llei sigui per prohibir l’acte més sublim de la democràcia, com és el votar? Com és possible que un d’esquerres digui que s’ha d’acatar la justícia quan aquesta diu, per exemple, que en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez han d’anar dotze anys a la presó, i en Juan Carlos I ni se l’ha de jutjar?  Com és possible que un d’esquerres no es queixi (i fins i tot  ho justifiqui), quan l’estat fa la guerra bruta contra l’independentisme català, amb noticies falses, proves inventades, escoltes il·legals i un llarg etcètera? Doncs perquè tenim valors diferents.

Els conceptes com democràcia, llibertat, justícia, drets humans…, és a dir, els valors bàsics a compartir per viure en societat, tenen un significat radicalment diferent per un català, que per un espanyol o catalano-espanyol, és evident. El problema és que a Catalunya han de conviure aquestes dues mentalitats, aquestes dues maneres diferents de veure el món i d’entendre el que ens envolta. Els catalans ens hem d’adaptar a una manera de fer, de pensar i de viure que no és la nostra. Ells, els espanyols i els catalano-espanyols, en canvi, ja viuen d’acord amb els seus ideals. Només s’han de preocupar de castigar els catalans que intenten viure d’acord amb els seus propis valors, i justificar-ho davant d’Europa quan, tot sovint, els hi estiren les orelles.

Però aquestes diferencies no són ancestrals, ni molt menys genètiques. Tenen l’arrel en el Procés, és a dir, fa quatre dies. Els catalans continuem pensant de la mateixa manera, tenint els mateixos valors, no hem canviat. Han canviat els espanyols i els catalano-espanyols. No m’imagino, perquè no existia, ni un sol espanyol d’esquerres que abans del Procés avalés, justifiqués i fins i tot s’alegrés de que la policia agredís a gent pel sol fet de votar, per molts asteriscs que hi posin al darrera de “votar”.

Potser el Procés ha sigut més important, rellevant i determinant del que ens pensem. El futur ho dirà.

Fa poc es va celebrar el debat de política general al Parlament de Catalunya. La noticia principal va ser que el president Aragonès va demanar a l’estat espanyol un referèndum acordat. I què havien estat fent fins ara a la taula de diàleg? Encara no l’havien demanat després de tant de temps? Sabent que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat, quina és la seva estratègia? És un pas acordat prèviament, i en secret, amb el govern d’Espanya per guanyar temps i acabar d’adormir el Procés d’una vegada per totes? Quan de temps demanarà ara Aragonès als partits independentistes per intentar convèncer a l’estat espanyol d’aquest referèndum acordat? Si es fa la demanda amb el recolzament ferm de JuntsxCat, dirà ERC que el fracàs de la negociació haurà estat culpa per igual de tots dos socis de govern? Si ERC es queda sol demanant un referèndum acordat, dirà que el fracàs és culpa de JuntsxCat i la CUP per no haver-ho recolzat? És tot només una estratègia per guanyar temps, mantenir-se en el poder i no perdre rèdit electoral? Masses preguntes sense resposta. Només hi ha una cosa certa, ERC té tan clar com tothom que no hi haurà mai un referèndum acordat amb l’estat espanyol.