Encara hi som a temps

Els que som de la ceba, de tant en tant ens trobem enmig de discussions sobre el fet de ser o no ser espanyol. Quan diem que no som espanyols, ho diem des de la vessant identitària.  I quan els espanyols ens diuen que sí ho som, ho diuen des del punt de vista administratiu. Evidentment, tal com ens recorden, els nostre DNI (aquell plàstic que hem de portar a sobre obligatòriament o ens poden posar una multa) posa que el portador del document està inscrit al “Reino de España”.

Què ens defineix millor? Què reflexa millor el que som? Tal com ens sentim i considerem, o el que posa un plàstic que hem de portar a sobre per imperatiu legal? Al començar la guerra d’Ucraïna els ciutadans de Donetsk tenien el DNI ucraïnès, de la nit al dia, després de la invasió, el van tenir rus, un temps després torna a ser ucraïnès, i molt probablement, si Putin fa servir tot el seu arsenal, tornarà a ser rus… En poc temps hauran canviat quatre vegades. El que posa el DNI pot canviar tranquil·lament d’un dia per l’altre, ja sigui tant per una guerra, com per un procés d’independència, com per interessos econòmics. Un jugador de bàsquet nord-americà que vol venir a jugar a Europa sense ocupar plaça d’estranger busca avantpassats lituans i d’un dia per l’altre té un DNI lituà sense haver trepitjat mai el país ni tant sols tenir idea d’on està ubicat.

Un habitant de  Donetsk que se sentia ucraïnès abans de la invasió continuarà sentint-se ucraïnès encara que l’obliguin a portar un DNI rus. I al revés. No deixaran de sentir-se ucraïnesos uns i russos els altres, encara que la guerra la guanyi en Putin o en Zelenski. I així fins que es morin.

Si et sents català, és correcte dir ets català i erroni que et diguin que ets espanyol. El fet de tenir un DNI determinat és el motiu menys encertat per etiquetar-te.